L’AVE

NTUR

A DE

CON

ÈIXE

RIT

INE

RA

RIS

PE

R B

AR

CE

LO

NA

Captura aquest codi QR i consulta el pro-grama d'Itineraris per Barcelona. Més informació: www.bcn.cat/biblioteques.

Comencem la ruta a la Biblioteca El Carmel – Juan Marsé.

Biblioteca El Carmel – Juan Marsé. Parlar de Juan Marsé és fer-ho d’una vida marcada per una situació personal i social poc habitual: la de la família Marsé, la muntanya Pelada i els seus habitants, que, arribats de diferents indrets de la Península, la van fer seva. Tots aquests elements componen, en definitiva, un univers literari molt particular.

Cal destacar la importància del context històric, polític i social per poder emmarcar i entendre millor la litera-tura de Marsé. La immigració, el barraquisme i l’època del «desenvolupisme» són alguns dels aspectes que destacarem durant la ruta.

El mirador de la biblioteca ens permet contemplar la concentració de població que va patir aquesta zona de la ciutat durant la postguerra i els anys següents. Al començament, aquesta onada migratòria es va establir

en barraques que, més endavant, van ser substituïdes progressivament per cases de construcció pròpia i grans blocs de pisos.

«El Monte Carmelo es una colina desnuda y árida situada al noroeste de la ciudad. […] En los grises años de la posguerra, cuando el estómago vacío y el piojo verde exigían cada día algún sueño que hiciera más soportable la realidad, el Monte Carmelo fue predilecto y fabuloso campo de aventuras de los desarrapados niños de los barrios de Casa Baró, del Guinardó y de La Salud.»

Des d’aquí ens dirigirem pel carrer dels Agudells cap a la zona de la rambla del Carmel.

Rambla del Carmel / Carrer del Llobregós. Som al límit del passeig de la Font d’en Fargues; a l’altra banda de les antigues bateries antiaèries, a la Rovira, s’estén el barri de Can Baró. Hi podem veure un monument de-dicat a les Brigades Internacionals —arribades d’arreu el 1936 per defensar la República—, inaugurat el 1988. Obra de Roy Shifrin, el monument és conegut amb el nom David i Goliat.

Des d’aquí assenyalem el punt més elevat del turó de la Rovira, amb les restes de les bateries antiaèries que van servir de defensa de la ciutat durant els bombar-dejos feixistes de la Guerra Civil. Curiosament, a partir del 1948 van ser ocupades per les barraques.

La senyora Serrat, mare de Teresa, evoca els crus dies del conflicte bèl·lic:

RECORREGUT LITERARI:

ÚLTIMASTARDES CON

TERESA

DE JUAN MARSÉ

ABRIL / JULIOL 2012

Biblioteques de Barcelona

«Desde la cumbre del Monte Carmelo y al amanecer hay a veces ocasiones de ver surgir una ciudad desconocida

bajo la niebla, distante, casi como soñada.» __

Recorregut literari organitzat per Biblioteques de Barcelona

RECORREGUT LITERARI: ÚLTIMAS TARDES CON TERESA, DE JUAN MARSÉ

JUAN MARSÉ

1 2

«Un viejo cañón antiaéreo disparando desde lo alto del Carmelo y haciendo retumbar los cristales de las ventanas de todo el barrio (entonces, cuando la guerra, vivía en la barriada de Gracia, y al horrendo cañón aquel, la gente lo llamaba “el abuelo”).»

Recordem que la novel·la ens narra la història d’amor entre Teresa Serrat, una universitària de 19 anys d’una família benestant de la burgesia catalana, i Manolo Reyes, el Pijoaparte, un immigrant murcià que viu en una barraca del Carmel.

«Vive con su hermano mayor y su cuñada, y cuatro chiquillos endiablados. La casa fue del suegro, un viejo mecánico del Perchel que llegó aquí con su hija en una de las primeras grandes oleadas migratorias de 1941, después de perder a su mujer y haber podido salvar los útiles de trabajo y algunos ahorros. Construyó la casita con sus manos y compró un pequeño cobertizo en lo alto de la carretera, entre una panadería y lo que hoy es el bar Pibe, convirtiéndolo en taller de reparación de bicicletas.»

