16
····················································· Decolonizing Architecture ····················································· Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman ····················································· Whatever trajectory the conflict over Palestine takes, the possibility of further partial –or complete– evacuation of Israeli colonies and military bases must be considered. Zones of Palestine that have or will be liberated from direct Israeli presence provide a crucial laboratory to study the multiple ways in we could imagine the reuse, re-inhabitation or recycling of the architecture of Israel’s occupation at the moment this architecture is unplugged from the military/political power that charged it. Our project uses architecture to articulate the spatial dimension of a process of decolonization. 1 The project engages a less than ideal world. It does not articulate a utopia of ultimate satisfaction. Its starting point is not a resolution of the conflict and the just fulfillment of all Palestinian claims, also, the project is not and should not be thought of in terms of a solution. Rather it is mobilizing architecture as a tactical tool within the un- folding struggle for Palestine. It seeks to employ tactical interventions to open a possible horizon for further trans- formations. Recognizing that Israeli colonies and military bases are amongst the most excruciating instruments of domination, the project assumes that a viable approach to the issue of their appropriation is to be found not only in the professional language of architecture and planning but rather in inaugurating an “arena of speculation” that incorporates a varied cultural and political perspectives through the participation of a multiplicity of individuals and organizations. Between Anarchy, Government and self-Government The question of the use of the future archaeology of the occupation, like similar questions posed during other pro- cesses of decolonization throughout history, exists within a conceptual spectrum between two contradictory/comple- mentary political desires for anarchy and government. The popular impulse for destruction seeks to spatially articulate ‘liberation’ from an architecture un- derstood as a political straitjacket, an instrument of domi- nation and control. If architecture is the means of decades long crime, a weapon in a military/security arsenal that reproduced the power relations of racist ideologies, then architecture must burn. The impulse of destruction seeks to turn time backwards, reverse development into virgin nature, a tabula- rasa, on which a set of new beginnings could be articulated. However, rather than the desired romantic ru- ralization of developed areas (there is no longer ‘sand un- der the pavements’) destruction generates desolation and environmental damage that may last for decades. In 2005 Israel evacuated the Gaza settlements and destroyed 3,000 homes, creating not the promised tabula-rasa for a new beginning, but rather a million and a half tons of toxic rubble that poisoned the ground and water aquifers. The decontamination process has been greatly im- peded by the complete closure of the Gaza Strip –which is the new form that Israel’s occupation has taken. The governmental impulse is to impose political order and a new system of control. It is thus not surprising that post- ··································································································································································· The Future Archaeology of Israel’s Colonization. Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman ··································································································································································· colonial governments tended to reuse the infrastructure set up by colonial regimes for their own emergent practical needs of administration. Evacuated infrastructure and built structure was often also seen as the legacy of ‘moderniza- tion’ and as an economical and organizational resource. A strong temptation present throughout the histories of de- colonization was thus to re-occupy colonial buildings and infrastructure and reuse them in the very same way they were used under colonial regimes. Such repossession ten- ded to reproduce some of the colonial power relations in space: colonial villas were inhabited by new financial elites and palaces by political ones, while the evacuated military and police installations of colonial armies, as well as their prisons, were reused by the governments that replaced them, recreating similar spatial hierarchies. In the context of present day Palestine –re- using the evacuated structures of Israel’s domination in the same way as the occupiers did– the settlements as Palestinian suburbs and the military bases for Palestine security needs –may lead to the danger of reproducing their inherent alienation and violence: the settlement’s system of fences and surveillance technologies would thus enable their seamless transformation into gated communities for the Palestinian elite. Using Israeli resi- dential and military areas might also establish a sense of continuity rather than of rupture and change. An interesting example in this category is Al- Muqata in Ramallah, the present-day seat of the Palestinian President. It was built by the British military as part of their effort to put down the Arab revolt of 1936-39 (often referred to as the first intifada). From 1948 to 1967 it was used as a military base and prison by the Jordanian military and for the same purposes by the Israeli army after 1967. The pla- ce was evacuated as part of the Oslo process and became Arafat’s headquarters. During this time the compound was closed off and monitored, and some of the cells were used again for incarceration and torture. After the death of Arafat the place was monumentalized into a site of pilgrimage. We also know, however, that evacuated colonial architecture doesn’t necessarily reproduce the functions it was designed for. There are examples of other uses, both planned and spontaneous, that have invaded evacuated colonial architecture, subverted their programs and libera- ted their potential. Even the most horrifying structures of domination can yield themselves to new forms of life. Given the scale of Israeli construction in Pa- lestine, and the need for housing, all three approaches need be applied and simultaneously coexist. Some areas of settlements will be destroyed, some reused and others subverted –used and abused for different purposes and opening new possibilities for collectivity. Because the reuse of the colonial architectu- re is a general cultural/political issue, we do not seek to present a single, unified architectural solution, but rather “fragments of possibility”. Believing in the potential of existing forces to shape reality, the starting point of our investigation is the most complex option of the three –a strategy of subver- sion– which speculates on the use of colonial architecture for purposes other than those they were designed to per- form. For this reason, the project seeks to spatialize a set of possible collective functions into the abandoned military structures and the evacuated houses of the colonists 2 . What new institutions and activities can model the evacuated space and what physical transformations these spaces require? The guiding principle is thus not to eliminate the power of the occupation’s built spaces, but rather to reorient its destructive potential to other aims. We believe that if the geography of occupation is to be liberated, its potential must turn against itself. Destruction The first moment of access to the colonies and to the mi- litary bases is a possible moment of transgression whose consequences are unpredictable. Although in the Gaza Strip it was the Israelis who demolished most of the buildings, those buildings left intact were mostly destroyed by the Palestinians. The morning after the military left Palestinians destroyed the space and carried out as many remnants of building materials they could use and carry. This destruc- tion is a spontaneous architectural moment of reappropria- tion, and as such we believe that it should not be prevented or controlled. It is only after the indeterminate result of this mo- ment of first encounter, and within the possible rubble of its physical results, that architectural construction may begin. This moment of first access questions the con- ception of architecture and urban planning. The accepta- ble precondition for planning is a situation of spatial and political certainty –a clear site demarcation, a schedule, a client and a budget. The erratic nature of Israeli control and the unpredictable military and political developments on the ground renders Palestine an environment of high un- [ENG] P. 94 P. 95

[ENG] Decolonizing Architecture Sandi Hilal, Alessandro ... · Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman colonial governments tended to reuse the infrastructure set up by colonial

  • Upload
    others

  • View
    9

  • Download
    0

Embed Size (px)

Citation preview

Page 1: [ENG] Decolonizing Architecture Sandi Hilal, Alessandro ... · Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman colonial governments tended to reuse the infrastructure set up by colonial

·····················································Decolonizing Architecture ·····················································Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman·····················································

Whatever trajectory the conflict over Palestine takes, the possibility of further partial –or complete– evacuation of Israeli colonies and military bases must be considered. Zones of Palestine that have or will be liberated from direct Israeli presence provide a crucial laboratory to study the multiple ways in we could imagine the reuse, re-inhabitation or recycling of the architecture of Israel’s occupation at the moment this architecture is unplugged from the military/political power that charged it. Our project uses architecture to articulate the spatial dimension of a process of decolonization.1 The project engages a less than ideal world. It does not articulate a utopia of ultimate satisfaction. Its starting point is not a resolution of the conflict and the just fulfillment of all Palestinian claims, also, the project is not and should not be thought of in terms of a solution. Rather it is mobilizing architecture as a tactical tool within the un-folding struggle for Palestine. It seeks to employ tactical interventions to open a possible horizon for further trans-formations. Recognizing that Israeli colonies and military bases are amongst the most excruciating instruments of domination, the project assumes that a viable approach to the issue of their appropriation is to be found not only in the professional language of architecture and planning but rather in inaugurating an “arena of speculation” that incorporates a varied cultural and political perspectives through the participation of a multiplicity of individuals and organizations.

Between Anarchy, Government and self-GovernmentThe question of the use of the future archaeology of the occupation, like similar questions posed during other pro-cesses of decolonization throughout history, exists within a conceptual spectrum between two contradictory/comple-mentary political desires for anarchy and government. The popular impulse for destruction seeks to spatially articulate ‘liberation’ from an architecture un-derstood as a political straitjacket, an instrument of domi-nation and control. If architecture is the means of decades long crime, a weapon in a military/security arsenal that reproduced the power relations of racist ideologies, then architecture must burn. The impulse of destruction seeks to turn time backwards, reverse development into virgin nature, a tabula-rasa, on which a set of new beginnings could be articulated. However, rather than the desired romantic ru-ralization of developed areas (there is no longer ‘sand un-der the pavements’) destruction generates desolation and environmental damage that may last for decades. In 2005 Israel evacuated the Gaza settlements and destroyed 3,000 homes, creating not the promised tabula-rasa for a new beginning, but rather a million and a half tons of toxic rubble that poisoned the ground and water aquifers. The decontamination process has been greatly im-peded by the complete closure of the Gaza Strip –which is the new form that Israel’s occupation has taken. The governmental impulse is to impose political order and a new system of control. It is thus not surprising that post-

···································································································································································The Future Archaeology of Israel’s Colonization. Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman···································································································································································

colonial governments tended to reuse the infrastructure set up by colonial regimes for their own emergent practical needs of administration. Evacuated infrastructure and built structure was often also seen as the legacy of ‘moderniza-tion’ and as an economical and organizational resource. A strong temptation present throughout the histories of de-colonization was thus to re-occupy colonial buildings and infrastructure and reuse them in the very same way they were used under colonial regimes. Such repossession ten-ded to reproduce some of the colonial power relations in space: colonial villas were inhabited by new financial elites and palaces by political ones, while the evacuated military and police installations of colonial armies, as well as their prisons, were reused by the governments that replaced them, recreating similar spatial hierarchies. In the context of present day Palestine –re-using the evacuated structures of Israel’s domination in the same way as the occupiers did– the settlements as Palestinian suburbs and the military bases for Palestine security needs –may lead to the danger of reproducing their inherent alienation and violence: the settlement’s system of fences and surveillance technologies would thus enable their seamless transformation into gated communities for the Palestinian elite. Using Israeli resi-dential and military areas might also establish a sense of continuity rather than of rupture and change. An interesting example in this category is Al-Muqata in Ramallah, the present-day seat of the Palestinian President. It was built by the British military as part of their effort to put down the Arab revolt of 1936-39 (often referred to as the first intifada). From 1948 to 1967 it was used as a military base and prison by the Jordanian military and for the same purposes by the Israeli army after 1967. The pla-ce was evacuated as part of the Oslo process and became Arafat’s headquarters. During this time the compound was closed off and monitored, and some of the cells were used again for incarceration and torture. After the death of Arafat the place was monumentalized into a site of pilgrimage. We also know, however, that evacuated colonial architecture doesn’t necessarily reproduce the functions it was designed for. There are examples of other uses, both planned and spontaneous, that have invaded evacuated colonial architecture, subverted their programs and libera-ted their potential. Even the most horrifying structures of domination can yield themselves to new forms of life. Given the scale of Israeli construction in Pa-lestine, and the need for housing, all three approaches

need be applied and simultaneously coexist. Some areas of settlements will be destroyed, some reused and others subverted –used and abused for different purposes and opening new possibilities for collectivity. Because the reuse of the colonial architectu-re is a general cultural/political issue, we do not seek to present a single, unified architectural solution, but rather “fragments of possibility”. Believing in the potential of existing forces to shape reality, the starting point of our investigation is the most complex option of the three –a strategy of subver-sion– which speculates on the use of colonial architecture for purposes other than those they were designed to per-form. For this reason, the project seeks to spatialize a set of possible collective functions into the abandoned military structures and the evacuated houses of the colonists2. What new institutions and activities can model the evacuated space and what physical transformations these spaces require? The guiding principle is thus not to eliminate the power of the occupation’s built spaces, but rather to reorient its destructive potential to other aims. We believe that if the geography of occupation is to be liberated, its potential must turn against itself.

DestructionThe first moment of access to the colonies and to the mi-litary bases is a possible moment of transgression whose consequences are unpredictable. Although in the Gaza Strip it was the Israelis who demolished most of the buildings, those buildings left intact were mostly destroyed by the Palestinians. The morning after the military left Palestinians destroyed the space and carried out as many remnants of building materials they could use and carry. This destruc-tion is a spontaneous architectural moment of reappropria-tion, and as such we believe that it should not be prevented or controlled. It is only after the indeterminate result of this mo-ment of first encounter, and within the possible rubble of its physical results, that architectural construction may begin. This moment of first access questions the con-ception of architecture and urban planning. The accepta-ble precondition for planning is a situation of spatial and political certainty –a clear site demarcation, a schedule, a client and a budget. The erratic nature of Israeli control and the unpredictable military and political developments on the ground renders Palestine an environment of high un-

[ENG]

P. 94 P. 95

Page 2: [ENG] Decolonizing Architecture Sandi Hilal, Alessandro ... · Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman colonial governments tended to reuse the infrastructure set up by colonial

certainty and indeterminacy. Planning in such conditions could not appeal to any tested professional methods.

