36
Franqueo concertado 33/22 Y ZADOJR BOLETÍN DE DIVULGACIÓN DEL VENERABLE FRAY JUNÍPERO SERRA "EL APÓSTOL DE SIERRA GORDA Y DE LAS CALIFORNIAS" Public«: Fraternidad de Franciscano«. O.F.M. Petra (Mallorca) ESPAÑA. Tel. 56 12 67. Julio-Agosto 1985,N° 119 *§J *tl

ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

  • Upload
    others

  • View
    1

  • Download
    0

Embed Size (px)

Citation preview

Page 1: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

Franqueo concertado33/22Y

ZADOJRBOLETÍN DE DIVULGACIÓN DEL VENERABLE FRAY JUNÍPERO SERRA

"EL APÓSTOL DE SIERRA GORDA Y DE LAS CALIFORNIAS"Public«: Fraternidad de Franciscano«. O.F.M. Petra (Mallorca) ESPAÑA. Tel. 56 12 67.

Julio-Agosto 1985,N° 119

*§J*tl

Page 2: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

CAIA DE BALEARES"SA NOSTRA"

PUBLICA:Fraternidad de franciscanos, O.F.M.PETRA (Mallorca) ESPAÑATel. (971) 56 12 67Deposito legal P.M. 178-1974Impreso en Offset propio.

DIRECTOR:P. Salustiano Vlcedo, o.f.m.

COLABORADORES:P. Jacinto Fernández-Largo, o.f.m.Msgr. Francis J. Weber.Sebastián Rubí Darder.Bartolomé Font Obrador.M. Llinàs.A. Ribot.Mariano Vila-Cervantes.Adalberto Rodríguez Martín y Petrus.Rafael Nicolau Riutort.Catalina Gibert.Concepción Bauza.Llorenç Riera.DEPORTES:Simo Tortellà.Francesc Mestre.

FOTOGRAFIA:Reportajes Font.P. Vicedo.

ILUSTRACIONES:"Dino y Tina"

TRADUCCIONES DKL INGLES:Nuria Llansó.

Page 3: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

-3- (495)

A LA MEMORIADEL "CAPELLÀ PENYA"

%r-

RVDO. D. GABRIEL FONT CASTELLA1861 - 1945

CAPELLA PENYA

En este bicentenario de la bienaventurada muerte delP. Serra, gloria y honor del Convento de San Bernardino,parece obligado recordar también la de quien vivió y se des-vivió por dicho Convento. En efecto, el Rdo. D. Gabriel FontCastellà, fallecido en Petra en 1945, fue Custos de este bellotemplo franciscano, conocido por la "Margarita" de la Pro-vincia Seráfica de Mallorca, por espacio de 50 años justos,desde 1895 hasta 1945.

Fue, además, sin duda alguna, el presbítero más popular,en muchos aspectos, que ha tenido la villa. Petra, por unlado, y los Franciscanos por otro, se disponen, pues, a aprove-char tan feliz coyuntura, para tributarle un sentido y merecidohomenaje de admiración, gratitud y simpatía.

Por tanto, "Apóstol y Civilizador" ha creído oportunosumarse al mismo y dedicar sus páginas a recordar la memoriade tan singular ministro del Señor. A la llamada o invitaciónque dirigió el año pasado a sus lectores, han correspondidonumerosas personas petrenses y de otras poblaciones. Con susartículos, comunicaciones, sabrosas anécdotas o fotografíasse ha logrado hilvanar una semblanza bastante completa ysincera de quien se hizo acreedor al aprecio general de cuantosle trataron.

Sin embargo, antes de que algún lector exigente nosrecuerde o reproche que el presente traba/o está salpicado deno pocas repeticiones, nos apresuramos a aclararle que nosólo somos conscientes de ello, sino que algunas de ellas sonintencionadas. Otras, en cambio, obedecen a que los distintosartículos fueron escritos o publicados en distintas épocas,escritos con distintos fines o por diferentes autores. Ahorabien, si, como dice nuestro adagio, "per massa pa no hi hamal any", es preferible usar de la repetición o de la rßdundan-cia en vez de omitir ciertos pormenores interesantes.

En lo que respecta al ANECDOTARI hemos de hacernotar que está escrito en nuestra auténtica lengua materna,tal y como nos han recordado las anécdotas los comunicantes,de lo contrario muchas perderían su auténtico sabor. El len-guaje coloquial tiene un particular encanto para andar porcasa y a la vez una fuerza literaria nada despreciable. Porende es el único que usó durante 85 años el "Capellà" y quea la vez enseñaba a los alumnos más aventajados de su Escue-la nocturna.

Finalmente, damos las gracias más sinceras a cuantos hancolaborado con notas, anécdotas o artículos, todos ellosfirmados por sus autores respectivos, y cuyo número es indicioclaro de la gran popularidad de que gozó el difunto.

También hacemos extensivo nuestro especial agradeci-miento a quienes han hecho posible la ilustración de estas ,páginas, aportando una serie de fotos retrospectivas, que'guardaban como oro en paño en algún armario o "caixa".Gracias, pues, a los señores siguientes: Madò Miquela BarcelóSalom, D. Antonio Mercant Alzina y el Rdo. D. Antonio PouBauza. Y, como no, nuestra gratitud se hace extensiva a losbeneméritos e infatigables dibujantes DINO y TINA.

La segunda parte de esta conmemoración consistirá enuna Velada-homenaje dedicada al "Capellà Penya", a lo largodel bicentenario juniperiano, cuya fecha se anunciará oportu-namente.

S. R.

Page 4: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

-4- (496)

Rdo. Don GABRIEL FONT CASTELLACurriculum vitae

El 7 de Junio de 1861, elhogar de Ca 'n Penya vióseaumentado con dos gemelos siete-mesinos, uno de los cuales, Ga-briel, enfermizo. Tan delicadollegó al mundo, que fue bautiza-do in perículo mortis por lacomadrona Da Magdalena RieraFornés. Luego suplió la ceremoniapropia del Sacramento de laRegeneración el Rector de laParroquia de Petra, Rdo. D. JoséColl Sastre, a la una de la tardede dicho día, y le impuso pornombre Gabriel.

Fueron sus padres Juan yJosefa. Padrino, Gabriel CastellóVives, casado y tejedor de oficio,y María Font Cánaves, viuda.Actuaron de testigos Luis RamisFont y Bartolomé Perelló Bini-melis.

Vino al mundo en el carrerde Sa Rutla n° 10, hoy del Dr.Ramón y Cajal. Sa Rutla era unabarriada o manzana comprendidaprincipalmente entre las callesCollet, Cajal y Arraval. En aquelentonces contaría escasamentecon media docena de viviendas.El resto era un almendral. Enaquel entorno existían los topó-nimos S'Era Vella, S 'Era de SesFenycü, 0 'Era des Còdols, y labarriada de Santa Catalina.

Sa Ru tía es topónimo propiode arrabales, en Cataluña. "Nomrir ilt comú en la nomenclaturavial de les poblacions catalanes,d'una toponimia extraordinària.

Rutlla o Rutla era el que encastellà se'n diu rodela, peçarodona com un escut de la qualhom se servia per tirar al blanc.Tot indret de la vila anomenatRulla vol dir el lloc dels afores dela població on el poble s'exerci-tava al tir". (1)

SEBASTIAN RUBI DARDER, DISCÍPULODEL "CAPELLA", Y SU MONAGUILLODURANTE MUCHOS AÑOS.

Por algo este juego, como losdemás, estaba reglamentado:"Que ningú no gos tirar a la rullaen lo camí general sinó en tantcuant la ordinació... sobre lo ditjoch de la rulla vol o consent"(2)

"La holgazanería, síntesisde la corrupción del hombre,tomó tales proporciones con losjuegos en el siglo XVI que, sibien se trató de prohibirla pormedio de bandos enérgicos (comoel que cito a continuación), llegóa ser la carcoma de la sociedadmallorquina. Que ninguna perso-na presumesca jugar a ningunamanera de jochs sots pena de 3 11.per cascun dels jugadors, exceptâtemperò joch de pilota, de rutla yde birles. Pregón de 10 Marzo de1565". (3)

Por tanto, los juegos toleradoseran los de pelota, rodela y bolos.Ahora bien, ¿qué relación teníanuestra Rutla con tales juegos?De momento faltan datos, paraconcretar una respuesta válida.

Cerrado el paréntesis que nosha permitido situar la cuna delCapellà Penya, veamos a conti-nuación cómo creció aquel niñoenclenque que dio guerra nadamenos que durante 85 años.

Poco sabemos de su infanciay juventud. Hijo de modestoslabradores trabajó como ellos encuanto se lo permitió su delicadoestado de salud. De todos modosél no había nacido para cultivarcampos. Acaso sus progenitoreslo adivinaran y como me confesóalguna vez, en algunas circunstan-cias le trataban de distinto modoque a su hermano gemelo.

Aunque un poco tarde, elSeñor le llamó por su propionombre y le dijo: "Ven y sigúe-me!" Y aunque en aquel entoncesembarcarse era asaz raro, tomó elbarco y se presentó en el semina-rio de San Ildefonso de Ciutadella(Menorca). Era entonces mayorde edad, vocación tardía pues alos 28 años, el 20 de Diciembrede 1889, el Obispo de Menorca,Don Manuel Mercader Arroyo, leordenó de presbítero.

De paso añadiré que fue con-discípulo del no menos célebreDon Andrés Miró (a) "CapellàTemal" de Porreres. Don "An-dreuet", así llamado también porsu pequeña estatura, era de con-versación amena, trato afable,carácter festivo y optimista, ami-go de chanzas y bromas. Conjuga-ba su ministerio con la profesiónde "Hantemer". Sus trabajos artís-ticos pueden admirarse aún en

Page 5: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

muchos templos de la Isla. Losvistosos faroles que acompañabanal Santo Cristo de las Animas, ennuestra procesión del JuevesSanto, habían salido de sus talle-res. Por cierto que cuando setrató de ir a buscarlos, Don Ga-briel se hizo acompañar por midifunto padre, el cual, comocarpintero, les fabricó las varascorrespondientes.

Su primer destino fue laparroquia de Ferreries (Menorca).Desde el lo de Marzo de 1890hasta Agosto de 1895, desempeñóa satisfacción general, el cargo deVicario Coadjutor, siendo Ecóno-mos sucesivamente los RR.Miguel Fluxà y Lorenzo Villalon-ga. Luego fue incardinado a laDiócesis de Mallorca y adscrito ala Parroquia de Petra, con elcargo de Custos del Convento yObrero de la Cofradía de lasAlmas, de la iglesia parroquial.Por espacio de 50 años cabalesdesempeñó tales cargos más quesatisfactoriamente.