Anirem cap al carrer de Pedrell per endinsar-nos en la vida de barri. Hi podrem veure alguns exemples d’habitatges del començament del segle XX, al costat d’altres aixecats durant el franquisme.

Habitatges unifamiliars. Aquest grup de tres cases d’aire modernista és l’únic conjunt homogeni que es conserva al barri. Daten del 1910, tot i que van ser remodelades més endavant.

Fins als anys cinquanta, el Carmel va ser el clàssic barri de les casetes i els hortets, però l’arribada en massa de la immigració en va canviar completament la fesomia: les primeres edificacions —torres de planta baixa o de planta baixa i un pis— es van construir a partir de l’allau migratòria del 1929. El 1875 es van començar a edificar les primeres torretes. Els terrenys pertanyien majo-ritàriament a Alexandre Bacardí, promotor del barri com a lloc d’esbarjo. Hi anava gent de tot Barcelona, i fins i tot es van promocionar terrenys ben barats entre societats obreres.

«Para la señora Serrat, el Monte Carmelo era algo así como el Congo. Un país remoto e infrahumano, con sus leyes propias, distintas. Otro mundo.»

Per un carrer amb molt de desnivell, el de la Conca de Tremp, ens enfilem fins a la carretera del Carmel. En una cantonada hi ha encara el bar Delicias.

Bar Delicias. Situat a la carretera del Carmel, és un dels escenaris del llibre. En aquest bar, el Pijoaparte i altres nois del barri es reuneixen sovint per jugar a cartes o al dòmino. És en aquest lloc on més s’eviden-cien les diferències socials entre la Teresa i el Manolo. Podríem dir que és un mirall dels canvis socials de l’època i de l’ambient de La Gauche Divine que tan bé coneixia Juan Marsé.

«Es el Pijoaparte. Ha mandado a un chiquillo a por un paquete de Chester en el bar Delicias. Mientras espera, se arregla el nudo de la corbata y los blancos puños de la camisa. Viste el mismo traje que la víspera, zapatos de verano, calados, y corbata y pañuelo del mismo color, azul pálido. Unas risas ahogadas le llegan por la espalda: tras él, en la esquina de la calle Pasteur, un grupo de muchachos de su edad le observa hablando por lo bajo, burlándose de él.»

El Delicias és on tant la Teresa com la Maruja busquen el Manolo. No saben on viu, però sí on trobar-lo.

«El temor de perder definitivamente a Manolo obligó a la muchacha a ir a buscarle con frecuencia a su barrio. Él nunca quiso decir dónde vivía, pero ella supo muy pronto cómo encontrarle: en el bar Delicias, junto a la estufa y jugando a la manilla con tres jubilados.»

Caminant per la carretera del Carmel podem contem-plar les vistes de la ciutat.

«Abajo, al fondo, la ciudad se estira hacia las inmensida-des cerúleas del Mediterráneo bajo brumas y rumores sordos de industrial fatiga, asoman las botellas grises de la Sagrada Familia, las torres del Hospital de San Pablo y, más lejos, las negras agujas de la Catedral, el casco antiguo: un coágulo de sombras. El puerto y el horizonte del mar cierran el borroso panorama, y las torres metálicas del transbordador, la silueta agresiva de Montjuich.»

Park Güell. Es va començar a construir amb el segle XX, i responia a l’encàrrec d’Eusebi Güell de fer-hi una ciutat jardí. El projecte inicial no es va acabar mai. Aquesta obra tan particular seguia les tendències higi-enistes angleses que tan de moda estaven aleshores. De la mateixa manera que succeïa amb el barri de la Salut, el nou model d’urbanització proposava una forma de vida molt més moderna i saludable.

A l’interior del parc trobem alguns edificis singulars, tot i que el projecte inicial incloïa seixanta parcel·les i cases.

«Al atardecer verían el cielo encendiéndose sobre el Parque Güell, tras el cerro llamado Tres Cruces. Teresa estuvo largo rato admirando el paisaje, de codos en la veranda, junto a Manolo.

»La colina se levanta junto al Parque Güell, cuyas verdes frondosidades y fantasías arquitectónicas de cuento de hadas mira con escepticismo por encima del hombro […]

»Pero lo que más abunda son los turistas: éstos son los ricos que se ven, piensa él, los que a veces incluso pueden tocarse, aquellos acerca de los cuales podemos decir, cuando menos, que existen; los que aún permi-ten, no sin fastidio por su parte, que los arrebatados indígenas llegados en bandadas los fines de semana, en trenes y motos, envuelvan con miserables miradas de perros apaleados sus nobles cuerpos soleados y su envidiable suerte en la vida.»