Manual of DecolonizationRather than a single unified proposal inhabiting the entire-ty of Palestine (itself an area whose extent has not been politically defined) our project presents “fragments of pos-sibilities” –detailed transformations on the architectural scale. Because the number of typologies in settlements and military bases are limited– variations on the single-family dwelling in settlements and concrete prefabricated barracks in military bases –these ‘fragments of possibili-ty’ constitute a semi-generic approach that could be modi-fied to be applied in other areas evacuated. The instructions, descriptions, diagrams and drawings add up to form a manual, meant both at profes-sionals, public institutions, and private citizens who are faced with the problem of how to deal with the remnants of colonial architecture. The manual will determine to what extent the evacuated structures are flexible to accommo-date new uses and will demonstrate the various ways that they can be adapted or transformed. The production of the manual is based upon a series of meetings with the “stakeholders” in this pro-

cess. It includes representatives of various organizations and individuals, the local community, members of various NGOs, government and municipal bodies and academic and cultural institutions, local residents and resident as-sociations. Their genuine participation is the crucial factor and the only agency that could guaranty the implementa-tion of the actions outlined in the manual.

The SmileWhenever we presented and discussed our plans and models the initial reaction of our discussants was a smile. We initially feared we were ridiculed. Are our plans so far fetch redicilo-us within this environment of permanent impossibility? It is also true that models are reduced worlds ‘under control’ and that they often make people smile. The smile may thus be the first moment of decolonization. It is a strange to imagine the transformation of Israeli settlements, but we would like to interpret the smile as an aesthetic reaction, an opening of the imagination to a different future in which our participant could engage. It is also the first moment where the Palesti-nian articulate their right for planning their future and regain their agency. Engaging the project require an active role, crea-tivity and imagination, rather than contemplation.

[ENG]

The Colony of Psagot/Jabel Tawil

Two project sites were chosen as two prototypes of decolo-nization: the colony of Psagot (still inhabited by colonists) and the former Israeli military base of Oush Grab, which was evacuated in 2006.

***

Case Study North: The Colony of Psagot/Jabel Tawil/ Ra-mallah Region Located on the hill of Jabel Tawil, 900 meters above sea level, the colony visually dominates the entire Palestinian area. Until the occupation it was used as an open space for recreation. The hills of Jerusalem and Ramallah were po-pular with families from the Gulf especially Kuwaitis that traveled there to escape the summer heat (the people of Ramallah still call the hill “the Kuwaiti hill”). In 1964, the municipality of Al Quds (Jerusalem) bought the land and prepared a plan for its development into a tourist resort. The work started in early 1967 with the construction of an access road. The work was interrupted by the Israeli occu-pation. In July 1981, on the initiative of the Likud party, the colony of Psagot was inaugurated as a ‘compensation’ to right-wing Israelis for the evacuation of the Sinai penin-sula. The area designated for tourist accommodation was

the first to be occupied by settler housing. The first houses set on the hill of Jabel Tawil were pre-fabricated structures wheeled over from Yamit, a settlement in the north of the Sinai. Psagot is at present a religious settlement inhabited by 1,700 people, mainly American Jews and a minority of recent Russian and French immigrants.

Case study South: the former military base Oush Grab (the Crow’s Nest)In May of 2006, the Israeli army evacuated a military camp strategically located on the highest hill at the southern en-trance to the Palestinian city of Beit Sahour, part of the re-gion of Bethlehem. It was a menacing fortress overlooking the edge of the town. Most houses surrounding the camp were destroyed by tank shells and gunfire originating at the base. Flood lit during the night, flash lights constantly scanning the area around it, the base has been in one an ‘endless day’ The evacuation was itself a violent operation, at night dozens of tanks rolled into the town and in the morning the base was found empty. Moments later, Pales-tinians entered the base and took away every element and material that could be recycled. The military history of the hill is longer than the occupation. It was built as a military base by the British

[ENG]

The former military base Oush Grab

Page 3: [ENG] Decolonizing Architecture Sandi Hilal, Alessandro ... · Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman colonial governments tended to reuse the infrastructure set up by colonial

Mandatory army during the Arab revolt (referred to by some as the very first intifadah). After 1948 it has become a military base of the Jordan Legion. After 1967 it has be-come an Israeli military base. It would be possible to imagine this base used by a revolutionary Palestinian army, but Palestinian mi-litary tactics are more stealthy and covert and have no need for the static high-point bases of yesterday’s wars. During the Oslo era an agreement was signed between the municipality of Beit Sahour and the central government under Arafat, guarantying that in case of a possible Israeli evacuation the base would not be used by the Palestinian police and be handed over to the manage-ment of the municipality as a public space. Upon gaining control of the site a municipal masterplan designated a set of public functions, a neighborhood with a hospital and an amusement park. A play area for children, a restaurant and an open garden for events have already been cons-tructed on the slopes of the hill. The most contentious part of the site is its sum-mit. There, several concrete buildings formed the heart of the former camp. Surrounded by a giant earth mound run-ning the top rim of the hill these building seem to inhabit the crater of a volcano. Although the summit is evacuated, it is still kept under the [remote] control of the Israeli military. Providing the

most strategic views in the entire area, the military did not accept it occupied by Palestinian eyes.

Revolving Door OccupationsSince its evacuation the summit and the buildings that inhabit it were at the centre of various political vortex and contentious confrontations between Jewish settlers, the Israeli military and Palestinian organizations and in which our office has been directly engaged. In may 2008, protes-ting against Bush visit to Israel and in anticipation of some ‘government concessions’ settler groups sought to use the emptied buildings of the military base as the nucleus for a new settlement/outpost. The topographical location of the base on the summit and its existing fortification would easily lend themselves, they thought, to their regi-mented and securitised way of life. The military declared the site “closed military zone” but nearly every week sett-lers come back to occupy the base, hold picnics, heritage tours and Torah lessons there and raise the Israeli flag. Israeli soldiers are present to ‘protect’ the settlers. Palestinian and international activists including members of our office also occupy the site and confront the settlers. A set of competing graffiti written by one side and then obliterated by the other testifies for a ‘revolving door’ occupancy. Our proposal for the reuse of this site becomes also an interven-tion into the contentious political struggle for this hilltop.

[ENG]

The former military base Oush Grab

[ENG]

Settlements are suburban when put in relation to the Jewish geography in the occupied territories, they are fen-ced up bedroom communities fed by a growing matrix of roads and other infrastructure, but they could be unders-tood as potentially urban when put in relation to the Pales-tinian cities besides which they were built. The surface of the suburb is marked by its va-rious uses. It is inscribed extensively with the signs of the petty bourgeois lifestyle that maintains it: an excess of roads and parking lots, private gardens, fences, sidewalks and tropical plants. The pattern of streets in the settle-ments/ suburbs is a folded linear structure strung by roads and sidewalks. By designating drive/walk/no-walk areas, chan-neling movement, designating the different degrees of private and public space the first ten centimeters of the urban ground surface embody most of its operational logic and also its ideology. This surface is the primary site of our interven-tion. It is the logic of the surface that we seek to deactivate in order dismantle the structures that define the internal

organization of the suburb as it will become a set of public and communal functions. Under the category of ‘ungrounding’ the manual suggests a radical transformation of the first 10cm of the ground. Ungrounding is achieved through the dismantling of the existent surface –roads, sidewalks, private gar-dens– and their replacements with a new surface layer. Methods of ground transformation are based on accelerating the decay of existing surface elements. The per-vasive system of concentric roads and spaces for parking will be eroded, removed or buried under new surface layers. The barriers and fences that demarcate the edges of the private lots of the single-family homes will be removed as the ground gets abstracted and ‘collectivized’. Built structure will be sus-pended like pavilions on a single, unified, new surface. The re-grounding of the surface is a central part of a strategy that seeks to reconfigure a new figure-ground relation. The possible connection between the in-dividual buildings will be reconceived. Connection would be undertaken across a field in which movement is not prescribed by the linear folds of the roads the sidewalks.

································································································································UNGROUNDING: Urbanism of the first 10 centimeters································································································································

settlement types

Page 4: [ENG] Decolonizing Architecture Sandi Hilal, Alessandro ... · Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman colonial governments tended to reuse the infrastructure set up by colonial

ungrounding comparison The Colony of Psagot/Jabel Tawil

ungrounding comparison The Colony of Psagot/Jabel Tawil

Could controlled material decay become a process of place making? How destruction could become a design process that may lead to new uses? In the case of ungrounding it is clear that the destruction of the surface –through actively uprooting its elements and also through accelerating the decay of other surface elements– would create the ground from which new life could emerge. In the base of Oush Grab we have employed the first stages of our architectural proposal as forms of destruc-tion. Because of its ‘revolving door occupation’ in which the danger of the place’s appropriation by settlers always exist, it is important to first render the building less amenable to be used, before allowing for new functions to inhabit them. As a first stage of design we propose to perfo-rate the buildings of the military base by drilling holes into their walls. When the building is finally appropriated these would render walls into screens. Another way of intervention within the base is to transform its landscape. The earth rampart raised around the buildings has been constantly shifting due to Palestinian contractors using the site as a dump for their unwanted rubble and to other contractors taking some of the earth from the rampart as material for construction. Our intervention seeks to use the shifting nature of the rampart to reorganize the relationship between the buil-dings and the landscape. We will partially bury the buil-dings in the rubble of their own fortifications. The molecular level of the occupation is the single-family house on a small plot of land. Investigating ways to transform this repetitive semi-generic structure may open up ways to transform the entire geography of occupation. What are its limits of transformability? Can a single-family home become the nucleus of a new type of public institutions? Which structural parts should be retained and what are the possible ways of connecting together groups of houses? The problem is also how to transform a series of small-scale single-family houses into unified clusters of communal space, to accommodate larger functions like halls and classrooms, laboratories for a research institute, clinics and offices.

Folded VisionThe problem of unhoming is not only a technical question of transformations.. A lingering question throughout the pro-ject was is how to inhabit the home of one’s enemy. Within

the multiple cultures that inhabited Palestine throughout the decades, rarely has one ever been the “first” or “original” occupier; but rather one is always a subsequent. To inhabit the land is always to inhabit it in relation either to one’s pre-sent-day enemies or to an imagined or real ancient civiliza-tion. This is a condition that turns the habitation of old cities, archaeological sites, battlegrounds, and destroyed villages into culturally complex acts of co- or trans-habitation. For example –we believe that any act of de-co-lonization must include interventions in the field of vision. The settlements are organized as optical devices on su-burban scale. Their pattern of streets as concentric rings around the hilltop, the placement of each house, the space between the houses and the organization of windows and rooms follow design principles that seek to maximize the power of vision with both national-aesthetic and national-strategic aims in mind. The pastoral view out of home windows reinforces a sense of national belonging when it reads traces of Palestinian daily lives –olive groves, stone terraces, livestock– as signifiers of an ancient holy lands-cape. The paradox of vision is that although what compo-ses the panorama are traces of Palestinian daily lives, the settlers wish to have these inhabitants disappear. The view is also national-strategic in oversee-ing tactical roadways and surveying the Palestinian cities and refugee camps. The visual affect of the settlements on Palestinians is in generating a constant sense of being seen. From Palestinian cities one can hardly avoid seeing a settlement, and one is most often seen by one. Because the organization of homes is directed towards the surrounding view, the main door into each sett-lement home is approached from the inner areas of the sett-lement. Entering the home one moves into the living areas and the main window which opens onto the landscape. But what happens if the people that should now be arriving at the-se houses are those otherwise “composing of the view”, if the new user would now approach the house from the view? Our response is a small-scale intervention. We propose to change the direction of the front door to face, not the inner areas of the settlement but the Palestinian cities. Changing the direction from which one enters the house, also alters the spatial syntax of its interior. This small-scale intervention is ‘cinematic’ in the sense that it is an intervention in the framing of the conditions of vision and in directing ways of seeing. It reorganizes the field of the visible, a perspective folded onto itself.