Durante largos años fue, pordecirlo así, el Capellà de Sa Vall.Cada domingo, de madrugada, leacompañaban, en carruaje a lasCases de Sa Vall. Más tarde eltrayecto se cubrió en automóvil,cuando este vehículo se puso demoda. Los principales conducto-res fueron: Joan Rosselló (a)Villa, Sebastián Ribot Santan-dreu, Jorge Gual Martí, RafaelAguiló y otros.

Celebraba la misa en el peque-ño oratorio de la possessió, paratodos los habitantes diseminadospor aquellos contornos. Era unaverdadera fiesta para todos loscampesinos que se daban citapara la reunión semanal y luegose quedaban para hacer un ratode tertulia.

A pesar de que en Sa Vall sefabricaban buenos quesos y mejo-res embutidos caseros, DonGabriel regresaba en ayunas,mientras allí se quedaban bere-nant, pues a las 8 h. debía cele-brar nuevamente en el Conventoy antes confesar a los Congregan-tes Marianos que lo deseasen.

-5- (497)

MIEMBRO DE LACOMUNIDAD PARROQUIAL

Después de tanto hablar delConvento, algún lector podríacreer que no hacía otra cosa. Asícomo D. Guillermo RibotMoragues, (a) Matas, era el Cape-llán de Bonany, D. Gabriel loera del Convento, pero ambosformaban parte de la Comunidadparroquial. En aquel entonces, esdecir, en 1920, formaban dichacomunidad los presbíterossiguientes: (4)R. D. Juan Coll Bauza, RectorR. D. Juan Riera Moragues, Vica-

rioR. D. Bartolomé Rullán Torres,

VicarioR. D. Francisco Torrens Nicolau,

ArchiveroR. D. Gabriel Font Castella, Cus-

tos del ConventoR. D. Guillermo Ribot Moragues,

Capellán de Bonany.Don Gabriel era el Obrero de

la Cofradía de las Almas. Comotal llevaba el registro de los cofra-des, hacía la colecta anual y seencargaba de la participación delSanto Cristo en la Procesión delJueves Santo. Terminada ésta sereunían en su casa los participan-tes activos juntamente con lasautoridades e invitados, y teníalugar un refresco: Unos confitesdel Dijous Sant y una copita deanís.

Aunque celebraba diariamentela misa en el Convento, participa-ba normalmente en las numero-sas funciones parroquiales. Asistíade Subdiácono habitual a todoslos oficios solemnes, cuyo anun-cio solía hacerce el domingoanterior de esta manera: "A les 9i tres quarts hi haurà Prima iTercia, amb orgue; i Ofici solem-ne amb colecta i sermó". Cantabasiempre la Epístola con su vozretumbante, y en el Coro su vozpotente y sonora eclipsaba las delos otros cantores. Es el caso dedecir que con su vozarrón, el"Capellà Penya" llenaba el tem-plo y anulaba a sus compañerosde coro. No sin razón alguien

decía que de haber tenido mayorformación musical, nadie lehubiese arrebatado la canongía odignidad de Chantre de la Cate-dral de Palma. Entonces esasvoces eran muy cotizadas porquela técnica sonora aún estaba enmantillas y los micros y altavocestardaron muchos años en poderentrar en las iglesias.

Asistía a las Procesiones, alos Funerales, misas conventuales,Cuarenta Horas, etc. etc.

Unicamente, como ahora, losOficios de las fiestas de Reyes yde Na Sa de los Angeles, se cele-braban en el Convento, y no enla iglesia parroquial.

Como los demás presbíteros,el Sábado de Gloria salía por lascasas a hacer el Salpàs o sea, labendición pascual de las casas.Después pasaba por las casas decampo o possessions, como otrossacerdotes, con idéntico fin.

NOTAS(1) Die. Enei. Salvat. Volum IV, p. 328(2) Dic. Català, Valencià, Balear, per A.

Alcover - F. Moll.(3) José Rullán, Historia de Sóller, t. I Pag.

399.(4) Cfr. Apuntes históricos de Petra, por

D. Francisco Torrens, Vol. II, págs.229 ss.

Page 6: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

-6- (498)

EL HOMBREDon Gabriel, así llamado

familiarmente, era hijo de honra-dos y sencillos labriegos, como esfácil de suponer. En sus primerosaños y hasta en sus años mozos,conoció muy de cerca la durezade la vida del campo y no pocasestrecheces. Sabía por experiencialo que es abandonar el lecho a lahora del alba, para regresar alpueblo "posta de sol", cansado yrendido. En aquel entonces no seataban los perros con longanizas;en más de un hogar se ignoraba elsabor del vino y de la carne, osólo hacían su aparición losdomingos o días festivos, y notodos. El "pamboli", "el trempó"o simplemente un "tros de paaixut", ayudaban a sacar la tripade mal año en más de una oca-sión. Cuántos niños, a la hora dela merienda, debían contentarsecon "pa-i-callemos". Los tiemposhan cambiando, a Dios gracias,pero lo bailado permanece.

No era alto ni bajo, sino másbien de estatura mediana, consti-tución robusta, corpulento y tezmorena. Su mirada, un tantoescudriñadora y penetrante, secaracterizaba además por unguiño típico de difícil interpreta-ción. Al salir a la calle, con sudulleta dominguera o la desapare-cida esclavina de bordes ondula-dos, tocado con la teja tradicionaly apoyada su diestra en un bastónseñorial, daba la impresión de unauténtico canónigo. Sin embargo,en la intimidad de su hogar y enel trato personal, era la sencillezmisma. Su silueta humana, eneste caso, no se concibe sin suinseparable pipa de barro cocido,enchufada a 'm canuto de cañade una cuarta de largo. Mientrasse calentaba -n aquel "escalfa-panxes amb • irillos de ferro",no se separabí ..a una rudimenta-ria tabaquera r. i ~le unas especiales"esmolles" ; '-'imbricas paraencender la (-"nimba. Especialera también r n vaso de vidrio,metido en un soporte metálicocon el asa correspondiente, para

noN

GABR1EI.

el café, que tomaba siempre sinazúcar.

Carácter alegre y bromista,fue su juventud un tejido desabrosas anécdotas, algunas de lascuales se incluyen en otro aparta-do. De haber vivido en otrostiempos hubiese pasado a la histo-ria como un personaje de leyenda,en el mejor sentido de la palabra,claro está. Llano en el trato ynoblemente sincero; era capaz decantar las cuarenta al más pintadoy hasta al lucero del alba. Gene-roso y desprendido como él solo,era incapaz de rehusar un favor alnecesitado que llamaba a supuerta. Cuando prestaba algosolía advertir al interesado, entrebromas y veras: "no olvides queesto tiene tornillo; si no me lodevuelves, no podré prestártelootra vez". Mecánico y mañoso enextremo, lo mismo arreglaba unreloj de bolsillo o de pared queun aparato de radio, cuando aúnera un verdadero lujo poderescucharla sobre todo en unpueblo.

Fue, por tanto, el primer yúnico radioescucha de Petra. Untal Púcardo Acedo, de Palma,

amigo suyo, le regaló un aparatode galena con auriculares. Fue elgran acontecimiento. Amigos,conocidos y curiosos desfilaron aporfía por el Carrer de Sa Rutla,para ver la "caja habladora" yescuchar una de las pocas emisio-nes existentes entonces. Con eltiempo logró dotar el receptor deun pequeño altavoz, que colocabasobre el aparato, pero dio aúnescaso rendimiento.

¿Mago? ¿Curandero? Pocoimporta el vocablo, lo cierto esque hacía cosas verdaderamenteinexplicables, lo mismo en laspersonas que en los animales.¿Quién no recuerda, por ejemplo,el hecho de la curación de aquellacriatura de unos dos años? Lleva-ba casi un mes sin parar de llorar,durmiendo poquísimo y alimen-tándose malamente. No se encon-traba solución de ninguna clase.Un buen día la madre se armó devalor y la llevó al Capellà. Estecogióla en brazos y sin hacerlenada de particular la devolvió a lamadre, juntamente con el pañuelode bolsillo que usaba entonces yle dijo sencillamente: "Mirau ana qui donau sa nina". Por la

Page 7: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

noche durmió un par de horas yunos días después estuvocompletamente normal. Vivita ycoleando está todavía para certi-ficar la verdad del hecho.

¿Cuántos labradores acudierona él porque el mulo o el caballopadecían dolor de vientre? Fami-lia hubo que guardaba siempreuna camisa usada del Capellà ensu casa, con el fin de aplicarla aalguna bestia en caso de necesi-dad. El remedio era infalible.Una prenda suya cualquiera, perousada, realizaba el prodigio.

Y de los huesos dislocados,¿qué diré? Los volvía a su lugaren un periquete. Daba remedioseficaces para ciertas dolencias yconseguía alivio y curación. Noes de extrañar, pues, que supreciosa ayuda fuese tan solicita-da, máxime que hacía el biengratis pro Deo y sin mirar a quien.Su magnánimo corazón no cono-cía la acepción de personas.

Por otro lado, como Pablo deTarso, sabía hacerse todo a todos,y tal vez por esto nació en algúncorazón ruin la mala hierba de laenvidia. Su buen nombre fuellevado y traído, y su brillantehoja de servicios vióse empañadacon chismes de cariz calumnioso.Sin embargo, alma noble yprofundamente religiosa, soportócon estoica y cristiana resignaciónla tormenta. Con la callada porrespuesta capeó el temporal quesobre su fama sacerdotal sedesencadenó. Probablemente nofaltarán acaso quienes digantodavía esto o aquello de D. Ga-briel, y tal vez sin conocimientode causa. A esos tales yo les repe-tiría lo que Cristo dijo a losfariseos acusadores de la mujeradúltera: "El que de vosotrosesté sin pecado, arrójele el prime-ro la piedra". (Jn. 8, 7)

Este es el hombre bueno ysencillo, admirado de todos, queyo conocí. Los que tambiéntuvieron la suerte de conocerle ytratarle, podrán decir si esteretrato sin pretensiones, respondeo no a la realidad. Y no olvidenque en sus manos está enmendar,añadir o quitar lo que creanoportuno.

-7- (499)

EL SACERDOTE

.» *

*

t¿'•*3r\.