Carretera del Carmel. Es va pavimentar l’any 1929 i pujava des del barri de la Salut. Fins als anys vint, les comunicacions amb el barri eren molt precàries: l’única comunicació que hi havia amb Horta era el carrer de Dan-te Alighieri fins que no es va obrir el carrer de Pedrell. Del mateix any és també l’arribada del primer autobús que unia la plaça de Lesseps amb la rambla del Carmel.

A la novel·la de Juan Marsé, la carretera del Carmel es presenta com el camí d’entrada al món particular del Pijoaparte i es converteix en l’espai que els personatges han de recórrer inevitablement.

En paraules de Marsé: «Lo que yo conozco es, precisa-mente en ese terreno, mi barrio, esas experiencias en un territorio que se ha ido convirtiendo a lo largo de toda mi obra en algo como muy distinguido, pero que yo tampoco pretendía que fuese tan distinguido».

«Subió por el paseo San Juan, General Mola, General Sanjurjo, calle Cerdeña, plaza Sanllehy y carretera del Carmelo. En la curva del Cottolengo redujo gas, se deslizó luego suavemente hacia la izquierda, saliendo de la car-retera, y frenó ante la entrada lateral del Parque Güell.»

Bar-restaurant Tíbet. És una altra de les localitzaci-ons triades per l’autor per ambientar la narració d’un amor impossible. Un espai tranquil al qual van sovint el Manolo i la Teresa.

«Había recordado el Tíbet, al pie del Carmelo. Rincón sofisticado (falsa cabaña, troncos barnizados, techo de paja, luz embotellada) en la terraza de una vieja torre de los años treinta convertida en residencia y restaurante.»

Club de Tennis La Salut. Club esportiu fundat el 1902 per un grup d’esportistes que pertanyien al Club Social La Salut, creat el 1899.

«— Me gusta tu barrio. »— ¿Ves aquellas pistas de tenis, allá abajo, entre los árbo-les? —Manolo señalaba con el brazo—. Es el Club de Tenis La Salud. De niño trabajé en las pistas, recogía pelotas, como Santana... ¿A que nunca habías estado aquí?»

Per acabar la ruta, llegirem l’opinió d’un altre gran escriptor barceloní, Manuel Vázquez Montalbán, sobre

la figura de Marsé, un novel·lista important que ha retratat les diferents realitats dels barris obrers de la ciutat durant el gris període de la postguerra.

«Era la gran esperanza blanca, proletaria y mestiza del principado Seix Barral, de día el doctor Jekyll Joan Faneca (alias Joan Marsé) y de noche el míster Hyde (alias Pijoaparte). Su alter ego era una síntesis de la memoria y el deseo de un voyeur que contempla desde la frontera de la Barcelona proletaria el lumpemprole-tariado que le había crecido en la posguerra. Jamás posguerra alguna ha tenido mejor poeta sin escribir un verso.»

Bibliografia

• CARRERAS, Carles: La Barcelona literària. Una introducció geogràfica. Barcelona: Editorial Proa, 2003.

• CIRICI, Alexandre: Barcelona pam a pam. Barcelona: Editorial Teide, 1992.

• GUILLAMON, Julià: «La novel·la catalana de la immigració», L’Avenç (núm. 298), gener 2005.

• HUERTAS, Josep Maria: 50 vegades Barcelona, guia de visita de la ciutat. Ajuntament de Barcelona, 1996.

• HUERTAS, Josep Maria; FABRE, Jaume: «Una década de hambre y reconstrucción», Barcelona Metròpolis Mediterrània (núm. 50).

• MARSÉ, Juan: Últimas tardes con Teresa. Barcelona: Club Bruguera, 1964.

• Web de l’Ajuntament de Barcelona. Catàleg de Patrimoni Urbanístic. <http://www.bcn.cat>

• Web oficial de Juan Marsé. <http://www.clubcultura.com/clubliteratura/clubescritores/marse/cronologia2.htm>

• Web del Districte de Gràcia. <http://www.graciaweb.com>

3 54 6