································································································································UNHOMING: Design by Destruction································································································································

[ENG]

P. 101

Page 5: [ENG] Decolonizing Architecture Sandi Hilal, Alessandro ... · Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman colonial governments tended to reuse the infrastructure set up by colonial

Transforming the water tower of the military base Oush Grab into an open-air cinema could be a way of turning back the Palestinians’ look to the former occupied space.

As a first stage of design we propose to perforate the buil-dings of the military base by drilling holes into their walls. When the building is finally appropriated these would render walls into screens.

Page 6: [ENG] Decolonizing Architecture Sandi Hilal, Alessandro ... · Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman colonial governments tended to reuse the infrastructure set up by colonial

unhoming fase 1

unhoming fase 2

unhoming fase 3

·············································································································UNROOFING·············································································································

Page 7: [ENG] Decolonizing Architecture Sandi Hilal, Alessandro ... · Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman colonial governments tended to reuse the infrastructure set up by colonial

The fate of private lands should be decided by their owners, it is within the communal lands that we pro-pose various types of collective uses. We discovered a map dating 1954 which shows the original parcellation of land on Jabel Tawil. We supe-rimposed the 1954 plan onto the plan of the colony. The Palestinian demarcation lines cut arbitrary paths through the suburban fabric of the settlements, sometimes litera-lly through the structures themselves, creating a new re-lationship between the houses and their parcels, internal and external spaces and between public and private spa-ces. Some of these odd lots are public lands. This archipe-lago of public lots forms the basis of our proposals.

In the course of our analysis, we made use of both docu-mentary and narrative sources to identify some of the lan-downers within the areas of the colonies. Jabel Tawil/P’sagot is at the gravitational cen-tre of various orbits of extra-territoriality: displaced com-munities, individuals, migrations and family connections. Our investigation traced some of the Palestinian landow-ners to the US, Australia, Kuwait, Saudi-Arabia, Iraq and of course in Palestine closer at hand, sometimes fenced off a few meters away from their lands. Their private and family histories are the intertwined histories of Palestine and its displaced communities, forced out by the occupation and by economic and professional opportunities overseas. About half of the area occupied by the Psagot co-lony belongs to private owners with the other half registered as belonging to one of various kinds of collective lands.3

································································································································DE-PARCELIZATION································································································································

The Colony of Psagot/Jabel Tawil

P. 106 P. 107

Page 8: [ENG] Decolonizing Architecture Sandi Hilal, Alessandro ... · Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman colonial governments tended to reuse the infrastructure set up by colonial

The Public, the Communal, and the Non-GovernmentalPublic spaces and public institutions are generally ma-naged by state and/or local authorities and are thus an important means by which the act of government articu-lates itself. In Palestine, the long period of “statelessness” under colonialism has shifted the manner by which public space and the public in general functions. Until the beginning of the 1990s, Palestinian cities where directly managed by the Israeli Military. Through the “civil administration” the military controlled planning and development permission and thus the cen-tral activities of the different municipalities. During this period the Palestinian cities where transformed into dor-mitory towns with very little public space. Furthermore, the ‘civil administration’ actively inhibited pubic institu-tions from developing. Private clubs, cinemas, schools and universities were put under close scrutiny or forcibly shut. The military required any association of more than three persons to have a permit. But difficulty in establishing and maintaining public institutions persisted even after the Oslo accord of 1993. The main reasons that impeded the creation of open public space in the Palestinian cities were the borders set up for Palestinian ‘self administered areas’. These borders where drawn tightly around the build up area of the Palestinian cities and villages leaving out little potential land for new construction. The structure of land ownership within Pales-tinian cities meant that very little land was not privately owned, andmunicipalities have had a dire access to lands. Most open spaces and new institutions were created by the many international organizations and NGOs. The role that NGOs play in Palestinian society must be explained: Palestinian civil society was greatly strengthened during the Intifada of 1987-1992. Local lea-ders organized resistance and a set of alternative servi-ces like schooling and medicine, to those shut off by the Israeli army. When the Palestinian Authority was establis-hed in 1993 there was a clash between two systems of government. The Palestinian Authority, whose leaders have largely come from abroad, attempted to centralize and regulate the network of self-governing institutions that developed throughout the intifada. The network of institutions locally formed du-ring the first intifada was transformed into the infrastruc-tural framework of contemporary NGO structure in Palesti-ne. The local leaders of the first Intifada largely preferred to become directors of NGOs than ‘officials’ in the Authority.

Most former leaders of the leftist ‘Popular Front’ are now directing leading NGOs. (A good example is Mustafa Barg-houthi and his healthcare network). The West Bank has since been governed in pa-rallel by the Palestinian Authority and by a series of local and international NGOs, both under the umbrella of ultima-te Israeli sovereignty. In many cases Palestinian NGOcracy (as the phenomenon came to be known) provided a better quality services –medical, educational, planning– and the services NGOs provide are often better funded than those of the Palestinian Authority, which was always less than a government in less than a state. NGOcracy has its dangers of course. Most NGOs, much like the Palestinian Authority, are internationally funded, and although donors are operating ‘in support of Palestinians’ they are in fact not accountable to the people of Palestine and often pursue the cultural and political agendas of the donor states. Philanthropy has thus beco-me one of the main vehicles for western countries to inter-vene within the politics and culture of Palestine. Baring these dangers in mind, the network of NGOs seems to us an important vehicle in developing new types of Palestinian public, social and communal spaces, and some NGOs might be the first to occupy the evacuated and transformed spaces. We have started by setting up a series of mee-ting with local NGO –the Palestine Wildlife Society, Women Shelter, Save the Children, Alternative Tourism Group, Al-ternative Information Centre amongst others– and deve-loped with them conceptions regarding the various ways in which particular sites within the colonies and military bases could be designed. We have noticed that the archives of these NGOs are also the ‘living archives’ of Palestine. A combined archive of the hundreds of local NGOs, or access thereof, would provide information about the environment, welfa-re, human rights and politics throughout Palestine, and thus offers a diffused and multi-perspectival alternative to state centered information centers.

***

Throughout our work we have started to realize that the project may form a possible laboratory for architectural actions whose reach may go beyond the local specificity of our environment, it may also form a beginning of a model to think through the future of the suburban settlements,

[ENG][ENG]

many of those in dire crisis, in other places worldwide. The ritual destruction, reuse, ‘redivivus’, or ‘détournement’ of the single-family house may suggest a possible repertoire of action for the larger transformation of other types of se-cluded suburban spaces at large.

1. We suggest to revisit to the term of “decolonization” in order to main-taining distance from the current political terms of a “solution” to the Palestinian conflict and its respective borders. The one-, two-, and now three-state solutions seem equally entrap in a “top-down” perspective, each with its own self-referential logic. Decolonization implies the dis-mantling of the existing dominant structure—financial, military, and legal—conceived for the benefit of a single national-ethnic group, and engaging a struggle for justice and equality. Decolonization does not necessarily imply the forced transfer of populations. Under the term decolonization, for example, Jewish communities could go and live in the Palestinian areas.

2. Although our proposals are based essentially on the third approach, we consider the possibility in some cases of also using the other two at the same time. Demolition, for example, will be necessary in cases in which colonies or military camps are constructed in particularly valuable landscape aries, just as simple reuse as residences could be proposed in areas where demand for housing is particularly urgent and in which colonial architecture is constructed on lands belonging to private Palestinians. In these cases, only the owners can decide on the future reuse of these structures.

3. sThe differences between the various categories of collective land ownership were erased by the regime of occupation, which considered all these lands as “public lands” and thus as the property of the sovereign. As sovereign in these areas Israel used these “public lands” to construct upon most its settlements.

····································································································

This article is a reflection on the project Decolonizing Architecture directed by Hilal, Petti and Weizman and concerned with the potential future transformation of Is-raeli Colonies and Military Bases. The project is sponsored and produced by Eloisa Haudenschild and Steve Fagin, partners in spareParts, a division of the haudenschild-Garage.

The project will be displayed at the BOZAR Palace in Brus-sels from October 30th 2007 to January 4 2008. The exhibition is curated by Lieven De Cauter and coordinated by Iwan Strauven. Participating architects: Senan Abde-lKader, Nasser Abourahme, Nora Akawi, Yazid Anani, Saleh Hijazi, Rana Shakaa, Omar Yusuf.

Landscape design in collaboration with: Situ Studio, NYC

Artists and Architects in residence: Ursula Bieman, Vin-cezo Castella, Bianca Elzenbaumer, Marco Ferrari, Fabio Franz, Anne Gough, Zakiya Hanafi, Jake Himmel, Armin Linke, Jesse Long, Francesco Mattuzzi, Michele Marchetti, Allegra Martin, Barbara Modolo, Pietro Onofri, Armina Pilav, Giovanni Piovene, Salvatore Porcaro, Francesca Recchia, Lorenzo Romito, Roberto Sartor, Rianne Van Doeveren.

Academic collaboration: International Art Academy Pales-tine, Goldsmiths Centre for Research Architecture.

Committee: Giorgio Agamben, Stefano Boeri, Lieven De Cauter, Teddy Cruz, Jad Isaac, Laura Kurgan, Thomas Keenen, Andrew Ross, Salim Tamari.

P. 108 P. 109

Page 9: [ENG] Decolonizing Architecture Sandi Hilal, Alessandro ... · Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman colonial governments tended to reuse the infrastructure set up by colonial

Sigui quina sigui la direcció que prengui el conflicte pales-tí, cal tenir en compte la possibilitat d’una evacuació par-cial, o total, de les colònies i bases militars israelianes. Les zones de Palestina que han estat o se-ran alliberades de la presència directa israeliana són un excel·lent camp de proves per a l’estudi de les possibilitats de reutilització, rehabitació o reciclatge de les arquitec-tures de l’ocupació quan deixen d’estar connectades a la font militar o política que les alimenta. El nostre projecte se serveix de l’arquitectura per articular la dimensió espacial d’un procés de descolonització1. Aquest s’emmarca en una situació que dista molt de ser la ideal i que no busca la utopia de la seva sa-tisfacció total. El projecte, que parteix de la no-resolució del conflicte i del compliment de les demandes palestines, no es presenta, ni hauria de ser vist, com una solució, sinó com una eina tàctica per mobilitzar l’arquitectura en el marc de la lluita per Palestina. El seu objectiu és realitzar intervencions tàctiques que dibuixin un horitzó possible de canvis per al futur. Partint de la constatació que les colònies i ba-ses militars israelianes encarnen un dels instruments més atroços de dominació, el projecte presenta diverses vies possibles, no solament des del llenguatge professional de l’arquitectura i la planificació, sinó també amb la incorpo-ració d’un “espai d’especulació” que aporti perspectives culturals i polítiques diferents, mitjançant la participació d’una gran diversitat de persones i organitzacions. Entre l’anarquia, el govern i l’autogovernLa qüestió de l’ús de la futura arqueologia de l’ocupació, similar a les plantejades per altres processos de desco-lonització de la història, se situa en l’espectre conceptual que existeix entre dos desigs polítics contradictoris i com-plementaris, el desig d’anarquia i el de govern. L’impuls popular de destrucció articula de for-ma espacial l’’alliberament’ d’una arquitectura que es per-cep com una camisa de força política, un instrument de dominació i control. L’arquitectura com a eina de dècades de crim prolongat, com arma de l’arsenal militar i de segu-retat que reprodueix les relacions de poder d’una ideologia racista ha de ser destruïda.