"ES CAPELLA", EN LA PLENITUD DE SU VIDAFoto Mascaró.

Por lo que antecede, el lectorhabrá adivinado fácilmente quenos hemos referido a un clérigomuy especial. Por de pronto detodos es sabido que no estudió,según las normas de entonces,durante una docena de años en elSeminario. Fue un sacerdote delos llamados de "carrera curta",como suelen ser las vocacionestardías y sabe Dios a costa decuantos sacrificios por parte desus padres. Por algo el rena;;

popular, al referirse a lo largo ycostoso de los estudios eclesiásti-cos, dice: "Qui vol capella, deplata l'ha de comprar".

Sin embargo, aunque la"carrera curta", que no es sinòni-mo de lego o corto de alcances,su labor fue enorme, y sería in-justo catalogarle entre los conoci-dos "capellans d'olla i missa",que sólo celebraban misa, sinconfesar ni predicar. A DonGabriel nunca le asustaron las

Page 8: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

interminables horas de confesio-nario, y cuando fue preciso supodemostrar sus cualidades deorador sagrado para adoctrinar al"devot auditori" y enfervorizarle.

Anticipándose a ciertos usosposconciliares, casi únicamentevestía el traje talar fuera de casay para las funciones religiosas.No obstante, dada su particularidiosincrasia, salvo raras excepcio-nes, no llamaba entonces laatención. "Es D. Gabriel" decíala gente, y la cosa no pasaba deahí.

Enemigo de la ociosidad ymuy amante de hacer el bien asus paisanos, veló por la culturadel pueblo. Principalmente en laslargas veladas invernales, sudespacho se trocaba en escuela.En aquella salita donde guardabasus libros preferidos, donde solíarecibir las visitas especiales yrezar el breviario, se daban citalos analfabetos o los que queríanampliar sus conocimientos. Jóve-nes y adultos acudían numerososa las clases nocturnas del "CapellàPenya". En ellas se aprendía aleer, escribir y hacer cuentas; seempezaba a estudiar el sistemamétrico; se "feien comptesmallorquins" (asignatura que nohan conocido los estudiantes dehoy); se intentaba descifrar elfamoso "Manuscrit", con lo quese aprendía fácilmente a redactaruna carta y, finalmente, los másadelantados se ejercitaban entraducir directamente al mallor-quín los textos castellanos.Entonces era frecuente leer eldiario escrito en castellano comosi estuviera escrito en lenguavernácula.

SACERDOTE DE ORACIÓNNo omitía nunca el rezo del

breviario, a pesar de las múltiplesocupaciones que le robaban eltiempo. Llegado el momento, seconcentraba, o bien en su recogi-do despacho o en el patio de sucasa, junto a los naranjos y bellosrosales de su jardincito, y notoleraba que nadie le distrajera.Cuando tuvo tantas criaturas ensu casa, siguió con las mismas

-8- (500)

exigencias y el mismo comporta-miento. Para este rezo, sagradopara él, regía el Concilio de Tren-to, con todo su rigor.

En las mismas anécdotas seadivina su religiosidad sincera,aunque en apariencia a vecespudiese sospecharse lo contrario.

PADRE DE HUÉRFANOSUna dé las páginas más bellas

de su interesante biografía, y talvez la más edificante, es sin duda

la que escribió alojando en sucasa, en dos veces sucesivas, 6 y 3huérfanos de padre con su madre.Un total de 11 personas, a algunade las cuales él mismo se prestabaa darle el biberón, cuando regresa-ba de celebrar la misa.

Aunque de "carrera curta"sabía muy bien que de poco onada sirve el culto exterior sin lasantidad interior, por esto diceDios por boca del profeta Isaías:"No quiero vuestros sacrificios,antes bien dejad de hacer el mal,aprended a hacer el bien, buscadlo justo, restituid al agraviado,haced justicia al huérfano, ampa-rad a la viuda". (Is. 1,11,16,17).

"Vuestra caridad sea sincera...vivid alegres con la esperanza...subvenid a las necesidades de loshermanos, sed solícitos en lahospitalidad" (Rom. 12, 9-13).

Y sabía también que SanPedro decía: "Ante todo mante-ned tensa la caridad unos paracon otros, porque la caridadcubre la muchedumbre de peca-dos. Sed hospitalarios unos conotros sin murmuración. El donque cada uno haya recibido,póngalo al servicio de los otroscomo buen administrador de lamultiforme gracia de Dios. ( I Pe.4, 8-11).

RECOMPENSA ETERNASi, como acabamos de ver, la

caridad ya cubre la muchedumbrede pecados, ¿qué recompensapodía aguardar D. Gabriel en latarde de su vida, al final delcamino? También podría repetircomo aquel santo Obispo:" Cuan-do me pregunten ¿has amado?

Yo no diré nada; sólo abriré mismanos vacías y mi corazón llenode nombres". Con otras palabras,es lo que nos dice el Evangelio.Por lo tanto, en aquel día 30 deoctubre de 1945, es fácil suponerque Jesús, Justo Juez, le diría:- Ven, bendito de mi Padre; here-da el reino preparado para ti desdela creación del mundo. Porquetuve hambre y me diste de comer,tuve sed y me diste de beber, fuiextranjero y me recogiste, estuvedesnudo y me vestiste, enfermo yme visitaste, estuve en la cárcel yme fuiste a ver.

Entonces él replicaría:- Señor, ¿cuándo te vi con

hambre y te di de comer o consed y te di de beber? ¿Cuándo terecogí desnudo y te vestí?, ¿cuán-do estuviste enfermo o en lacárcel y fui a verte?

Y Jesús le contestaría:- Te lo aseguro: Cada vez que

lo hiciste con un hermano míode esos más humildes, lo hicisteconmigo". (Mt. 25, 34-41).

Por su parte la musa popular,subrayó en cierto modo lo quefue Es Capellà Penya en estaglosa que muy bien podría haberleservido de epitafio:

Ja és mort Es Capellà Penya,es pastor vell d'es Convent,curava de mal dolenti es qui se curava deia:Això és un Capellà valent.

Page 9: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

-9- (501)

CUSTOS DEL CONVENTO1895 -1945

La palabra cusios era muyusual entre nosotros, pero proba-blemente pocos conocerían suverdadero significado. Es intere-sante, pues, ahora, recordar breve-mente su etimología. Custosderiva del latín cusios, custodis,de la que se forman los vocabloscastellanos custodio y custodia.Custodio es el que custodia, esdecir, que guarda con custodia yvigilancia. Así tenemos que elÁngel Custodio o Ángel de laGuarda es el ángel que Dios tieneseñalado para cada persona parasu guarda o custodia. Llámasecustodia a la pieza de oro, plata uotro metal, en que se guarda yexpone el Santísimo Sacramentoa la pública veneración.

Pero hay algo más. En el casoconcreto que nos ocupa, la pala-bra custos tiene también ciertosabor franciscano. En efecto, enla Orden de San Francisco, lláma-se Custodio al Superior de unaCustodia, y por Custodia, en lamisma Orden, entiéndese el agre-gado de algunos conventos queno bastan para formar provincia.En cambio, por Guardián entién-dese el Prelado ordinario o Supe-rior de uno de sus conventos.

Y la palabra Custos no sólo lecuadraba estupendamente alCapellà Penya sino que él tenía agala llamarse así. Con ello nohacía sino expresar el profundoafecto que siempre profesó a losHijos del Seráfico de Asís a pesarde que no alcanzó a conocerlos alfrente del Convento de SanBernardino. Hacía 26 años quehabían sido exclaustrados cuandonació él, pero pudo conocer ytratar a alguno de los exclaustra-dos.

Lo cierto es que no parecesino que cual otro Elíseo, recibióde ellos el manto franciscano ytrató al Convento como a lasniñas de sus ojos. "Ah, si losFrailes volviesen!" repetía conalguna frecuencia. Y este recuerdo

CONVENTO DE SAN BERNARDINOPORTAL PRINCIPAL

y este afecto los puso en evidenciapor medio de los actos, que es laúnica manera de demostrar elauténtico amor, según la GranTeresa de Avüa: "Obras sonamores, que no buenas razones".

SUS ACTIVIDADES COMOCUSTOS (l)

Custos del Convento desde1895, o sea, toda su vida sacerdo-tal en Petra, concretamente mediosiglo, desempeñó esta misióncomo si hubiese sido el CuraPárroco, por un lado, y comoFraile franciscano, por otro. Supoaunar lo que algunas veces haquedado un tanto desunido, aunsiendo manifiestas sus preferen-cias personales. En una palabraamaba el Convento como unPárroco estima su parroquia, yun Fraile su convento.

Fui su "escolanet", mejordicho "escolà petit i escolà ma-jor" durante varios años y pude

apreciar su intenso cariño haciael "Convent". Cariño que supocomunicar a toda la barriada. Enefecto, no deja de llamar la aten-ción, que después de tantos añosla gente siga profesando especialdevoción a "su" convento. Aparte de que la estratégica situa-ción de los dos templos invita adividir a los feligreses en dosbandos más o menos iguales,pero nunca rivales, parece que alos del Barracar, Santa Catalina ySa Rutla les "tira" más el conven-to, a pesar de que la iglesia-madrehaya sido siempre la parroquia,donde recibimos todos las aguasbautismales, el primer pan euca-rístico y demás sacramentos.

El nombre de Custos (el queconserva, defiende, guarda,protege, etc) le cuadra a las milmaravillas a Don Gabriel. Eltemplo franciscano era para élalgo entrañable, sagrado; lo cuida-ba como a las niñas de sus ojos.Los medios de que disponía enaquel entonces eran francamenteescasos; apenas se conocían lassubvenciones oficiales, y tampocohabíamos descubierto América.Sin embargo, él sabía arbitrargenerosas ayudas entre sus amista-des para limpiar, reparar y con-servar el edificio, organizar unafiesta, montar la monumental"Casa Santa", etc.

Por otro lado tenía a gala quelo que había nacido a impulsosde la Orden Franciscana siguiera,en lo posible, animado por elmismo espíritu que le dio el ser.Más de una vez le oí de sus labios:" ¡Quién pudiera devolvernos alos 'frailes'!" Claro que entoncesni remotamente podía soñar enver realizado su anhelo. Su ideal,como Custos, no era otro sinosuplir al máximo la ausencia delos religiosos. Que se notara lomenos posible su falta en el ser/i-cio divino y en la cura de almas.Noble ideal pero ardua tarea parsun solo hombre. Por lo mismo no

Page 10: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

deja de sorprender la enormeactividad desplegada por el in-fatigable Custos, que ademásformaba parte activa de la comu-nidad parroquial.