L’impuls de destrucció busca tornar enrere en el temps, invertir el desenvolupament cap a un estat de naturalesa verge, de tabula rasa, en el qual es puguin arti-cular un conjunt de nous començaments. Però lluny de la ruralització romàntica de les zones desenvolupades, en les quals, per dir-ho així, ja no queda terra sota el paviment, la destrucció genera desola-ció i danys mediambientals que poden durar dècades. El 2005, Israel va evacuar els assentaments de Gaza destruint uns 3.000 habitatges. El resultat no va ser la promesa tabula rasa que anava a permetre un nou començament, sinó un milió i mig de tones de runes que van contaminar el terra i els aqüífers. A més, el procés de descontaminació es va trobar amb grans dificultats a cau-sa del tancament total de la Franja de Gaza, la nova forma d’ocupació que exerceix Israel. La primera reacció d’un govern és imposar l’ordre polític i un nou sistema de control, així que no és gens estrany que molts governs postcolonials reutilitzin la infraestructura erigida pel règim colonial per sostenir les seves primeres necessitats administratives pràcti-ques. Sovint les infraestructures i les construccions eva-cuades són vistes com un llegat de “modernització” i com un recurs econòmic i organitzatiu. En diversos casos de la història de les descolonitzacions s’observa la tempta-ció de reocupar els edificis i la infraestructura colonials i reutilitzar-los de manera similar a la dels règims prece-dents. En aquests casos, l’espai sol reproduir les relacions de poder colonials: l’elit econòmica s’instal·la a les man-sions i la política ocupa els palaus. El nou govern reutilitza les instal·lacions militars, policials i les presons dels exèr-cits colonials, recreant jerarquies espacials similars. En l’actualitat, Palestina reutilitza les estructu-res abandonades de la dominació israeliana com ho van fer els ocupants. Els assentaments s’han convertit en suburbis palestins i les bases militars exerceixen tasques de seguretat. Aquestes estructures presenten el perill de convertir-se en una recreació de l’alienació i la violència in-herents al sistema dels assentaments. La seva estructura tancada i dotada de modernes tecnologies de vigilància permetria transformar-les, sense gairebé modificar-les, en comunitats tancades per a l’elit palestina. Així mateix, la

··························································································Decolonizing Architecture / Descolonitzant l’arquitectura··························································································La futura arqueologia de la colonizació israeliana. Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman···························································································

P. 110 P. 111

utilització de les zones residencials i militars israelianes també pot afavorir el sentiment de continuïtat davant la perspectiva de ruptura i canvi. En aquest sentit, la Muqata de Ramallah, actual seu de la presidència palestina, constitueix un exemple interessant. Construïda per l’exèrcit britànic per ajudar a posar fi a la Revolta Àrab de 1936-39, coneguda també com la primera Intifada, la Muqata va exercir de base mili-tar i presó de l’exèrcit jordà entre 1948 i 1967 i de l’israelià a partir de llavors, fins que el procés d’Oslo va ordenar la seva evacuació, després de la qual cosa es va convertir en caserna general d’Arafat. Es va tancar l’accés al complex, es va instal·lar vigilància contínua i algunes cel·les van tornar a ser escenari d’empresonament i tortures, fins que a la mort d’Arafat el lloc es va convertir en lloc de pelegrinatge. No obstant això, no sempre l’arquitectura colo-nial desocupada reprodueix necessàriament les funcions per a les quals es va concebre. Existeixen altres exemples d’utilització que, de forma planejada o espontània, en-vaeixen l’esmentada arquitectura, subvertint els seus pro-grames i alliberant el seu potencial. Fins i tot les estructu-res de dominació més abominables poden transformar-se en noves formes de vida.

En vista de l’enorme activitat constructora d’Israel a Pa-lestina i de la falta d’habitatges que pateix la zona, es fa imprescindible l’aplicació i la coexistència simultànies de tres plantejaments: la destrucció, la reutilització o la subversió dels assentaments. A través de l’”ús i el mal ús” d’aquestes zones s’obren noves perspectives i possibili-tats per a la col·lectivitat. Ja que la reutilització de l’arquitectura colonial és un tema general de caràcter cultural i polític, la nostra intenció no és presentar una única solució arquitectònica, sinó més bé “fragments de possibilitats”. El punt de partida de la nostra investigació, que creu en el potencial de les forces ja existents per modelar la realitat, és l’estratègia de subversió, la que comporta una major complexitat. Aquesta especula amb l’ús de les arquitectures colonials per a finalitats diferents dels del seu propòsit inicial. El projecte pretén portar a l’espai un conjunt de possibles funcions col·lectives per a les es-tructures militars abandonades i els habitatges de colons evacuats2. Quin tipus d’institucions i activitats podrien do-nar forma a l’espai evacuat i quin tipus de transformacions caldria dur a terme?

Page 10: [ENG] Decolonizing Architecture Sandi Hilal, Alessandro ... · Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman colonial governments tended to reuse the infrastructure set up by colonial

El principi que regeix la iniciativa no és elimi-nar la força dels espais construïts per l’ocupació, sinó re-orientar el seu potencial destructiu cap a altres finalitats. Creiem que l’alliberament de la geografia de l’ocupació passa per tornar el seu potencial contra si mateixa.

DestruccióL’instant en què s’accedeix a les colònies i les bases mi-litars pot suposar un moment de transgressió de conse-qüències impredictibles. A la Franja de Gaza els israelians van demolir gran part dels seus edificis i després els palestins van enderrocar gairebé tot el que havia quedat intacte. Al matí següent de partir els soldats, els palestins van destruir el lloc i es van emportar tot allò que podien usar i transportar, en un moviment arquitectònic espon-tani de reapropiació que, al nostre parer, no hauria de ser evitat ni controlat. Només després d’aquest primer moment d’en-contre, el resultat del qual és poc clar, i amb les runes que quedin, es pot emprendre la construcció arquitectònica. Aquest primer moment d’entrada posa en qües-tió la concepció de l’arquitectura i la planificació urbanes, ja que una precondició acceptable per a l’esmentada pla-

nificació és un marc de certesa espacial i política, és a dir, una demarcació clara del lloc, un calendari, un client i un pressupost. La naturalesa erràtica del control israelià i la seva imprevisible evolució política i militar sobre el terreny dibuixen a Palestina un paisatge d’enorme incertesa i falta de definició, molt poc atractiu per a qualsevol planificació de tipus professional.

Manual de descolonitzacióEl nostre projecte no presenta una proposta única per al conjunt de Palestina, un espai políticament indefinit, sinó que ofereix “fragments de possibilitats”, transformacions detallades a escala arquitectònica. Ja que hi ha un nom-bre limitat de tipus d’assentaments, que varien entre les colònies d’habitatges unifamiliars i les bases militars de barracons prefabricats, tals “fragments de possibilitat” constitueixen una opció semigenèrica que podria modifi-car-se i aplicar-se en altres zones evacuades. Les instruccions, descripcions, diagrames i il·lustracions es reuneixen en un manual dirigit tant a pro-fessionals com a institucions públiques i ciutadans que necessitin saber què fer amb les restes d’arquitectura colonial. El manual determinarà la flexibilitat de les es-

P. 112 P. 113

[CAT]tructures evacuades per adaptar-se a nous usos, recollint diversos exemples possibles d’adaptació i transformació. La producció del manual es basa en diverses reunions amb les parts implicades en el procés, entre les quals es compten representants de diverses organitza-cions, la comunitat local, membres d’ONG, òrgans de govern i dels municipis, institucions acadèmiques i culturals, i ha-bitants i les associacions en les quals s’agrupen. La parti-cipació real de tots ells és crucial, ja que és l’únic que pot garantir l’aplicació de les accions descrites al manual.

El somriureLa reacció inicial dels nostres interlocutors davant de la presentació i discussió dels nostres plànols i maquetes sempre va ser el somriure. Al principi, temíem ser objec-te de burla. Potser és que érem ridículament ambiciosos en aquest context d’impossibilitat permanent? També és cert que les maquetes són petits mons ‘sota control’ que solen fer somriure les persones, un gest que pot signifi-car el primer instant de descolonització. Encara que sigui estrany imaginar la transformació dels assentaments is-raelians, ens agradaria interpretar aquest somriure com una reacció estètica, el moment d’obrir la imaginació a un futur diferent en què els participants estarien implicats. Així mateix, aquest seria també el primer instant en què els palestins exercirien el seu dret a planificar el seu futur i en què recuperar la seva autoritat. La participació no bus-ca la contemplació, sinó que necessita una actitud activa, creativitat i imaginació.

Per il·lustrar dos prototips de descolonització es van ele-gir els següents projectes, als seus respectius emplaça-ments: la colònia de Psagot, encara habitada, i l’antiga base militar d’Oush Grab, evacuada el 2006.

***

Cas nord: La colònia de Psagot / Jabel Tawil / regió de RamallahSituada a la muntanya de Jabel Tawil, a 900 m per sobre del nivell del mar, la colònia domina visualment tot el ter-ritori palestí. Fins a la seva ocupació, aquest era un espai d’esbarjo a l’aire lliure. Les muntanyes de Jerusalem i Ramallah eren molt populars entre les famílies del golf, especialment entre els kuwaitians, que acudien allà esca-pant de la calor estival, per la qual cosa els habitants de Ramallah encara l’anomenen “la muntanya kuwaitiana”. El

1964, el municipi d’Al Quds (Jerusalem) va comprar el te-rreny i va elaborar un pla de desenvolupament per conver-tir-lo en un emplaçament turístic. El 1967 es va iniciar la construcció d’una carretera d’accés, que va ser interrom-puda per l’ocupació israeliana. El juliol de 1981 es va inau-gurar la colònia de Psagot, una iniciativa del Likud com a ‘compensació’ als israelians de dretes per l’evacuació de la península del Sinaí. El primer lloc on es van instal·lar els colons va ser la zona destinada als allotjaments turístics. Les primeres cases erigides a Jabel Tawil eren estructu-res prefabricades transportades des de Yamit, un assen-tament al nord del Sinaí. En l’actualitat, Psagot és una colònia religiosa habitada per unes 1.700 persones, ma-joritàriament jueus americans i, des de fa uns anys, una minoria d’immigrants francesos i russos. Cas sud: Antiga base militar d’Oush Grab (el Niu del Corb)El maig de 2006, l’exèrcit israelià va evacuar un camp mi-litar situat estratègicament a la muntanya més elevada al sud de la ciutat palestina de Beit Sahour, a la regió de Betlem,una fortalesa amenaçadora situada al costat de la ciutat. La major part de cases que l’envoltaven van ser destruïdes pels projectils dels tancs i els trets realitzats des de la base. Durant la nit els canons de llum i els llums intermitents escorcollaven la zona circumdant, convertint la base en un “dia sense nit”. Fins i tot l’evacuació va ser una operació violenta; dotzenes de tancs van entrar al poble durant la nit i a l’albada la base ja era buida. Al cap de poca estona els palestins van entrar i es van emportar qualsevol cosa o material que poguessin reciclar. La història militar d’aquesta muntanya no es limita a l’ocupació. L’exèrcit del Mandat Britànic hi va erigir una base militar durant la Revolta Àrab, que alguns consi-deren la primera Intifada. Després de 1948 es va convertir en base militar de la Legió Jordana i des de 1967 va ser israeliana. Encara que es podria imaginar l’exèrcit revolu-cionari palestí en aquesta base, les seves tàctiques militars són més sigiloses i discretes i no necessiten emplaçaments en llocs elevats, com en les guerres del passat. Durant l’època del procés d’Oslo, el municipi de Beit Sahour i el govern central d’Arafat van firmar un acord que, en cas d’evacuació israeliana, garantia que la base no seria utilitzada per la policia palestina i que es lliuraria al municipi per a la seva gestió. En recuperar el control de l’espai, aquest va planificar diversos serveis públics, una

Page 11: [ENG] Decolonizing Architecture Sandi Hilal, Alessandro ... · Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman colonial governments tended to reuse the infrastructure set up by colonial

[CAT] [CAT]zona residencial amb hospital i un parc recreatiu. En els pendents de la muntanya ja s’han construït un parc infan-til, un restaurant i un jardí a l’aire lliure per a la celebració d’actes diversos. Malgrat estar evacuada, el cim de la muntanya -la posició estratègica del qual permet divisar tota la zona- roman controlat de forma remota per l’exèrcit israelià, que no permet que la mirada palestina es fixi en ell.

Ocupacions ‘intermitents’Des de la seva evacuació, el cim i els edificis que allotja van estar en el centre d’una confrontació política entre colons jueus, l’exèrcit israelià i les organitzacions palesti-nes, en la qual la nostra oficina es va veure directament implicada. El maig de 2008 un grup de colons va intentar instal·lar l’avançada d’un nou assentament als edificis buits de la base militar, com a protesta davant de la visi-ta de Bush i anticipant-se a algunes ‘concessions del go-vern’. Al seu parer, la ubicació topogràfica dels edificis del cim, encara fortificats, hauria facilitat el seu estil de vida, d’extrema organització i seguretat. Encara que l’exèrcit va declarar el lloc “zona militar d’accés tancat”, els colons tornen gairebé cada setmana a ocupar l’espai, celebren pícnics, organitzen visites al patrimoni cultural i classes de la Torà i hissen la bandera israeliana. Els soldats israelians es despleguen per “pro-tegir” els colons mentre els palestins i els activistes inter-nacionals, entre els qui es compten membres de la nostra oficina, també prenen el lloc i s’enfronten als ocupants. Cada una de les parts pinta una sèrie de graffittis, esbo-rrats després pel contrincant, que donen fe d’aquesta ocupació ‘intermitent’. La nostra proposta de reutilització de l’emplaçament entra a formar part d’aquesta polèmica lluita política pel cim de la muntanya.