Se complacía en relatarnos lahistoria del convento, en explicar-nos los cambios que habían expe-rimentado las distintas dependen-cias; las vicisitudes que trajoconsigo la exclaustración; elsabotaje llevado a cabo por laplebe incontrolada; el importeridículo que se pagó por aquellajoya, y tantas y tantas cosas a lasque entonces apenas dábamosimportancia.

Le gustaba también darnos aconocer el nombre y datos bio-gráficos de los numerosos santosvenerados en las distintas capillas.Raro era el santo que en el díaque la liturgia lo festejaba, noapareciese entre dos velas encen-didas, incluida la imagen de SanBernardino. Colocada en lo másalto del altar mayor, bajo elconsabido monograma de Cristo,que a mis ojos de niño no erasino una "bóta d'arengades"(perdonen la expresión) requeríano pocos equilibrios. Pero el"escolanet" de turno no teníamás remedio que trepar hasta lospies del titular del convento paraencender las dos velas que, si malno recuerdo, ofrecía anualmenteel entonces educador de mediopueblo, el "Mestre Ramis", defeliz memoria.

Se celebraban con mayor omenor solemnidad, lo apunté yaen números anteriores, los nove-narios y festividades de SanAntonio de Padua, San Franciscode Asís y Navidad. Pero entretodas se llevaban la palma dosfiestas mañanas: la Inmaculada,cuya imagen preside desde el altarmayor, y Na Sa de los Angeles,venerada en una capilla lateral.Esta última merece capítulo«parte.

La novena a la Inmaculada,on ejercicio vespertino diario y

i ermón, conseguía llenar el tem-ilo de fieles devotos. Además del

: osario, que presidíamos losmonaguillos, arrodillados en lasgradas del presbiterio, solía haber

-10- (502)exposición de S.D.M. Una de lascosas que más nos llamaba laatención a los muchachos mien-tras todos cantaban el Fangelingua o el Tantum ergo, era elmomento en que el expositoriogiraba, para exponer o para reser-var. Y cómo cantaba el puebloaquellos motetes gregorianos.Para nosotros, aquello revestíacierto aire misterioso. Pero nosólo cantaba la masa, cantabatambién el Coro de voces viriles,fruto, en gran parte, de su Escuelanocturna.

Este coro intervenía en lasprincipales solemnidades delconvento. Era un grupo incondi-cional de jóvenes maduros, dis-puestos siempre a dar una manoa Don Gabriel, en este y en otrosmenesteres.

Solo, al frente del convento,se las arreglaba para sacar elmáximo partido de todo lo queestaba a su alcance. Sus monagui-llos, aunque traviesos y pilloscomo los demás, lo mismo toca-ban las campanas, pasaban labandeja o le ayudaban en la cele-bración, que subían al púlpitopara presidir el rezo del rosario,el Mes de María o una novena. Afalta de Vicarios o Coadjutorestenía monagos. Algo es algo.

Los domingos, excepto duran-te el verano, además de la Misade la mañana, durante la cualsolía enfervorizar a los fieles el"Vicari Riera", Director de laCongregación Mariana, por latarde todos los chicos nos reunía-mos en el convento para la Cate-quesis. Distribuídos en grupossegún la edad y saber de cadauno, escuchábamos al improvisa-do catequista. Al final de lasesión, nos reuníamos todos parala exhortación del Director de laCatequesis. Provisto de una largacaña, que hacía funcionar algunaque otra vez para llamar la aten-

ción a los distraídos, nos explica-ba un punto doctrinal. Terminabael Curso con una rifa que eramuy esperada. La participaciónen la misma era proporcional ala ciencia y a la aplicación de loscatequizados, ya que la cantidadde números que se les entregaban

dependía de aquéllas. Al freír erael reír, porque el último día, losque no podían participar en elsorteo ni elegir, "triar", se mor-dían las uñas, mientras los otrosdisfrutaban la mar.

Sin embargo, no sólo los niñostenían algo que hacer en elconvento las tardes de los domin-gos. Para las personas devotas el"Capellà Penya" solía organizar"els Passos", utilizando preferen-temente el texto poético deCosta y Llobera, entonces muyen boga.

Durante las Misas de Mayo,Octubre y Noviembre, mientrasél celebraba, el "vicario de turno",un monaguillo, desde lo alto delpúlpito, subido a veces sobre untaburete para que los fieles logra-sen darse cuenta de su presencia,leía las consideraciones apropia-das a la devoción correspondien-te: Mes de María de Quadrado,Santo Rosario, Animas del Purga-torio, etc.

La solemnidad de "Tots-Sants" tampoco pasaba inadverti-da. La misteriosa "noche de áni-mas" era recordada cada año conel lúgubre tañer de los broncesdel convento. Hasta el amanecerdoblaban, en noble competición,las campanas de la parroquia ydel convento. Hacia la media-noche, Don Gabriel subía a latorre con algunos incondicionales.Allí a la luz de unos cabos devela, que también se iban con-sumiendo en honor de los queri-dos difuntos, daban buena cuentade las "pellades de bunyols"todavía calentitos, con que eranobsequiados los improvisadoscampaneros.

Incluso no pocas parturientas"sortien a Missa" aprovechandoprecisamente la que diariamentese celebraba en el convento.Terminado el santo sacrificio, elcelebrante bendecía a la nuevamadre y al recién nacido quellevaba en brazos. Esta, antes deabandonar el lugar sagrado solíapresentarlo a la "Mare de Déudels Angels". La devoción maria-na estaba tan arraigada, que nosólo todos los niños "venían" deBonany, sino que:

Page 11: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

Ses dones de Manacor,ses de Petra ¡ de Si neuduen la Mare de Déudamunt sa boca des cor.

Incluso más, cuando las criatu-ritas, estaban a punto de dar losprimeros pasos, muchas madreslas presentaban nuevamente a laVirgen de los Angeles y allí, antesu mirada maternal, les iniciabana caminar. Era creencia popularque la Reina de los Angelesbendecía de manera particulareste acto piadoso, adelantaba elandar y fortificaba las piernas deaquellos humanos angelitos.

OTRAS ACTIVIDADESLITURGICO-P ASTORALES

Don Gabriel celebraba Misadiariamente, incluidos los domin-gos, en el Convento, a hora con-veniente y sin pisar nunca elhorario de la parroquia.

Por las tardes rezaba la Coronafranciscana, pues entonces noexistían las misas vespertinas.Anunciaba esta piadosa prácticapor medio de una serie de campa-nadas (bataiades) espaciadas,hasta momenos antes de comen-zar el rezo, en que tocaba la lla-mada queda, o sea, campanadasseguidas. Cuando él tenía queconfesar, presidían el rezo losmonaguillos, arrodillados sobrelas gradas del altar mayor.

Los domingos y fiestas, élcelebraba también la misa. Antes,sin embargo, pasaba buenos ratosen el confesionario. Los ayudan-tes eran los dos monaguillos,revestidos con sotana (cota) yesclavina de bordes ondulados,ambas de color encarnado yroquete blanco almidonado, típi-cos del convento. A dicha misaasistían los Congregantes Maria-nos o Lluissos, ocupando losbancos del lado del pulpito. ElDirector de éstos (D. Juan Rieray luego D. Antonio Pou) (2) leíao hacía alguna explicación doctri-nal o confesaba en la capilla deSanta Rosa de Lima. Terminadala celebración eucarística losCongregantes se reunían en lasala contigua a la sacristía, y, allí,de pie, escuchaban la correspon-

-11- (503)diente explicación evangélica»Recuérdese que durante la Misano había homilía como actual-mente. No obstante en el momen-to del ofertorio, Es Capellà, vuel-to al pueblo decía:

Devot auditori (que muchoscreían que había dicho devotavictori) y hacía las observacioneso daba los avisos propios de laSemana. Observaciones y avisoscomentados que a veces durabanmás de lo que la piedad y prisasde algunos hubiesen deseado.Cuando se alargaba más de lacuenta algún malicioso decía:"Avui ha perdut es coni". Enrealidad, venía a ser la homilía enaquel tiempo en que sólo se cono-cían los sermones de campanillas,de los domingos y grandes festivi-dades, un buen sustituto para ladirección espiritual general de losfieles.

EL BELÉN DEL CONVENTO

NAVIDADLa Navidad, fiesta franciscana

por antonomasia, se preparabamediante solemnísimo novenario.La Capilla de Belén, semejaba unbosque de olorosas madreselvas yun huerto colgado de mandarinas.O sea, que de aquellos dos techossuperpuestos colgaban, no sólonumerosas neules (obleas) sinonaranjas y ramitos de mirto alter-nándose. Véase el desarrollocompleto de la Novena, en otroapartado.

CAP D'ANYEl Niño Jesús era el centro del

tiempo navideño. Para la gentemenuda, sobre todo, las distintasposturas del Recién nacido eranuna especie de catequesis. En la

Nochebuena le contemplabanacostado sobre las pajas, entre lamula y el buey. Después del díade Navidad, el Niño divino apare-cía sentado en una silla, en elcentro del altar mayor. Y el díade "Cap d'any", sele contempla-ba en pie. En dicho día lo sacabanen procesión por la calle sobreunas andas (tabernacle). Estastres sucesivas posturas, que lomismo se respetaban en la parro-quia que en el convento, eran elpunto de atracción de los niños ysobre las cuales insistían losprogenitores. En el trasfondo deesta especie de folklore latía sinduda lo que nos recuerda SanLucas, en el Evangelio, 2.52:"Jesús iba creciendo en el saber,en estatura y en el favor de Diosy de los hombres" (3)

REYESLa víspera de Reyes (4) la

mesa del altar de Belén se llenabade grandes hogazas de pan, queofrecían espontáneamente losfieles, agradecidos a Dios por labuena cosecha. El día siguiente 6de enero, durante el Ofertoriodel oficio solemne, una vez ben-decidos, eran distribuidos enpedacitos cuadradillos a los fielesasistentes. Era el pan de la caridadcristiana, de la unión, la comidaque San Francisco de Asís queríaque en tales días se distribuyese,no sólo entre los pobres, sino alas aves y bestias del campo.

PAN BENDITOEste pan bendito era, pues,

una tradición muy franciscanaque se sigue todavía, y que deta-lladamente nos describe, JoséRullán, en su Historia de Sóller,t. II, pág. 516, tal y como lapracticaban los Frailes del con-vento soliéronse.