UNGROUNDING (DESMANTELLAR EL TERRA): Urbanisme en els primers 10 centímetresObservada com a geografia jueva dels Territoris Ocupats, els assentaments són espais suburbans compostos per comunitats dormitori connectades entre si per una xarxa de carreteres i altres infraestructures en expansió. No obstant això, posades en relació amb les ciutats pales-tines al costat de les que es van erigir, poden entendre’s com a espais potencialment urbans. La superfície d’aquests suburbis respon als seus diversos usos i mostra claríssims signes de l’estil de vida petit burgès que els manté: moltes carreteres i zones

d’aparcament, jardins privats, voreres i plantes tropicals. El disseny dels carrers d’aquests suburbis o assenta-ments segueix una estructura lineal tancada sobre ella mateixa amb carreteres i voreres que es creuen entre si. La divisió en zones per a vehicles, per a via-nants o zones sense accés, controla les vies de moviment i marca diversos graus d’espai públic i privat. La major part de la seva lògica operacional i ideologia es decideix en els primers deu centímetres de superfície del terra. L’esmentada superfície és la primera parada de la nostra intervenció, que buscarà desactivar la seva lògica per desmantellar les estructures que defineixen l’organització interna del suburbi, que es convertirà en un conjunt de funcions públiques i comunitàries. Sota el nom d’”ungrounding” -una cosa així com ‘desmantellar el terra’-, el manual suggereix una transfor-mació radical dels primers 10 cm de terra, desmuntant la superfície existent de carreteres, voreres i jardins privats i substituint-la per una de nova. Els mètodes de transformació es basen en el deteriorament dels elements que poblen l’esmentada superfície. L’omnipresent sistema de carreteres concèn-triques i zones d’aparcament es desgastarà, s’eliminarà o s’enterrarà sota una nova superfície i, en recuperar i col·lectivitzar el terra, les tanques i tanques que marquen les parcel·les dels habitatges unifamiliars s’eliminaran. Les estructures construïdes reposaran com a pavellons sobre un terra únic, nou i unificat. La reconstrucció de la superfície és la part cen-tral d’una estratègia que pretén reconfigurar un nou tipus de relacions entre els objectes i el terra. Es repensaran les possibles connexions entre edificis, que podrien realitzar-se a través d’un espai aliè als patrons lineals de les carre-teres i les voreres.

UNHOMING (DESTRUIR LA POSSIBILITAT D’HABITAR UN LLOC): Dissenyar a través de la destruccióÉs possible controlar el deteriorament material i convertir-lo en el procés de construcció d’un lloc? Com convertir la destrucció en un sistema de disseny que origini nous usos? En el cas de l’”ungrounding” queda clar que la destrucció de la superfície, extirpant de soca-rel i accele-rant el desgast dels elements que la componen, donaria lloc a un terra del qual podria sorgir una nova vida. A la base d’Oush Grab hem aplicat els primers passos de les nostres propostes arquitectòniques basa-

P. 114 P. 115

des en formes de destrucció. En aquest cas, donada la situació d’“ocupació intermitent” i el perill constant d’una nova apropiació per part dels colons, cal fer que els edificis resultin menys habitables abans de tenir en compte qual-sevol altra nova funció. En una primera fase, proposem perforar les parets dels edificis de la base militar, convertint els murs foradats en mers plafons de separació. Un altre tipus d’intervenció és la transformació del paisatge. El terraplè que envolta els edificis ha estat constantment modificat, ja que els contractistes palestins l’usaven com a abocador de runes i d’altres directament extreien terra per utilitzar-la com a material de construc-ció. Amb la nostra intervenció pretenem utilitzar la natura-lesa canviant d’aquest terraplè per reorganitzar la relació entre els edificis i el paisatge, enterrant parcialment els edificis amb les runes de la seva pròpia fortificació. Els habitatges unifamiliars amb parcel·la consti-tueixen la forma molecular de l’ocupació. Si investiguem com modificar aquesta estructura repetitiva semigenèrica podrem trobar vies de transformació de la geografia de l’ocupació en el seu conjunt. On són els límits d’allò transformable? És possible que un habitatge unifamiliar es converteixi en el nucli d’un nou tipus d’institucions pú-bliques? Quines parts estructurals cal mantenir i com es podria connectar a altres grups d’habitatges? Com convertir un petit grup de cases unifami-liars en zones d’espais comuns que acullin funcions ma-jors com a residències i classes, laboratoris per a la inves-tigació, clíniques i oficines?

Visió ‘bidireccional’L’“unhoming” no és només un tema de transformació tèc-nica. Al llarg del projecte sorgia constantment la qüestió de com habitar la llar de l’enemic. De totes les cultures que han viscut a Palestina al llarg de les dècades, gaire-bé cap no ha estat l’“original” o la “primera” en ocupar un espai, sinó que totes en succeeixen una altra. Aquesta te-rra s’habita sempre en funció a un enemic actual o a una civilització antiga, real o imaginada, una cosa que conver-teix el fet d’habitar les ciutats, els llocs arqueològics, els camps de batalla i els pobles destruïts en actes de “co-” o de “trans-habitació” de gran complexitat cultural. Al nostre parer, qualsevol acte de colonitza-ció ha de comptar amb intervencions en el pla visual. Els assentaments s’organitzen com a instruments òptics d’escala suburbana, com es pot observar en el traçat dels

carrers, en cercles concèntrics al voltant del cim, en la col·locació de les cases, l’espai entre elles i la distribució de finestres i habitacions, que busca maximitzar l’impacte visual amb finalitats nacional-estètiques i nacional-es-tratègiques. Les vistes pastorívoles des de les finestres de l’habitatge reforcen el sentiment de pertinença a una nació i els elements de la quotidianitat palestina, com les oliveres, les terrasses de pedra i el bestiar, s’interpreten com a part d’un antic paisatge sagrat. La paradoxa visual és que els signes de la vida que conforma aquest paisatge són els elements de la quotidianitat palestina, del poble que els colons volen fer desaparèixer. La visió és també nacional-estratègica, ja que domina sobre carreteres tàctiques, ciutats i camps de refu-giats palestins. Els assentaments fan que els palestins tin-guin el sentiment constant de ser vistos, ja que des de les ciutats és pràcticament impossible no tenir-ne un a la vista i aquestes gairebé sempre estan en el seu camp de visió. La distribució de l’habitatge s’organitza en fun-ció a les vistes i la porta principal s’ubica a la cara interior de l’assentament. En entrar en una casa, un es dirigeix cap als espais habitats i la finestra principal amb vista al paisatge. Què passaria si les persones que ocupessin les cases fossin els que ara ‘formen part del paisatge’, si el nou llogater entrés a la casa des del costat de les vistes? La nostra resposta consisteix en una interven-ció a petita escala, proposant canviar la porta d’entrada perquè no s’obri a l’interior de l’assentament sinó a les ciu-tats palestines. Modificant la direcció d’accés a l’habitatge s’altera també la sintaxi espacial de l’interior. Aquesta in-tervenció a petita escala és cinemàtica, ja que s’emmarca al terreny de les condicions de visió i en la direcció de la mirada, reorganitzant el camp del visible amb una pers-pectiva que es replega cap a si mateixa. “DESPARCEL·LACIÓ”Al llarg de la nostra anàlisi recorrem a fonts documentals i narratives per identificar alguns dels propietaris de les terres de les colònies. Jabel Tawil / Psagot se situa en el centre gravi-tacional de diverses òrbites d’extraterritorialitat: comunitats de desplaçats, individus, migracions i relacions familiars. La nostra investigació va seguir el rastre dels terratinents fins i tot als EUA, Austràlia, Kuwait, Aràbia Saudita, Iraq i, sens dubte, a Palestina, on són a pocs metres de les seves te-rres, separats per unes tanques. La seva història privada i familiar s’entrecreua amb la història de Palestina i els seus

Page 12: [ENG] Decolonizing Architecture Sandi Hilal, Alessandro ... · Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman colonial governments tended to reuse the infrastructure set up by colonial

[CAT] [CAT]desplaçats, obligats per les ocupacions a marxar, a la recer-ca d’oportunitats econòmiques i professionals a l’estranger. Gairebé la meitat de la zona ocupada de la colò-nia de Psagot pertany a propietaris privats i l’altra meitat està registrada com terres de propietat col·lectiva de dife-rents tipus3. El destí de les terres privades hauria d’estar en mans dels seus propietaris, així que nosaltres proposem di-versos usos públics per a les terres de propietat col·lectiva. Hem descobert un mapa de 1954 que mostra la parcel·lació original de Jabel Tawil i l’hem superposat al mapa de la colònia. Les línies de demarcació palestines tracen camins arbitraris a través del teixit suburbà de la colònia, de vegades fins i tot a través de les pròpies es-tructures, establint noves relacions entre els habitatges i les parcel·les que ocupen, entre espais exteriors i interiors i entre espais públics i privats. L’arxipèlag de parcel·les pú-bliques resultant és la base de les nostres propostes.

Allò públic, allò comunal i allò no governamentalLa gestió dels espais i institucions públiques sol estar a les mans de l’estat i/o les autoritats locals i, per tant, cons-titueix una important eina de govern. A Palestina, la llarga absència d’estat a causa del colonialisme ha modificat l’espai i la funció pública en general. Fins a principis dels anys 90, les ciutats pales-tines depenien directament de l’exèrcit israelià, que a tra-vés de la seva “administració civil” controlava els permisos de planificació i desenvolupament i, per tant, les activitats principals dels municipis. Al llarg d’aquell període, aquests es van convertir en ciutats dormitori amb pocs espais pú-blics i fins i tot es va inhibir el creixement de les institucions públiques. Es vigilaven de prop, o fins i tot es tancaven, els clubs privats, els cinemes, les escoles i les universitats i qualsevol associació de més de tres persones estava obli-gada a tenir un permís. Les dificultats per crear i mantenir institucions públiques van continuar fins i tot després dels acords d’Oslo de 1993. Una de les causes principals de tals impediments era que les fronteres que separaven les zones “autònomes” palestines es van traçar en els contorns ma-teixos de les ciutats, de manera que quedava poc terreny per a possibles noves edificacions. A causa de la distribució de les terres, a les ciu-tats palestines hi havia molt pocs terrenys públics i els mu-nicipis amb prou feines tenien accés a ells. La major part d’espais a l’aire lliure i institucions noves es van crear grà-cies a la intervenció d’organitzacions internacionals i ONG.

És important explicar el paper de les ONG dins de la societat palestina. La Intifada de 1987-1992 va refor-çar enormement la societat civil i, en aquest context, els líders locals van organitzar la resistència i diversos ser-veis alternatius d’escolarització i salut que l’exèrcit israelià havia interromput. Amb l’establiment de l’Autoritat Pales-tina el 1993, aquests dos sistemes de govern van xocar de front. L’Autoritat Palestina, dirigida per líders portats de l’estranger, va intentar centralitzar i regular la xarxa d’institucions d’autogovern creades durant la Intifada. L’esmentada xarxa es va convertir en el marc infrastructural de les actuals estructures de les ONG a Pa-lestina. Els líders locals de la primera Intifada van preferir dirigir les ONG a convertir-se en ‘funcionaris’ de l’Autoritat. Així, la major part d’antics líders del Front Popular, el partit d’esquerres, són en l’actualitat dirigents de les ONG com, per exemple, Mustafa Barghouthi, que treballa en una xar-xa de serveis sanitaris. Cisjordània té des de llavors un govern com-partit entre l’Autoritat Palestina i diverses ONG locals i internacionals, sota control de la sobirania israeliana. En molts casos, les “ONGcràcies”, com es va anomenar a aquest fenomen, comptaven amb millors serveis sanita-ris, d’educació i planificació i majors recursos econòmics que l’Autoritat Palestina, un òrgan que amb prou feines era un govern en el que amb prou feines era un estat. Naturalment, la ONGcràcia comporta certs pe-rills. Moltes d’aquestes organitzacions reben finançament internacional (igual que l’Autoritat Palestina) de donants que no viuen a Palestina i, per tant, persegueixen agendes culturals i polítiques vinculades als seus països d’origen. Així, la filantropia s’ha convertit en un dels millors vehicles dels països occidentals per intervenir en la política i la cul-tura palestines. Sent conscients dels seus riscs, la xarxa de les ONG ens brinda una excel·lent ajuda per desenvolupar nous tipus d’espais públics, socials i comunitaris pales-tins. Algunes d’aquestes organitzacions seran les prime-res en ocupar les zones evacuades i transformades. Hem iniciat una sèrie de reunions amb ONG lo-cals com Palestine Wildlife Society, Women Shelter, Save the Children, Alternative Tourism Group i Alternative Infor-mation Centre, entre d’altres, i hem treballat conjuntament en els plantejaments de disseny de llocs concrets dins de les colònies i bases militars. Així mateix, ens hem adonat que els arxius d’aquestes organitzacions constitueixen els ‘arxius vius’

P. 116 P. 117

de Palestina. La unificació o l’accés a totes aquestes fonts proporcionaria informació sobre medi ambient, presta-cions socials, drets humans i política a tot Palestina i constituiria una alternativa als centres d’informació esta-tals més àmplia i abordada des de perspectives diferents.