La costumbre de repartir panbendito al pueblo, después delofertorio de la misa mayor en losdías festivos, era de las más anti-guas que se conservaban er laIglesia, como que era un recuerdode las eulogias u ofrendas de pany vino que durante los primerossiglos del cristianismo hacían losfieles en el templo, especies queeran un suplemento de la Eucaris-

Page 12: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

tía para los que no comulgaban.A mediados del siglo XIX

dicho acto sólo se practicaba elprimer día de año, y en el Con-vento se reservó para la fiesta dela Epifanía del Señor.

Bendecido el pan por el sacer-dote, dos hombres recorrían eltemplo con sendas bandejas llenasde rebanaditas, y las distribuíanentre los asistentes, dando unpuñadito a cada uno. Unos se locomían en el acto y otros lollevaban a sus casas y guardabanpara casos de enfermedad. (5)

A media tarde del día deReyes, después de las Vísperas,tenía lugar la esperada funcióndel canto de la Sibila (Véase apar-tado especial).

SAN BLASEl día 3 de Febrero, fiesta de

San Blas, bendición de los frutos.La gente asistía numerosa al Con-vento con cestas (paneres) llenasde frutas y artículos alimenticios,que el Capellà bendecía despuésde la Misa. Y los bendecía conprofusión, pues recorría el templode un extremo a otro y noplanyias 'aigo beneïda, generoso comofue siempre. Y la gente marchabacontenta porque alguna gota deagua bendita le había alcanzado.Al regresar a casa había queprobar algo de lo bendecido: unbocinet de pa, una taronja, unafiga seca, etc. Era una creenciapopular que estos alimentos ben-decidos tenían cierta virtudcontra las afecciones de garganta,dolencias entonces mucho másfrecuentes que ahora.

En cambio, en Petra, no seconocía la unción con el óleo deSan Blaa, ni la aplicación de lasdos velas cruzadas a la garganta,como en otras partes. En Mallorcatampoco reza el refrán popular:"Por San Blas, la cigüeña verás".

CUARESMALos sermones cuaresmales y

la doctrina que tenía lugar duran-te los mismos para los niños, eranprivativos de la parroquia. Sinembargo, en el Convento se hacíael Vía-Crucis por la tarde, al igualque durante muchos domingos

-12- (504)

del año. El mismo Custos lopresidía, precedido por un mona-guillo portando una gran cruz yotros dos monaguillos con sendosciriales. (6)

MES DE MARÍARevistió durante unos años

una solemnidad especialísima,como se detalló extensamente enun artículo de "Apóstol y Civili-zador". (7)

I

SEMANA SANTAAunque se celebraba íntegra-

mente en la parroquia, las proce-siones del Jueves y Viernes Santo,discurrían y se paraban en elConvento, ante el Monumento oCasa-santo, descrito en un aparta-do especial.

Las principales procesionespenetraban en el Convento por elportal lateral y salían por el prin-cipal. La del Jueves Santo sedetenía unos momentos, mientrasse cantaban unos versículos oinvocaciones.

SÁBADO DE PASCUAEl Sábado de Gloria, por la

, mañana, el Capellà llenaba laspilas de agua fresca y la bendecíasolemnemente. Al tañido de losbronces parroquiales, se uníanlos del Hospital y del Convento,anunciando al vecindario la Resu-rrección del Señor. Entonces lagente mayor, iba al Convento enbusca de un vasito de aquellaagua nueva recién bendecida. Heaquí otro sacramental que tam-bién ha desaparecido.

La chiquillería, en cambio,salía disparada a recorrer las calles

. o se paraba ante las paredes,

BELLO RETABLO DELMAYOR DEL CONVENTO

ALTAR

^

Z/. ¿¿IÁ?^/ ¿%x¿-tJT^T^ ¿¿ ¿í ¿%¿£,s^o¿¿

^•f^e^ggr-^ PfeZ^p-

/$£• 2^23A- ¿í£ ¿*n ^^>>=w43^ ¿¿Hi ^t^^Lt+^r-a&yia.cSa.'

•fi?**a¿e*r j«t**^¿ín*6p> ¿¿-¡^¿¿¿Licene- ¿Z- f^tO^Vf^tï^ ' ¿t¿

-S záa " •^^o^o^^í- £&>¿a~ ¿Çpêsí^^

^ffy ?t-í<:la£r-A_ &• 'TrA^a^ C¿<- Ak*¿!*+'**¿*r+—~

-^-e—t?^>¿?Zr,

Ä.

_á^_/s*.

Çhfés

¿%^<¿,r.¿? *%• /7 /y

(^¿¿'•fCe+'ti^j-i^'/iJZ..^f¿¡.

,2k,~ 3 9>¿ /7¿>¿,

^?

«£*.

Page 13: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

escondrijos, etc. gritando a vozen cuello:

Cuquetes sortiu des niu,que el Bon Jesuset ja es viu.

PASCUAEl día de Pascua de Resurrec-

ción se señalaba principalmentepor la solemne Procesión delEncuentro, que también atravesa-ba el Convento y tiempo hubo enque se celebró de manera singular.Véase a este respecto "Apóstol yCivilizador". (8)

Na Sa DE LOS ANGELESLa fiesta de las fiestas, sólo

comparable con la de la Patrona,Santa Práxedes, era la de Na Sa

de los Angeles, Patrona del Con-vento. Ni San Pedro ni SantaPráxedes tienen una calle dedica-da, por contra, hace un siglo quela Virgen de los Angeles pareceque figura en nuestro callejero. Sino era una festa colenda ritual-mente hablando, lo era de hecho.Se guardaba al igual que la deSanta Práxedes. Para más detalles,véase el artículo correspondientey "Apóstol y Civilizador". Véasetambién artículo especial sobre elmismo tema.

Estas fueron las principalesactividades desarrolladas poraquel hombre sencillo, admiradoy querido, para quien "tocar esconvent" era como herir algosuyo.

MONAGUILLOS"D'ES CAPELLA"

Es esta una nota característicaque debe subrayarse. No eraentonces lo mismo ser monagui-llos de la Parroquia que del Con-vento. En la primera, un "escola-net" pasaba casi inadvertidoporque había una serie de ellos yademás jerarquizados: Escolamajor, cirials, coristes, tocadorsde campanes, etc. En el Conventoen cambio, solía haber única-mente uno, que era una especiede factótum: guardaba una llavedel convento, abría y cerraba,tocaba las campanas, presidía elrezo del Rosario o del Mes deMaría, mientras el Capellà confe-

-13- (505)

saba; encendía y apagaba lasluces, hacía la colecta, etc., etc.Aglunas veces disponía de algúnayudante que aprendía a "servirsa Missá" o subía al campanario,etc., pero el "escolà major" erasiempre uno.

¿Cuántos fueron los monagui-llos colaboradores de D. Gabriel?Sin duda numerosos, pero al nocontestar a la llamada que seinsertó en "Apóstol y Civiliza-dor", en la que se solicitaban losnombres de los antiguos mona-guillos, resulta imposible presen-tar la lista completa. He aquí,pues, los únicos de los que setiene noticia, por orden alfabéti-co:Juan Aguiló Bonnin (a) de S'Es-

tany.Miguel Ferrer BauzaJorge Gual Martí (a) de Son Cor-

dai* —Guillermo MascaróSebastián Mascaró Galmés (a) de

DETALLE DEL RETA-BLO DEL ALTAR MA-YOR. EN EL CENTRO,LA IMAGEN DE LAPURÍSIMA Y EN LAPARTE SUPERIOR, LADE SAN BERNARDINO,TITULAR DE LA IGLE-SIA. ABAJO, EL EXPO-SITORIO GIRATORIO.ESCULTOR HOMS

Son BaróAntonio Mercant AlzinaJuan Riutort Rosselló (a) MarquetAntonio Rosselló Riutort (a)

MarquetSebastián Rubí Darder.

El primero de la lista pareceque fue el último de la serie. Unavez más se cumple el Evangelioque dice: "Los últimos serán losprimeros".

NOTAS(1) Revista PETRA, NO 6 (1972), pág. 8.(2) Programa "Festes de la Mare de Déu

dels Angels 1979", pág. 14-19.-Notassobre la Congregación Mariana, porAntonio Pou.

(3) Cfr, Apóstol y Civilizador, T. II, págs.246 - 247.

(4) Cfr. Apóstol y Civilizador, T. II, págs.246 - 247.

(5) Cfr. Historia de Sóller, por José Rullali,T.I I, pág. 516.

(6) Programa Mare de Déu dels Angels,1978.

(7) Apóstol y Civilizador, T. II, pág, 327.(8) Apóstol y Civilizador, T. II, pág. 307.

Page 14: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

-14- (506)

FIESTA DE LA"MARE DE DEU DELS

ANGELS"

CAPILLA DE N° S" DELOS ANGELES. CUYAFIESTA POPULAR FUESIEMPRE MUY CONCU-RRIDA PORQUE ENESTE TEMPLO PODÍALUCRARSE LA INDUL-GENCIA DEL JUBILEODE LA PORCIUNCULA

La fiesta realmente popular,celebrada en el Convento, su fiestapatronal o "festa major", pordecirlo así, era la del 2 de agosto.Don Gabriel la cuidaba con verda-dero mimo. Con 8 días de antela-ción, a imitación de lo que hacíala parroquia por Santa Práxedes,se subía a la torre con variosmonaguillos, y mientras éstosrepicaban alegremente, él coloca-ba la bandera blanca. Era elanuncio gozoso de la próximafestividad mariana.

Aquella bandera blanca eratodo un símbolo, ondeando amerced del viento en lo alto delconvento. El blanco es color delimpieza inmaculada, de alegría yde paz; es la suma de todos loscolores, como enseña la ciencia.Y fue precisamente la división,el enfretamiento fraterno, en unapalabra la guerra, la que arramblócon la vieja tradición del pueblo.Cuando, iniciado el conflictobélico del 36, se quiso enarbolarla bandera tradicional para anun-

ciar la fiesta de Na 3a de losAngeles, los militares intervinie-ron y hubo que desistir. Izarbandera blanca en aquellos días,en que la aviación hacía sus in-cursiones sobre la isla, no eraprocedente. Pero terminó la con-tienda y nunca más ha ondeadola bandera de la paz en nuestroviejo campanario. Otra tradiciónque se le escapó de las manos anuestro Capellà Penya. El, comoel poeta Miquel Bota Totxo,también decía:

Vul l enllaçar el meu cor a lasenyera

dels drets humans que han decurar el món

de la nafra malèfica de l 'odi .

Al atardecer del día primerode Agosto, el hormiguero huma-no empezaba a moverse en tornoal convento. La gente devotaentraba y salía del templo, inten-tando ganar el "jubileu". Mientrasel sano jolgoiro y la bullangueraalegría animaban aquellos alrede-dores. No todo era entrar y salirdel lugar sagrado, rezando unaestación en cada capilla. Si hemosde dar fe a nuestro folklore, notodos iban a la fiesta para ver aJesús, alguno también iba paraver a Marta.

Pels Angels vaig anar a Petraper un jubi leu guanyari me vaig enamorarde vós, roseta perfeta.

Para animar la fiesta, la bandade música, local o forastera, nosolia faltar. Su presencia eraesperada por el pueblo, y más deuno hubiese escrito, como acabade hacerlo Don Camilo J. Cela,recordando las fiestas patronalesde Tuy: "Bienvenidas sean, unaño más, las fiestas del SantoPatrono. Si las arcas dan parapredicador y banda, miel sobrehojuelas! Pero si escasean, vótesepor la banda... el chinchín de labanda reconforta los espíritus..."

La banda tocaba en el "cada-fal enmurtat" (tablado), situadoa la derecha del portal principaldel convento. En cambio en la

Page 15: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

parte posterior, conocida enton-ces por "jardí des convent", seorganizaba el "ball de pagès" o"ball de bot". Todavía resuenanen mis oídos aquellas voces fres-cas y varoniles cantando jotas,boleros y mateixes acompañadospor los clásicos "sonadores deguitarra, guitarro, violí i cometí".En aquel entonces ya se habíaperdido la costumbre antigua deque "después de completas, salíaa presidir el primer baile el Curarevestido de capa pluvial, desdeel atrio de la iglesia", como escri-bió Don Antonio Calmes. Sinembargo, como los bailes típicoseran una de las pocas diversionesde la fiesta, atraían a multitud decuriosos, ávidos de contemplar alos buenos "balladors i bailado-res".

En cierta ocasión, por losaños veinte, en el programa defestejos figuró un número enextremo sensacional. No sé si lagenerosidad de "Don Toni Aine-ta" o la del empresario del Cinelocal, ofrecióse una sesión cine-matográfica al aire libre. Unagran pantalla cruzada en la calleMayor, junto a la antigua casacuartel de la Guardia Civil, permi-tía contemplar gratuitamente elespectáculo. Entonces el séptimoarte era todavía novedad paramuchos petrenses que en su vidano habían asistido a la proyecciónde un film, en la única sala delincómodo desván de "Ca'nTorrella".

Nota simpática y típica a lavez, que no podía faltar, era elcacharrero, "ollers de Pòrtol od'Inca". El puesto ordinario de"siurells i campanines de fang"era la plazoleta del pozo. La gentemenuda aguardaba su llegada conimpaciencia y casi con la mismailusión con que en Enero espera-ban la llegada de los Reyes Magos.Los mayores, sobre todo abueloso padrinos, no tenían más reme-dio que complacerles, unas vecesporque ya se lo tenían prometidoy otras porque la insistenciaacababa por vencer la resistencia.El cacharrero hacía su agosto,que por algo en dicho mes estaba.El concierto callejero que enton-

-15- (507)

ees se armaba no es para descrito-.Los unos con el tilín de sus"campanines", que a medida quese "escardaven", el sonido sevolvía más grave y bronco, y losotros con los silbos agudos ypenetrantes de los "siurells", nodejaban en paz a los sufridosnervios del vecindario. Menosmal que a medida que se acercabala noche, de aquellos instrumen-tos músicos, flor de un día, sóloquedaba de ordinario "una grapa-da de tests".

Era tal la ilusión en ciertoscasos que más de un chiquilloincluso soñaba en las "campani-nes". Recuerdo que una criaturade unos seis años escasos desper-tóse a media noche. Llamó instin-tivamente a su madre, mas comonadie le respondiera, levantóse dela cama y al comprobar que sehallaba solo en casa, saltó "pesportello" y se tiró a la calle. Enfilóla de las Parras y llegó hasta elConvento para ver si ya habíanllegado las anheladas "campani-nes". Desilusionado, regresó a suhogar y al comprobar que perma-necía desierto, se acurrucó en laesquina próxima en espera dealguna solución. Quiso Dios queaquella calurosa noche llegase apasar un vecino suyo que regresa-ba de abrevar a su jumento y unavez hechas las debidas averigua-ciones se lo llevó para que termi-nase de pasar la noche en su casa.Cuando los padres de la criaturavolvieron de su excursión noctur-na, parece que habían ido abuscar caracoles, se les informóde la hazaña del hijo y no pasónada. De todos modos en aquelaño, las "campanines" sonaronmucho mejor, o con distintosonido.

Los puestos de cacahuetes,turrones y avellanas, situados enlugares estratégicos eran unatentación para los golosos. Acu-dían profesionales de Manacor yalgún otro pueblo con sus mesasbien abastecidas. Casi todostenían sobre su mesa un círculosiluetado con puntas o clavos yen el centro un arco giratoriosostenido por un eje vertical. Poruna "peça de quatre" le dabas un

impulso al arco y lo que quedabaen frente de donde se paraba eratuyo. Unas veces era una barraentera de turrón; otras una"mesureta plena" de cacahuetes;una bolsa de caramelos o sencilla-mente nada. Era una verdaderalotería, algo así como la rueda dela fortuna. Además, cuando lamesa estaba algo inclinada, sedaba la "casualidad" de que losmejores premios estaban en laparte más alta. El truco es viejocomo el hombre.

Estos . puestos solían estaralumbrados por un sencillo "liumde carburo", y posteriormentepor una bombilla eléctrica. Algu-nos "cacueters" ofrecían a vocessu mercancía y hasta increpabana los traseúntes para que compra-ran algo. Recuerdo todavía aaquel vendedor que anunciaba suartículo con este estribillo:

Torradet, torradet,muesureta plena,¡ el caramullet!

y aquel otro, más castizfo si cabe,repitiendo entre dientes: ¡venenopara matar la suegra!

Ahora bien, a gritar nadie leganaba a "Mestre Jaume Antoni".De pie, junto a su "bomba de fergelat", que giraba ruidosamentede vez en cuando, llenaba losvasos de fresco helado con lamisma elegancia que lo hacen losescanciadores de sidra asturiana ode caldos jerezanos. Famosoentre los "gelaters" no se cansabade pregonar a voz en cuello, conunos pareados que hicieronhistoria:

Aigo amb neu,qui la paga la beu!

Fresca i bonaper Sa Madona!

Y allá acudíamos todos,porque tomar un helado conensaimada o "pasta de quarto",no era dado todos los días; menosaún cuando los helados veranie-gos se fabricaban con la nievealmacenada por los "nevaters",durante el invierno, en las cum-bres de la cordillera. ¿Dóndeestarían entonces los inventores

Page 16: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

de las modernas neveras y de losfrigoríficos?

OFICIO SOLEMNEEl broche de oro de la fiesta

lo constituía el "Oficio" y el"Sermón". Realzaban con supresencia el acto litúrgico laComunidad parroquial y las auto-ridades locales. El sermón, piezaoratoria clave en todas las solem-nidades religiosas, solía encargar-se con unos meses de antelación.Gracias a la heredera de DonGabriel, puedo ofrecer ahora allector el curioso contrato para elsermón de 1938. Quiso confiarloal escritor e investigador P. An-drés de Palma, Capuchino, quiensiempre profesó especial cariño anuestra Villa. Le contestó porescrito. La carta está fechada enPalma, a 15 de Junio de 1938.Dice así:

I X

nt¿eft¿0 && r>¿

<¿*

¿^¿W« *¿ e/fá*¿í*e<*

Rdo. Sr. Don Gabriel Font (Peña)Muy Reverendo Señory Custodio del Convento:Si de mi' no estáis contentoperdonad al pecador.Yo tendré por gran honorc u m p l i r bien con la encomienda,y hacer lo que recomiendael momento salvador.Por España y para Españade Marfa Inmaculaday en Petra la villa amadanos daremos arte y maña.Asi', puede disponerde mis modestos sermones...Ya tendremos ocasiones,para charlar y comer.Le debo de confirmarque en agosto no es posibleporque no estoy disponiblepara entonces predicar.Ya me podrá dispensar!

-16- (508)

Y porque ni hablar no podemosenterados ya estaremossin tenerlo que explicar.

Esperando poderlo saludarpronto. Afmo. servidor en Cristo

Fr. Andrés de Palma, O.M. Cap.

Para estas o análogas circuns-tancias se contaba con la actua-ción de un Coro, integrado porvoces de hombre. Eran alumnosde "s'Escola des vespre" deD. Gabriel o aficionados a lamúsica que se ofrecían "gratis etamore" para dar brillantez a lasfunciones religiosas del convento.

"Mestre Antoni Marxando",animador nato de coros y charan-gas, instrumentista sin igual,estaba siempre dispuesto a pulsaraquel mini-órgano del convento,a pesar de estar más que desafina-do sonaba maravillosamente a lapulsación de sus dedos. Recuerdoaún, mientras la procesión desfila-ba por el interior del templocantando "Volem a Déu", empe-zó a tocar inesperadamente elórgano. Intrigado D. Gabriel, porsaber quien acompañaba tan bienaquel canto, me ordenó subirrápidamente al coro. Subí comoun rayo, y allí estaba "MestreAntoni", con la diestra sobre elteclado y afollando (manxant)con la izquierda, a la vez que conlos pies le daba a los pedales. Nique decir tiene que me quedépara darle a aquel palo que másbien parecía la mancera de un

arado que la palanca del fuelle.De este modo el organista pudotocar a sus anchas.

Pero el alma verdadera de lafiesta, aparte de los "obrers",también elegidos por el "CapellàPenya", no era otra sino el mis-mo Custos. Como buen tramoyis-ta, sin embargo, permanecíaoculto entre bastidores. Sólo devez en cuando se asomaba tímida-mente a uno de los portales deltemplo para otear desde aquelpodium el horizonte festivo.Sonreía complacido, acompañan-do la sonrisa, con su guiño pecu-liar; un breve comentario con elprimero que se le acercaba, yvolvía a su escondrijo o se sumabaa los que ganaban el "jubileu dela Porciúncula". Al filo de lamedianoche terminaba el plazohábil para ganar el jubileo. Ymientras en el reloj de la "Vila"sonaban las doce campanadas, el"Capellà Penya" cerraba laspuertas del convento y se des-pedía de todos con el consabido:"Molts d'anys!".