***

Durant el desenvolupament de la nostra tasca ens hem adonat que el projecte podria convertir-se en un labora-tori d’accions arquitectòniques l’abast del qual superaria l’especificitat local del nostre entorn immediat per con-vertir-se en el principi d’un nou model per pensar el futur dels assentaments suburbans, fins i tot en altres parts del món on aquests models es troben en seriosa crisi. La des-trucció ritual, reutilització, redivivus, o détournement de l’habitatge unifamiliar pot suggerir un repertori d’accions de transformació majors en altres tipus d’espais subur-bans.

1. Suggerim revisitar el terme “descolonització” per establir certa distàn-cia amb els actuals termes polítics que es refereixen a una “solució” al conflicte palestí i les seves fronteres. Les solucions proposades, consistents en un, dos i ara tres estats, semblen atrapades en pers-pectives igualment imposades des de l’exterior del conflicte, igual d’autoreferencials en la seva lògica. La descolonització implica des-mantellar l’estructura dominant existent (econòmica, militar i legal) ideada per beneficiar un únic grup nacional i ètnic, mentre implica comprometre’s també en una lluita a favor de la justícia i la igualtat. La descolonització no porta necessàriament el desplaçament de pobles. Per exemple, sota el concepte de la descolonització, les comunitats de jueus podrien traslladar-se a viure a zones de Palestina.

2. Encara que les nostres propostes se centren en el tercer enfocament dels plantejats anteriorment, en alguns casos tenim en compte la possi-bilitat d’utilitzar les altres dues opcions de forma simultània. Per exem-ple, en el cas de la demolició, que seria necessària quan les colònies o els camps militars estan ubicats en paratges especialment valuosos, o en el cas de la reutilització com a habitatges, a les zones on hi ha una manca apressant de cases i les terres són de propietat privada pales-tina. En aquests casos, tan sols els propietaris poden decidir sobre la futura reutilització de les estructures.

3. Les diferents categories de propietat col·lectiva es van eliminar amb el règim imposat pels ocupants, qui van considerar que totes la te-rres eren “públiques” i, per tant, propietat de que estigués al poder, en aquest cas, Israel, que les va utilitzar per allotjar la majoria dels seus assentaments.

····································································································

Aquest article és una reflexió sobre el projecte Decolo-nizing Architecture (Descolonitzant l’arquitectura) diri-git per Hilal, Petti i Weizman que incumbeix a la possible

transformació futura de les colònies i a bases militars israelianes. El projecte està patrocinat i produït per Eloisa Haudenschild i Steve Fagin, socis de Spare Parts, una divi-sió de haudenschildGarage.

El projecte es va mostrar al BOZAR Palace de Brusel·les del 30 d’octubre de 2007 al 4 de gener de 2008, comissariat per Lieven De Cauter, amb coordinació d’Iwan Strauven. Els arquitectes que hi van participar són: Senan AbdelKader, Nasser Abourahme, Nora Akawi, Yazid Anani, Saleh Hijazi, Rana Shakaa i Omar Yusuf.

Col·laboració en paisatgisme: Situ Studio, NYC

Artistes i arquitectes en residència: Ursula Bieman, Vin-cezo Castella, Bianca Elzenbaumer, Marco Ferrari, Fabio Franz, Anne Gough, Zakiya Hanafi, Jake Himmel, Armin Linke, Jesse Long, Francesco Mattuzzi, Michele Marchetti, Allegra Martin, Barbara Modolo, Pietro Onofri, Armina Pilav, Giovanni Piovene, Salvatore Porcaro, Francesca Recchia, Lorenzo Romito, Roberto Sartor i Rianne Van Doeveren.

Col·laboracions acadèmiques: International Art Academy Palestine, Goldsmiths Centre for Research Architecture.

Comitè: Giorgio Agamben, Stefano Boeri, Lieven De Cauter, Teddy Cruz, Jad Isaac, Laura Kurgan, Thomas Keenen, An-drew Ross, Salim Tamari.

Page 13: [ENG] Decolonizing Architecture Sandi Hilal, Alessandro ... · Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman colonial governments tended to reuse the infrastructure set up by colonial

Sea cuál sea la dirección que tome el conflicto palestino, hay que tener en cuenta la posibilidad de una evacuación parcial, o total, de las colonias y bases militares israelíes. Las zonas de Palestina que han sido o serán liberadas de la presencia directa israelí son un excelente campo de pruebas para el estudio de las posibilidades de reutilización, re-habitación o reciclaje de las arquitecturas de la ocupación cuando dejan de estar conectadas a la fuente militar o política que las alimenta. Nuestro proyecto se sirve de la arquitectura para articular la dimensión espacial de un proceso de descolonización1. Éste se enmarca en una situación que dista mucho de ser la ideal y que no busca la utopía de su satis-facción total. El proyecto, que parte de la no-resolución del conflicto y del cumplimiento de las demandas palestinas, no se presenta, ni debería ser visto, como una solución, sino como una herramienta táctica para movilizar la arqui-tectura en el marco de la lucha por Palestina. Su objetivo es realizar intervenciones tácticas que dibujen un hori-zonte posible de cambios para el futuro. Partiendo de la constatación que las colonias y bases militares israelíes encarnan uno de los instru-mentos más atroces de dominación, el proyecto presenta varias vías posibles, no sólo desde el lenguaje profesional de la arquitectura y la planificación, sino también con la incorporación de un “espacio de especulación” que aporte perspectivas culturales y políticas diferentes, mediante la participación de una gran diversidad de personas y orga-nizaciones. Entre la anarquía, el gobierno y el autogobiernoLa cuestión del uso de la futura arqueología de la ocupación, similar a las planteadas por otros procesos de descoloniza-ción de la historia, se emplaza en el espectro conceptual que existe entre dos deseos políticos contradictorios y comple-mentarios, el deseo de anarquía y el de gobierno. El impulso popular de destrucción articula de forma espacial la ‘liberación’ de una arquitectura que se per-cibe como un corsé político, un instrumento de dominación y control. La arquitectura como herramienta de décadas de crimen prolongado, como arma del arsenal militar y de segu-ridad que reproduce las relaciones de poder de una ideología racista debe de ser destruida.

El impulso de destrucción busca volver atrás en el tiempo, invertir el desarrollo hacia un estado de natu-raleza virgen, de tabula rasa, en el cual se puedan articu-lar un conjunto de nuevos comienzos. Pero lejos de la ruralización romántica de las zo-nas desarrolladas, en las que, por así decirlo, ya no queda tierra bajo el pavimento, la destrucción genera desolación y daños medioambientales que pueden durar décadas. En 2005, Israel evacuó los asentamientos de Gaza destruyendo unas 3.000 viviendas. El resultado no fue la prometida tabula rasa que iba a permitir un nuevo comienzo, sino un millón y medio de toneladas de escom-bros que contaminaron el suelo y los acuíferos. Además, el proceso de descontaminación se encontró con grandes dificultades debido al cierre total de la Franja de Gaza, la nueva forma de ocupación que ejerce Israel. La primera reacción de un gobierno es imponer el orden político y un nuevo sistema de control, así que no es de extrañar que muchos gobiernos poscoloniales reutilicen la infraestructura erigida por el régimen colonial para sustentar sus primeras necesidades administrativas prácticas. A menudo las infraestructuras y las construc-ciones evacuadas son vistas como un legado de ‘moder-nización’ y como un recurso económico y organizativo. En varios casos de la historia de las descolonizaciones se observa la tentación de reocupar los edificios y la infra-estructura coloniales y reutilizarlos de modo similar a la de los regímenes precedentes. En estos casos, el espacio suele reproducir las relaciones de poder coloniales: la élite económica se instala en las mansiones y la política ocupa los palacios. El nuevo gobierno reutiliza las instalaciones militares, policiales y las cárceles de los ejércitos colonia-les, recreando jerarquías espaciales similares. En la actualidad, Palestina reutiliza las estruc-turas abandonadas de la dominación israelí como lo hicie-ran los ocupantes. Los asentamientos se han convertido en suburbios palestinos y las bases militares desempe-ñan labores de seguridad. Estas estructuras presentan el peligro de convertirse en una recreación de la alienación y la violencia inherentes al sistema de los asentamientos. Su estructura vallada y dotada de modernas tecnologías de vigilancia permitiría transformarlas, sin apenas modi-ficarlas, en comunidades cerradas para la élite palestina. Asimismo, la utilización de las zonas residenciales y mili-

·····························································································Decolonizing Architecture / Descolonizando la arquitectura·····························································································La futura arqueología de la colonización israelí. Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman·····························································································

P. 118 P. 119

tares israelíes también puede favorecer el sentimiento de continuidad frente a la perspectiva de ruptura y cambio. En este sentido, la Muqata de Ramala, actual sede de la presidencia palestina, constituye un ejemplo in-teresante. Construida por el ejército británico para ayudar a poner fin a la Revuelta Árabe de 1936-39, conocida también como la primera Intifada, la Muqata ejerció de base militar y prisión del ejército jordano entre 1948 y 1967 y del israelí a partir de entonces, hasta que el proceso de Oslo ordenó su evacuación, tras lo que se convirtió en cuartel general de Arafat. Se cerró el acceso al complejo, se instaló vigilancia continua y algunas celdas volvieron a ser escenario de en-carcelamiento y torturas, hasta que a la muerte de Arafat el lugar se convirtió en lugar de peregrinaje. No obstante, no siempre la arquitectura colonial desocupada reproduce necesariamente las funciones para las que se concibió. Existen otros ejemplos de utilización que, de forma planeada o espontánea, invaden dicha arquitectura, subvirtiendo sus programas y liberando su potencial. Inclu-so las estructuras de dominación más abominables pueden transformarse en nuevas formas de vida. En vista de la enorme actividad constructora de Israel en Palestina y de la falta de viviendas que padece la

zona, se hace imprescindible la aplicación y la coexisten-cia simultáneas de tres planteamientos: la destrucción, la reutilización o la subversión de los asentamientos. A tra-vés del “uso y el mal uso” de estas zonas se abren nuevas perspectivas y posibilidades para la colectividad. Dado que la reutilización de la arquitectura colo-nial es un tema general de carácter cultural y político, nues-tra intención no es presentar una única solución arquitectó-nica, sino más bien “fragmentos de posibilidades”. El punto de partida de nuestra investigación, que cree en el potencial de las fuerzas ya existentes para moldear la realidad, es la estrategia de subversión, la que entraña una mayor complejidad. Ésta especula con el uso de las arquitecturas coloniales para fines diferentes a los de su propósito inicial. El proyecto pretende llevar al es-pacio un conjunto de posibles funciones colectivas para las estructuras militares abandonadas y las viviendas de colonos evacuadas2. ¿Qué tipo de instituciones y actividades po-drían dar forma al espacio evacuado y qué tipo de trans-formaciones habría que llevar a cabo? El principio que rige la iniciativa no es eliminar la fuerza de los espacios construidos por la ocupación,

Page 14: [ENG] Decolonizing Architecture Sandi Hilal, Alessandro ... · Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman colonial governments tended to reuse the infrastructure set up by colonial

[ESP]

sino reorientar su potencial destructivo hacia otros fines. Creemos que la liberación de la geografía de la ocupación pasa por volver su potencial contra sí misma.

DestrucciónEl instante en que se accede a las colonias y las bases militares puede suponer un momento de trasgresión de consecuencias impredecibles. En la Franja de Gaza los is-raelíes demolieron gran parte de sus edificios y después los palestinos echaron por tierra casi todo lo que había quedado intacto. A la mañana siguiente de partir los soldados, los pa-lestinos destruyeron el lugar y se llevaron todo aquello que podían usar y transportar, en un movimiento arquitectónico espontáneo de reapropiación que, a nuestro parecer, no de-bería ser evitado ni controlado. Sólo tras este primer momento de encuentro, cuyo resultado es poco claro, y con los escombros que que-den, se puede emprender la construcción arquitectónica. Este primer momento de entrada pone en tela de juicio la concepción de la arquitectura y la planificación urbanas, ya que una precondición aceptable para dicha planificación es un marco de certidumbre espacial y polí-tica, es decir, una demarcación clara del lugar, un calenda-rio, un cliente y un presupuesto. La naturaleza errática del control israelí y su imprevisible evolución política y militar sobre el terreno dibujan en Palestina un paisaje de enor-me incertidumbre y falta de definición, muy poco atracti-vo para cualquier planificación de tipo profesional.