NOTAS

Más datos sobre la fiesta de Na Sa de los

Angeles, en APÓSTOL Y CIVILIZADOR,por S. Rubí Darder:

TOMO I NO 51, pág. 7 - En torno al 2 deAgosto.

TOMO I (1979) - Festes de la Mare de Déudels Angels. Programa pp. 29 - 31.

Revista PETRA (1973), N° 9, pág. 9 • 12 -Festa de la Mare de Déu dels Angels,por S. Rubf Darder.

VISTA SUR DELCONVENTO DESAN BERNARDI-NO

Page 17: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

-17- uoy)

EL JUEVES SANTO EN ELCONVENTO

IttZS

LA "CASA SANTA" DEL CAPELLA PENYA. EN EL PRESBITERIO

VISTA POR EL ARTISTA PEDRO FALCONER SEGÚN EL DIBUJO DE UN NIÑO DE 11 AÑOS, fi í A i, iZADO EN SU CUADERNO DE CLASE EN 1923.

Los oficios propios del día secelebraban íntegramente en laparroquia, pero la procesión de lanoche, la más solemne de laSemana Mayor, se detenía en elconvento unos instantes ante elmonumento, que era, con perdónde la redundancia, monumental.Para facilitar el desfile sagrado ypiadoso, se juntaban los bancosen el centro, dejando libres lospasillos laterales. La procesiónpenetraba por el portal lateral deltemplo y se acomodaba en losespacios libres, en espera delpreste que presidía. Una vez anteel monumento la presidencia deldesfile, se arrodillaban todos y elpreste entonaba tres veces, elevan-do cada vez el tono, la invoca-ción: "Senyor, vertader Déu,teniu pietat i misericòrdia denosaltres!"

*-y-"T"

tfe&-

— e — -^-i-¿e_nyoP¿ vf«,r_\:a-<Aer

— t 1 1 — i 1 — i— rJ j

tev\fu

oi

i- —

— W 4

pïetaV

=r=À-

-^

D¿u

—i — r

I

~i —iT «1 •> •' J •>

Tníiericor J W

4^" " O ".

e. uoS-al-Vy^ìs!

A continuación el pueblorepetía cada invocación. He dehacer notar que en el templo,además de los que iban en laprocesión, había muchas otrasdevotas personas, principalmentede los barrios cercanos. La proce-sión continuaba, luego, por elportal mayor y enfilaba la callede las Parras.

Pero como de lo que se trataahora es de subrayar la participa-ción del Capellà Penya, voy adetenerme en el montaje delmonumento o Casa Santa. Graciasa un dibujo que hice siendo niñoy conservado por mera casuali-dad, y a mi intervención personaldurante varios años, puedo re-construir los hechos con bastantefacilidad y exactitud. Dos díasduraba el montaje. Corría a cargode una serie de alumnos de laescuela nocturna de Sa Rutla, deunos amigos del Capellà, talescomo Antonio Rosselló (a) Mar-quet, Joan Jardí, SebastiánMascaró, Antonio Mercant, yomismo y otros, dirigidos porMestre Joan Taleca, (D. JuanRiutort Frontera) y el Capellà.Mestre Joan era un verdaderoartista carpintero y además buen

Page 18: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

escultor y el asesor del Capellà.Lo primero que se hacía era

cubrir totalmente el gran retablodel altar mayor con damascosencarnados. Los juntábamospacientemente con alfileres. Losde la parte superior alternabanfranjas rojas con otras de vellut(terciopelo). Luego se adosaba labella escalinata, hoy custodiadaen la segunda sacristía y antesbajo el órgano, obra del MestreJoan Taleca. Sobre el descansillode la escalinata, se colocaba unamesa-altar, y encima un artísticoSanto Cristo cubierto con veloblanco, hoy en la sacristía, enmedio de velas encendidas, ytodo ello en una especie dehornacina o nicho con arco demedio punto.

Es preciso señalar que elfrontal (palis) de dicho altar esobra nada menos que del escultorpetrense Don Guillermo Calmes.Fabricólo en 1906, según constapor el siguiente recibo:

"Recibí de D. Gabriel Font,Custos de la Iglesia del ex-convento de Petra, la canti-dad de 110 pesetas, valor deun frontal con molduras dora-das y fondos pintados imita-ción a mármol, para el altarmayor de dicha Iglesia.

Palma, 3 Diciembre de 1906Firmado: Guillermo Galmés"

En 1920 se emplearon dos díaspara montar la Cosa Santa, losdías 30 y 31 de Marzo, Martes yMiércoles Santo. Así dice la notade D. Juan Taleca:

Marzo 30 — Por un jornal para elmonumento 3,00

" 31 — Por un jornal para elmismo 2,50

Abril 2 — Un jornal para des-montar el monumento yponer el Convento de luto(para el Viernes) 3,00

3 — Por un viaje a Mana-cor con el carretón . . . . 1,50Por desmontar el monumen-to y colgar los damascos en eltemplo (para el día de Pascua)

4,00Los dos ángeles con sendas

lanzas que figuran al pie de la

-18- (510)

escalinata, a ambos lados, seguardan hoy en la sacristía. Parapoderlos utilizar en el monumen-to se bajaron del retablo de lacapilla de San Buenaventura.

Los peldaños de la gran escali-nata se cubrían con numerosasplantas, flores y macetas de brulla(porrina), salpicados de candela-bros encendidos.

El monumento del viernessanto era más severo, pues sesuprimían los adornos y sobre elAltar sólo había una gran cruznegra de madera, en cuyos brazoshabía un sencillo paño blanco enforma de M.

El día de Pascua de Resurrec-ción se colocaban sobre sendascredencias en el presbiterio, lasimágenes de Jesús resucitado yde la Virgen Santísima. La deCristo triunfante, con su estandar-te, al lado del Evangelio, y la dela Virgen, al lado de la Epístola.Ninguna de estas dos participabaen la procesión del Encuentro.

NOTASProcesión del encuentro. Mañanita de

Pascua.— Apóstol y Civilizador, t. II., pág.307.

LA "CASA SANTA" DEL CONVENTO, EN LA CAPILLA DE NO wDE LOS ANGELES, DURANTE LOS U¿TIMOS AÑOS '

Page 19: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

-19- (511)

LA NOVENA DE NAVIDAD

VISTA PARCIAL DE LA CAPILLA DEL BELEN.DEL CONVENTO DE SAN BERNARDINO,LA GRAN DEVOCIÓN FRANCISCANAY DE NUESTROS MAYORES

Varios eran los novenarioscelebrados en el Convento por elCapellà Penya. Sin embargo, sino el más solemne, el más popu-lar era, a no dudarlo, el de laNavidad del Señor. Por otro lado,el mismo espíritu franciscano delos Belenes, así lo exigía. Asistíanmuchas personas devotas, pero lanovena no dejaba de tener ciertocarácter infantil, por decirlo dealgún modo. Los niños, al menosde la barriada "des Convent"bastante numerosos, no solíanfaltar al devoto ejercicio. Ademásdel carácter propio de la con-memoración litúrgica, les atraíael poder cantar a sus anchas ysobre todo tomar parte en elreparto de naranjas del últimodía ¡Qué no hacían entonces lospeques por una naranja! Y más siésta era la "naranja del NiñoJesús".

Durante los nueve días, todala feligresía se reunía en torno al"Capellà Penya", que se situabaen el rincón de la izquierda delTemplo, junto a la Capilla delBelén. A su lado nos sentábamoslos monaguillos revestidos consotana roja y roquete blanco.Tras la oración preparatoriaseguía la lectura o meditación, elejemplo o consideración y porfin el canto de los "Goigs deBetlem" que iniciaban los mona-guillos arrastrados por el vozarrónde D. Gabriel y que coreaba elpueblo con el estribillo:

En Betlem, Verge Maria,vostros goigs vos cantarem.Estas pasques celebremen gràcia i amb alegria.

La melodia conservada enPetra, pariente próxima de lasotras muchas que entoncescorrían de boca en boca por todala isla, tiene un aire especial. Unritmo más vivo y, si cabe, másalegre que el de otras melodíasque aún se entonan en variosconventos de monjas y parroquiasde Palma. Por eso mismo valdríala pena que no se perdiera y quefigurara en el archivo del pueblo.Si la memoria no me falla, ya quedesde la novena de 1923 no hevuelto a cantarla, puedo propor-cionarla a quienes la deseen, opedirla a D. Miguel Ramis.

Si alguno de nosotros, duranteel novenario, se permitía algunatravesura o charlar con el vecino,D. Gabriel suspendía el ejercicio,miraba fijamente por encima desus lentes, y si el interesado no sedaba por aludido, la larga caña deencender las velas empezaba afuncionar. Pero, en honor a laverdad, he de decir que éramosbuenos chicos, un poco pormiedo y un mucho por temor aser excluidos del reparto final.¡Qué vergüenza tener que volvera casa sin las naranjas del NiñoJesús!

Los cestos de naranjas que sedistribuían la última noche eran

obsequio generoso de la señoraDa María Sastre, esposa del popu-lar y único "Potecari Torres", la"capellera" del "Betlem". Norecuerdo si además de las naran-jas nos repartían también"neules". Lo cierto es que parala Nochebuena aparecía la Capi-lla del Betlem con el techo reple-to de naranjas colgadas, ramitasde olorosa madreselva o mirto yde obleas que los alumnos de lasclases nocturnas del "capellàPenya" gustosos dibujaban con laayuda de sacabocados y tijeras.

En aquel entonces, el pastordel blanco rebaño, que aún sigueen el mismo sitio tocando la flau-ta, nos parecía más hermoso; lasovejas más vivas, menos cojas,más enteras, más dignas del BuenPastor que yacía en la cuna. Elsol, fabricado con una botellacolorada, gracias a un sencillocabo de vela encendido, colocadodetras, parecía dar vida a aquelcúmulo de nubes que le rodeaba.Los fieles devotos durante lasfiestas navideñas se paraban antela verja y aupando a los pequeños,les enseñaban a amar a Dioshecho hombre.

D. Miguel Ramis añade que"els Frares del Convent feien laCALENDA molt solemne la Nitde Nadal". Per dins les Capelles,hi posaven brasers amb foc. Lagent ignorant, en lloc de calendadeia calenta".