Manual de descolonizaciónNuestro proyecto no presenta una propuesta única para el conjunto de Palestina, un espacio políticamente indefinido, sino que ofrece “fragmentos de posibilidades”, transforma-ciones detalladas a escala arquitectónica. Dado que hay un número limitado de tipos de asentamientos, que varían en-tre las colonias de viviendas unifamiliares y las bases mili-tares de barracones prefabricados, tales “fragmentos de po-sibilidad” constituyen una opción semi-genérica que podría modificarse y aplicarse en otras zonas evacuadas. Las instrucciones, descripciones, diagramas e ilustraciones se reúnen en un manual dirigido tanto a pro-fesionales como instituciones públicas y ciudadanos que necesiten saber qué hacer con los restos de arquitectura colonial. El manual determinará la flexibilidad de las estruc-turas evacuadas para adaptarse a nuevos usos, recogiendo varios ejemplos posibles de adaptación y transformación. La producción del manual se basa en varias

reuniones con las partes implicadas en el proceso, entre las que se cuentan representantes de diversas organiza-ciones, la comunidad local, miembros de ONGs, órganos de gobierno y de los municipios, instituciones académicas y culturales, y habitantes y las asociaciones en que se agru-pan. La participación real de todos ellos es crucial, ya que es lo único que puede garantizar la aplicación de las accio-nes descritas en el manual.

La sonrisa La reacción inicial de nuestros interlocutores ante la pre-sentación y discusión de nuestros planos y maquetas siempre fue la sonrisa. Al principio, temíamos ser objeto de burla. ¿Quizás es que eran ridículamente ambiciosos en este contexto de imposibilidad permanente? También es cierto que las maquetas son pequeños mundos ‘bajo control’ que suelen hacer sonreír a las personas, un gesto que puede significar el primer instante de descoloniza-ción. Aunque sea extraño imaginar la transformación de los asentamientos israelíes, nos gustaría interpretar esa sonrisa como una reacción estética, el momento de abrir la imaginación a un futuro diferente en el que los partici-pantes estarían implicados. Asimismo, éste sería también el primer instante en que los palestinos ejercerían su de-recho a planificar su futuro y recuperar su autoridad. La participación no busca la contemplación, sino que necesi-ta de una actitud activa, creatividad e imaginación.

Para ilustrar dos prototipos de descolonización se eligie-ron los siguientes proyectos, en sus respectivos emplaza-mientos: la colonia de Psagot, todavía habitada, y la anti-gua base militar de Oush Grab, evacuada en 2006.

***

Caso norte: La colonia de Psagot / Jabel Tawil / región de RamalaEmplazada en la montaña de Jabel Tawil, a 900 m por encima del nivel del mar, la colonia domina visualmente todo el territorio palestino. Hasta su ocupación, éste era un espacio de recreo al aire libre. Las montañas de Jeru-salén y Ramala eran muy populares entre las familias del golfo, especialmente entre los kuwaitíes, que acudían allí escapando del calor estival, por lo que los habitantes de Ramala todavía la llaman “la montaña kuwaití”. En 1964, el municipio de Al Quds (Jerusalén) compró el terreno y elaboró un plan de desarrollo para convertirlo en un em-

[ESP]

P. 120 P. 121

plazamiento turístico. En 1967 se inició la construcción de una carretera de acceso, que fue interrumpida por la ocu-pación israelí. En julio de 1981 se inauguró la colonia de Psagot, una iniciativa del Likud como ‘compensación’ a los israelíes de derechas por la evacuación de la península del Sinaí. El primer lugar donde se instalaron los colonos fue la zona destinada a los alojamientos turísticos. Las primeras casas erigidas en Jabel Tawil eran estructuras prefabrica-das transportadas desde Yamit, un asentamiento al norte del Sinaí. En la actualidad, Psagot es una colonia religiosa habitada por unas 1.700 personas, en su mayoría judíos americanos y, desde hace unos años, una minoría de in-migrantes franceses y rusos.

Caso sur: Antigua base militar de Oush Grab (el Nido del Cuervo)En mayo de 2006, el ejército israelí evacuó un campo militar situado estratégicamente en la montaña más elevada al sur de la ciudad palestina de Beit Sahour, en la región de Belén, una fortaleza amenazadora emplazada junto a la ciudad. La mayor parte de casas que la rodeaban fueron destruidas por los proyectiles de los tanques y los disparos realizados des-de la base. Durante la noche los cañones de luz y las luces intermitentes escudriñaban la zona circundante, convirtien-

do la base en un “día sin noche”. Incluso la evacuación fue una operación violenta; docenas de tanques entraron en el pueblo durante la noche y la base amaneció vacía. Al poco rato los palestinos entraron y se llevaron cualquier cosa o material que pudieran reciclar. La historia militar de esta montaña no se limita a la ocupación. El ejército del Mandato Británico erigió en ella una base militar durante la Revuelta Árabe, que algunos con-sideran la primera Intifada. Tras 1948 se convirtió en base militar de la Legión jordana y desde 1967 fue israelí. Aunque se podría imaginar al ejército revolu-cionario palestino en esta base, sus tácticas militares son más sigilosas y discretas y no necesitan emplazamientos en sitios elevados, como en las guerras del pasado. Durante la época del proceso de Oslo, el mu-nicipio de Beit Sahour y el gobierno central de Arafat fir-maron un acuerdo que, en caso de evacuación israelí, garantizaba que la base no sería utilizada por la policía palestina y que se entregaría al municipio para su gestión. Al recuperar el control del espacio, éste planificó diversos servicios públicos, una zona residencial con hospital y un parque recreativo. En las laderas de la montaña ya se han construido un parque infantil, un restaurante y un jardín al aire libre para la celebración de actos diversos.

Page 15: [ENG] Decolonizing Architecture Sandi Hilal, Alessandro ... · Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman colonial governments tended to reuse the infrastructure set up by colonial

Pese a estar evacuada, la cima de la montaña, cuya posición estratégica permite divisar toda la zona, per-manece controlada, de forma remota, por el ejército israelí, que no permite que la mirada palestina se instale en ella.

Ocupaciones ‘intermitentes’Desde su evacuación, la cima y los edificios que alberga estuvieron en el centro de una confrontación política en-tre colonos judíos, el ejército israelí y las organizaciones palestinas, en la que nuestra oficina se vio directamente implicada. En mayo de 2008 un grupo de colonos inten-tó instalar la avanzada de un nuevo asentamiento en los edificios vacíos de la base militar, como protesta ante la visita de Bush y anticipándose a algunas ‘concesiones del gobierno’. A su parecer, la ubicación topográfica de los edi-ficios de la cumbre, todavía fortificados, habría facilitado su estilo de vida, de extrema organización y seguridad. Aunque el ejército declaró el lugar “zona militar de acceso cerrado”, los colonos regresan casi cada semana a ocupar el espacio, celebran pícnics, organizan visitas al patrimo-nio cultural y clases de Torá e izan la bandera israelí. Los soldados israelíes se despliegan para ‘pro-teger’ a los colonos mientras los palestinos y los activis-tas internacionales, entre los que se cuentan miembros de nuestra oficina, también toman el lugar y se enfrentan a los ocupantes. Cada una de las partes pinta una serie de graffittis, borrados después por el contrincante, que dan fe de esta ocupación ‘intermitente’. Nuestra propuesta de reutilización del emplazamiento entra a formar parte de esta polémica lucha política por la cima de la montaña.

UNGROUNDING (DESMANTELAR EL SUELO): Urbanismo en los primeros 10 centímetrosObservada como geografía judía de los territorios ocupa-dos, los asentamientos son espacios suburbanos com-puestos por comunidades dormitorio conectadas entre sí por una red de carreteras y otras infraestructuras en expansión. No obstante, puestas en relación con las ciu-dades palestinas junto a las que se erigieron, pueden en-tenderse como espacios potencialmente urbanos. La superficie de estos suburbios responde a sus diversos usos y muestra clarísimos signos del estilo de vida pequeño burgués que los mantiene: muchas carre-teras y zonas de aparcamiento, jardines privados, aceras y plantas tropicales. El diseño de las calles de estos suburbios o asentamientos sigue una estructura linear cerrada sobre sí misma con carreteras y aceras que se cruzan entre sí.

La división en zonas para vehículos, para peato-nes o zonas sin acceso, controla los cauces de movimiento y marca varios grados de espacio público y privado. La ma-yor parte de su lógica operacional e ideología se decide en los primeros 10 cm. de superficie del suelo. Dicha superficie es la primera parada de nues-tra intervención, que buscará desactivar su lógica para desmantelar las estructuras que definen la organización interna del suburbio, que se convertirá en un conjunto de funciones públicas y comunitarias. Bajo el nombre de “ungrounding”, algo así como ‘desmantelar el suelo’, el manual sugiere una transforma-ción radical de los primeros 10 cm. de suelo, desmontando la superficie existente de carreteras, aceras y jardines pri-vados y sustituyéndola por una nueva. Los métodos de transformación se basan en el deterioro de los elementos que pueblan dicha superficie. El omnipresente sistema de carreteras concéntricas y zonas de aparcamiento se desgastará, se eliminará o se enterrará bajo una nueva superficie y, al recuperar y colec-tivizar el suelo, las vallas y cercas que marcan las parcelas de las viviendas unifamiliares se eliminarán. Las estruc-turas construidas se suspenderán como pabellones sobre un suelo único, nuevo y unificado. La reconstrucción de la superficie es la parte central de una estrategia que pretende reconfigurar un nuevo tipo de relaciones entre los objetos y el suelo. Se repensarán las posibles conexiones entre edificios, que podrían realizarse a través de un espacio ajeno a los pa-trones lineares de las carreteras y las aceras.

UNHOMING (DESTRUIR LA POSIBILIDAD DE HABITAR UN LUGAR): Diseñar a través de la destrucción¿Es posible controlar el deterioro material y convertirlo en el proceso de construcción de un lugar? ¿Cómo convertir la des-trucción en un sistema de diseño que origine nuevos usos? En el caso del “ungrounding” queda claro que la destrucción de la superficie, extirpando de raíz y acelerando el desgaste de los elementos que la componen, daría lugar a un suelo del que podría surgir una nueva vida. En la base de Oush Grab hemos aplicado los primeros pasos de nuestras propuestas arquitectónicas basadas en formas de destrucción. En este caso, dada la situación de ‘ocupación intermitente’ y el peligro constan-te de una nueva apropiación por parte de los colonos, hay que hacer que los edificios resulten menos habitables an-tes de tener en cuenta cualquier otra nueva función.

[ESP][ESP]

P. 122 P. 123

En una primera fase, proponemos perforar las paredes de los edificios de la base militar, convirtiendo los muros agujereados en meros paneles de separación. Otro tipo de intervención es la transformación del paisaje. El terraplén que rodea los edificios ha sido constantemente modificado, ya que los contratistas pa-lestinos lo usaban como vertedero de escombros y otros directamente extraían tierra para utilizarla como material de construcción. Con nuestra intervención pretendemos utilizar la naturaleza cambiante de este terraplén para reorganizar la relación entre los edificios y el paisaje, ente-rrando parcialmente los edificios con los escombros de su propia fortificación. Las viviendas unifamiliares con parcela consti-tuyen la forma molecular de la ocupación. Si investigamos cómo modificar esta estructura repetitiva semi-genérica podremos encontrar vías de transformación de la geogra-fía de la ocupación en su conjunto. ¿Dónde están los lími-tes de lo transformable? ¿Es posible que una vivienda unifamiliar se convierta en el núcleo de un nuevo tipo de instituciones públicas?¿Qué partes estructurales hay que mantener y cómo se podría conectar a otros grupos de viviendas? ¿Cómo convertir un pequeño grupo de casas unifamiliares en zonas de espacios comunes que alber-guen funciones mayores como residencias y clases, labo-ratorios para la investigación, clínicas y oficinas?

Visión ‘bidireccional’El “unhoming” no es sólo un tema de transformación téc-nica. A lo largo del proyecto surgía constantemente la cues-tión de cómo habitar el hogar del enemigo. De todas las cul-turas que han vivido en Palestina a lo largo de las décadas, casi ninguna ha sido la ‘original’ o la ‘primera’ en ocupar un espacio, sino que todas suceden a otra. Esta tierra se habita siempre en función a un enemigo actual o a una civilización antigua, real o imaginada, algo que convierte el hecho de habitar las ciudades, los lugares arqueológicos, los campos de batalla y los pueblos destruidos en actos de “co-“ o de “trans-habitación” de gran complejidad cultural. A nuestro parecer, cualquier acto de coloniza-ción debe contar con intervenciones en el plano visual. Los asentamientos se organizan como instrumentos óp-ticos de escala suburbana, como se puede observar en el trazado de las calles, en círculos concéntricos alrededor de la cima, en la colocación de las casas, el espacio entre ellas y la distribución de ventanas y habitaciones, que bus-

ca maximizar el impacto visual con fines nacional-estéticos y nacional-estratégicos. Las vistas pastoriles desde las ventanas de la vivienda refuerzan el sentimiento de perte-nencia a una nación y los elementos de la cotidianeidad pa-lestina, como los olivos, las terrazas de piedra y el ganado, se interpretan como parte de un antiguo paisaje sagrado. La paradoja visual es que los signos de la vida que conforma este paisaje son los elementos de la cotidianeidad palesti-na, del pueblo que los colonos quieren hacer desaparecer. La visión es también nacional-estratégica, ya que domina sobre carreteras tácticas, ciudades y campos de re-fugiados palestinos. Los asentamientos hacen que los pales-tinos tengan el sentimiento constante de ser vistos, ya que desde las ciudades es prácticamente imposible no tener uno a la vista y éstas casi siempre están en su campo de visión. La distribución de la vivienda se organiza en fun-ción a las vistas y la puerta principal se ubica en la cara in-terior del asentamiento. Al entrar en una casa, uno se dirige hacia los espacios habitados y la ventana principal con vistas al paisaje. ¿Qué pasaría si las personas que ocuparan las ca-sas fueran los que ahora ‘forman parte del paisaje‘, si el nuevo inquilino entrara en la casa desde el lado de las vistas? Nuestra respuesta consiste en una intervención a pequeña escala, proponiendo cambiar la puerta de entra-da para que no se abra al interior del asentamiento sino a las ciudades palestinas. Modificando la dirección de acceso a la vivienda se altera también la sintaxis espacial del interior. Esta intervención a pequeña escala es cinemática, ya que se enmarca en el terreno de las condiciones de visión y en la dirección de la mirada, reorganizando el campo de lo visible con una perspectiva que se repliega hacia sí misma. ‘DESPARCELIZACIÓN’A lo largo de nuestro análisis recurrimos a fuentes docu-mentales y narrativas para identificar a algunos de los propietarios de las tierras de las colonias. Jabel Tawil / Psagot se emplaza en el centro gravitacional de varias órbitas de extraterritorialidad: co-munidades de desplazados, individuos, migraciones y re-laciones familiares. Nuestra investigación siguió el rastro de los terratenientes hasta EE UU, Australia, Kuwait, Arabia Saudita, Irak y, por supuesto, en Palestina, donde están a pocos metros de sus tierras, separados por unas vallas. Su historia privada y familiar se entrecruza con la historia de Palestina y sus desplazados, obligados por las ocupacio-nes a marcharse, en busca de oportunidades económicas y profesionales en el extranjero.

Page 16: [ENG] Decolonizing Architecture Sandi Hilal, Alessandro ... · Sandi Hilal, Alessandro Petti, Eyal Weizman colonial governments tended to reuse the infrastructure set up by colonial

Casi la mitad de la zona ocupada de la colonia de Psagot pertenece a propietarios privados y la otra mitad está registrada como tierras de propiedad colectiva de dife-rentes tipos.3

El destino de las tierras privadas debería estar en manos de sus propietarios, así que nosotros proponemos di-versos usos públicos para las tierras de propiedad colectiva. Hemos descubierto un mapa de 1954 que muestra la parcelación original de Jabel Tawil y lo hemos superpuesto al mapa de la colonia. Las líneas de demar-cación palestinas trazan caminos arbitrarios a través de tejido suburbano de la colonia, a veces incluso a través de las propias estructuras, estableciendo nuevas relaciones entre las viviendas y las parcelas que ocupan, entre es-pacios exteriores e interiores y entre espacios públicos y privados. El archipiélago de parcelas públicas resultante es la base de nuestras propuestas.

Lo público, lo comunal y lo no gubernamental La gestión de los espacios e instituciones públicas suele es-tar en manos del estado y/o las autoridades locales y, por lo tanto, constituye una importante herramienta de gobierno. En Palestina, la larga ausencia de estado a causa del colonialismo ha modificado el espacio y la función pública en general. Hasta principios de los años 90, las ciudades pa-lestinas dependían directamente del ejército israelí, quien a través de su “administración civil” controlaba los permisos de planificación y desarrollo y, por tanto, las actividades prin-cipales de los municipios. A lo largo de ese período, éstos se convirtieron en ciudades dormitorio con apenas espacios públicos e incluso se inhibió el crecimiento de las institucio-nes públicas. Se vigilaban de cerca, o incluso se cerraban, los clubs privados, los cines, las escuelas y las universidades y cualquier asociación de más de tres personas estaba obliga-da a tener un permiso. Las dificultades para crear y mantener instituciones públicas continuaron incluso tras los acuerdos de Oslo de 1993. Una de las causas principales de tales impe-dimentos era que las fronteras que separaban las zonas “au-tónomas” palestinas se trazaron en los contornos mismos de las ciudades, de modo que quedaba poco terreno para posi-bles nuevas edificaciones. Debido a la distribución de las tierras, en las ciudades palestinas había muy pocos terrenos públicos y los municipios apenas tenían acceso a ellos. La mayor parte de espacios al aire libre e instituciones nuevas se crearon gracias a la intervención de organizaciones inter-nacionales y ONG.

Es importante explicar el papel de las ONG dentro de la sociedad palestina. La Intifada de 1987-1992 reforzó enormemente la sociedad civil y, en ese contexto, los líderes locales organizaron la resistencia y diversos servicios alter-nativos de escolarización y salud que el ejército israelí había interrumpido. Con el establecimiento de la Autoridad Palestina en 1993, estos dos sistemas de gobierno chocaron de frente. La Autoridad Palestina, dirigida por líderes traídos del extran-jero, intentó centralizar y regular la red de instituciones de autogobierno creadas durante la Intifada. Dicha red se convirtió en el marco infraestructu-ral de las actuales estructuras de las ONG en Palestina. Los líderes locales de la primera Intifada prefirieron dirigir las ONG a convertirse en ‘funcionarios’ de la Autoridad. Así, la mayor parte de antiguos líderes del Frente Popular, el partido de izquierdas, son en la actualidad dirigentes de las ONG como, por ejemplo, Mustafa Barghouthi, quien trabaja en una red de servicios sanitarios. Cisjordania tiene desde entonces un gobierno compartido entre la Autoridad Palestina y varias ONG locales e internacionales, bajo el control de la soberanía israelí. En muchos casos, las “ONGcracias”, como vino a llamarse a este fenómeno, contaban con mejores servicios sanitarios, de educación y planificación y mayores recursos económicos que la Autoridad Palestina, un órgano que apenas era un go-bierno en lo que apenas era un estado. Naturalmente, la ONGcracia entraña ciertos peli-gros. Muchas de estas organizaciones reciben financiación internacional (igual que la Autoridad Palestina) de donantes que no viven en Palestina y, por lo tanto, persiguen agendas culturales y políticas vinculadas a sus países de origen. Así, la filantropía se ha convertido en uno de los mejores vehículos de los países occidentales para intervenir en la política y la cultura palestinas. Siendo conscientes de sus riesgos, la red de las ONG nos brinda una excelente ayuda para desarrollar nuevos tipos de espacios públicos, sociales y comunitarios palesti-nos. Algunas de estas organizaciones serán las primeras en ocupar las zonas evacuadas y transformadas. Hemos iniciado una serie de reuniones con ONG locales como Palestine Wildlife Society, Women Shelter, Save the Children, Alternative Tourism Group y Alternative Informa-tion Centre, entre otras, y hemos trabajado conjuntamente en los planteamientos de diseño de lugares concretos dentro de las colonias y bases militares. Asimismo, nos hemos percatado de que los ar-chivos de estas organizaciones constituyen los ‘archivos

[ESP]

P. 124 P. 125

vivos’ de Palestina. La unificación o el acceso a todas estas fuentes proporcionaría información sobre medio ambiente, prestaciones sociales, derechos humanos y política en toda Palestina y constituiría una alternativa a los centros de in-formación estatales más amplia y abordada desde perspec-tivas diferentes.

***

Durante el desarrollo de nuestra labor nos hemos dado cuenta de que el proyecto podría convertirse en un labora-torio de acciones arquitectónicas cuyo alcance superaría la especificidad local de nuestro entorno inmediato para convertirse en el principio de un nuevo modelo para pen-sar el futuro de los asentamientos suburbanos, incluso en otras partes del mundo donde estos modelos se hallan en seria crisis. La destrucción ritual, reutilización, redivivus, o détournement de la vivienda unifamiliar puede sugerir un repertorio de acciones de transformación mayores en otros tipos de espacios suburbanos.

1. Sugerimos revisitar el término “descolonización” para establecer cierta distancia con los actuales términos políticos que se refieren a una “solución” al conflicto palestino y sus fronteras. Las soluciones propuestas, consistentes en uno, dos y ahora tres estados, parecen atrapadas en perspectivas igualmente impuestas desde el exterior del conflicto, igual de autoreferenciales en su lógica. La descolonización implica desmantelar la estructura dominante existente (económica, militar y legal) ideada para beneficiar a un único grupo nacional y étnico, al tiempo que implica comprometerse también en una lucha en pro de la justicia y la igualdad. La descolonización no acarrea necesa-riamente el desplazamiento de pueblos. Por ejemplo, bajo el concepto de la descolonización, las comunidades de judíos podrían trasladarse a vivir en zonas de Palestina.

2. Aunque nuestras propuestas se centran en el tercer enfoque de los planteados anteriormente, en algunos casos tenemos en cuenta la posibilidad de utilizar las otras dos opciones de forma simultánea. Por ejemplo, en el caso de la demolición, que sería necesaria cuando las colonias o los campos militares están ubicados en parajes especial-mente valiosos, o en el caso de la reutilización como viviendas, en las zonas donde existe una falta acuciante de casas y las tierras son de propiedad privada palestina. En estos casos, tan sólo los propietarios pueden decidir sobre la futura reutilización de las estructuras.

3. Las diferentes categorías de propiedad colectiva se eliminaron con el régimen impuesto por los ocupantes, quienes consideraron que todas la tierras eran “públicas” y, por lo tanto, propiedad de quien estuviera al poder, en este caso, Israel, que las utilizó para albergar la mayoría de sus asentamientos.

····································································································

Este artículo es una reflexión sobre el proyecto Deco-lonizing Architecture (Descolonizando la arquitectura) dirigido por Hilal, Petti y Weizman que atañe a la posible transformación futura de las colonias y bases militares israelíes. El proyecto está patrocinado y producido por Eloisa Haudenschild y Steve Fagin, socios de Spare Parts, una división de haudenschildGarage.

El proyecto se mostró en el BOZAR Palace de Bruselas del 30 de octubre de 2007 al 4 de enero de 2008, comisa-riado por Lieven De Cauter, con coordinación de Iwan Strauven. Los arquitectos que participaron son: Senan AbdelKader, Nasser Abourahme, Nora Akawi, Yazid Anani, Saleh Hijazi, Rana Shakaa y Omar Yusuf.

Colaboración en paisajismo: Situ Studio, NYC

Artistas y arquitectos en residencia: Ursula Bieman, Vin-cezo Castella, Bianca Elzenbaumer, Marco Ferrari, Fabio Franz, Anne Gough, Zakiya Hanafi, Jake Himmel, Armin Linke, Jesse Long, Francesco Mattuzzi, Michele Marchetti, Allegra Martin, Barbara Modolo, Pietro Onofri, Armina Pilav, Giovanni Piovene, Salvatore Porcaro, Francesca Recchia, Lorenzo Romito, Roberto Sartor y Rianne Van Doeveren.

Colaboraciones académicas: International Art Academy Palestine, Goldsmiths Centre for Research Architecture.

Comité: Giorgio Agamben, Stefano Boeri, Lieven De Cauter, Teddy Cruz, Jad Isaac, Laura Kurgan, Thomas Keenen, Andrew Ross, Salim Tamari.