NOTASLa Navidad de nuestros abuelos — Ap. y Clv.

II t. p. 217.En Betlem Verge Maria — Revista "Petra",

n°6 (1972) p. 9-10.Las Naranjas del Niño Jesús — Ap. y Civ.

no 64 (1979) p. 4.

Page 20: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

-20- (512)

LA FIESTA DE LA SIBILAEl canto de la Sibila no es

originario de Mallorca, pero contoda seguridad es actualmente laúnica parte del mundo, con laisla de Cerdeña, donde todavía sesigue ejecutando.

Este canto, que se practicódurante siglos en casi todas lascatedrales españolas y en muchascatedrales europeas, especial-mente de Francia y norte deItalia, es una venerable reliquiade lo poco que había quedado delos autosacramentales de la E.M.relativos al ciclo de Navidad. Enestas representaciones teatrales laSibila pagana de Cumas aparecíaentre las figuras de los Profetasdel A.T., anunciando al Mesías.

Suprimidas dichas representa-ciones dramáticas en las iglesias,subsistió en muchas de ellas elcanto de la Sibila, ejecutado porun canónigo en la catedral. Apartir del siglo XV un niño lacantó desde el pulpito, costum-bre que nos recuerda bastante alvivo la fiesta de la Sibila en elConvento. Es de notar que en laparroquia no se cantaba la Sibila,sino únicamente en el convento,en el que también se conservaronmejor las tradiciones navideñas.

El día 6 de enero, fiesta de laEpifanía del Señor, durantemuchos años celebró el CapellàPenya la fiesta de la sibila. No selimitaba al canto solo, sino queambientaba de tal manera larepresentación que atraía amuchísima gente. Era el comple-mento obligado de la representa-ción popular del Rei Herodes,que solía tener lugar la víspera, alaire libre.

Ante todo preparaba elConvento. Del tornavoz o viseradel pùlpito suspendía un par dedocenas de neules y la coca. Dedicha visera partían tres braman-tes y, cruzando la nave, se atabanrespectivamente a los clavos queaun se conservan de las columnasde las Capillas de San Buena-ventura, San Antonio de Padua yel Santo Cristo. De estos braman-

tes colgaban neules y ramos demirto, a modo de guirnaldas.

Después del canto de vísperas,el niño sibil.ler, con la espada enalto, salía de la sacristía, precedi-do de los ciriales. Una vez los tresen el pulpito, la sibila aguardabala introducción del órgano, pulsa-do por Mestre Francesc Taño oMestre Antoni Marxando paraprincipiar. Sibila y òrgano dialo-gaban y al llegar a la octava estro-fa: Oh, humil Verge, el sibil.ler sequitaba la corona y, dirigiéndosea la Inmaculada del altar mayor,la saludaba con una pequeñainclinación de cabeza.

Terminado el canto, la sibilacortaba con la espada los tresbramantes mencionados cargadosde neules, que caían sobre lamuchedumbre de fieles. Algunasveces el sibil.ler no tenía fuerzaspara cortarlos y entonces seencargaba de ello el Capellà que,como apuntador, se situabadetrás de la sibila, en el hueco dela escalera. Es fácil imaginarse loque ocurría cuando los hilos llega-ban al suelo. Por el afán dehacerse con una oblea, los empu-jones, tirones, etc. convertían ellugar santo, por unos segundos,

en un verdadero campo de Agra-mante.

Restablecido el orden, elCustos solía cortar también loshilos que sostenían la coca y lasneules del pulpito y los atravesa-ba con la espada. Eran el estipen-dio del sibil.ler. Luego se procedíaa la adoración del Niño Dios.

Durante unos años, Don Ber-nardo Moragues, quiso acabarcon semejante costumbre y lasuprimió. Hubo protestas y letrataron de tacaño, atribuyendola supresión al dispendio quesuponían las neules que eran depasta dulce y no de papel, comosuelen ser actualmente. Entoncesquiso introducir la costumbre deentregar una oblea a cada asistenteal terminar la función. Desfilabanpor el presbiterio y cada unorecibía la suya, pero la novedadno fue del agrado de la mayoría.Lo que deseaba la gente era, nola neula, sino el jolgorio y algara-bía para intentar conseguirla. Envista del poco éxito conseguidoD. Gabriel Font, restableció laantigua costumbre, que des-apareció con su muerte.

Esta costumbre databa, segúnD. Miguel Ramis, del tiempomismo de los frailes. Una notasuya dice así; "En aquesta festadels Reis, a l'ofici se reparteixpa beneït. Es beneeixen els pansque regalen els devots, posant-losdamunt 1 ' altar d ' Es Betlem.

Es capvespre hi ha Vespressolemnes, repartint-se també pabeneït. Acabades les Completes,que solen ésser resades, hi ha elcant de la Sibil.la. Acabat el cant,el nin que fa de Sibil.la taia ambl'espasa tres fils de neules, queesperen els atlots amb les mansaltes fent un barullo que no es dedir. A la trona s'hi penja unacoca bamba grossa i neules quesón per la Sibil.la que les se'nduu aficades a l'espasa".

NOTASApóstol y Civilizador, no 75 (1981) pegs.

249-50Revista PETRA, no 6 (1972) pág. 11 v 12.

Page 21: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

-21- (513)

ES CAPELLÀ PENYAVIST PER UN ESCOLANET SEU

Tots els petrers li dèiem Penyaa Don Gabriel Font Castellà,FONT de bondat, CASTELLÀ noble,PENYA i petrer i bon Capellà.

Nasqué bessó, en temps de les messes,de conradors, molt malaltís,mes li donà Déu llarga vidaperquè volia que el servís.

Per xo per nom li da l'Esglésiael de l'Arcàngel Sant Gabriel,ja que Gabriel és un nom bíblicque significa "home de Déu".

A Déu serví conrant la terracurosament de l'esperit:conreà I ' hort tancat de I ' ànimadels seguidors de Jesucrist.

Vuit cavallons i unes cinc garbesDon Gabriel pogué lligar;tota una maina i bona anyadad'anys plens, còmputs i ben granats.

*»*

Estudià carrera curta-però que llarga la sabé!-i en molts d'aspectes de la vidasovint, sovint va ser el primer.

Ben poques coses l'aturaven,doncs tenia Ell tan bones mansque freqüentment feia miraclesen maquinàries o malalts.

Les mans tenia consagradescom a Ministre del Senyor,i les tenia beneïdesper aliviar molts de dolors.

Componia ossos i rellotgescom un doctor o un argenter;curava cossos... també ànimesquan confessava en el Convent.

Era el Convent la seva joiai al mateix temps preuat joiell;per ell la vida hagués donadacom li entrega el seu temps i bens.

L'enrajolàd'un capa l'altre,li canvià aquell vell trespolque de ciment i de grava era,5 ainnoiar-ç'hi feia DOr

Nostre Convent conserva encaradel Capellà el calze i missal,i a través d'ells tostemps celebraper mediació dels Franciscans.

El fuster, Mestre Joan Taleca,la Casa-Santa fabricà,l'escalonada i altres coses,perquè era artista consumat.

Era el Convent com a parròquiaperS'Arraval i Es Barracar,i Ell de Rector i de Custos feiaper dur a Déu tots els voltants.

# * #

Servia ensems a la Parròquia,son eclesial comunitat,i era notòria sa presència,la seva veu i assiduïtat.

Dematinet, tots els diumengesi també festes de guardar,nava a dir Missa, amb carruatge,

pels que vivien a Sa Vall.

Tot d ' una a Petra se ' n tornavaperquè a les vuit els Congregants,en el Convent ja l'esperavenper confessar i celebrar.

Prop de les deu era a l'església,de Subdiaca, per cantarsempre l'Espístola, si haviaMissa de tres i altar fumat.

Devers les dues ja tocavaper la Doctrina dels atlots;Ell als més grans solia fer-la,i als demés, nins o sacerdots.

I l'horabaixa completavael dia sant en el Convent,amb la Corona o fent els Passosamb un grupet, devotament.

*#*

Per a caçar, per pescar anguiles,per cercar esparces o cargols,per bromejar i mil altres cosesDon Gabriel valia un món.

De tant en tant ¡nnocentadesfeia amb els seus íntims amics.

per fomentar el goig i la joia,el bon humor i bon esperit.

Home senzill, mig bise, moreno,exteriorment poc atraient,servicient, emperò i recte,devengué I ' ídol de la gent.

Molts de veïns, allà a ca seva,se reunien per vetlar,resar el rosari, fer tertúlia,esperant l'hora del descanç.

Ell cada dia el breviari-en que no fos molt resador-complet resava i no admetiaper res del món cap distracció.

Sempre amatent amb qualsevulla-foravilers, rics, menestrals-per tots tenia un bon "sali/do",per ell tots foren ben ¡guals,

Pels carrers duia la dulletaamb ('esclavina, i balindranyssols els diumenges, i un gaiato,tal un canonge de Ciutat.

Els altres dies, per ca seva,vestir solia de paisà,fumava en pipa i alternavaamb qualsevol dels seus veïnats.

Més, és ben cert que els de Sa Rutla,de S'Era Vella i S'Arraval,mai s ' estrenyaren quan el veiensense el vestit de capellà.

»*#

Son estatura era mitjanaperò molt gran tenia el cor;feia favors a dreta, a esquerra,i rarament servia un no.

Lo que féu Ell pocs ho farien:recullir d'orfes un esguard,donar-los pa, vestit i casa,no un dia sol, sinó molts d'anys.

El preocupà ferm la cultura,principalment la dels obrers,i es féu per ells Mestre d ' Escolales llargues nits dels freds Hiverns

Page 22: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

El b, a, ba, llegir, fer comptes,a entendre arreu el Manuscrit,a escriure cartes ensenyavai a treure comptes mallorquins.

I entre deixebles voluntarisen el Convent llavors fundàuna Coral perquè en les festesmés dignament Déu fos lloat.

Mes, sent mortal, com tots els homesel seu tribut pagà a la mort,i estant malalt volia encarala missa dir pel seu conhort,

-22- (514)

la missa dir al Convent i a l'hora...per xo es pot dir que celebrantdeixà aquest món, pujà a la glòria,i a molts ací els deixà en plant.

Déu l'acollí, no hi ha cap dubte,com acolleig els bons sirventsi el coronà amb àuria coronaallà en el Cel el Pare Etern.

Si des del Cel, Don Gabriel Penya,al vell Convent avui tornas,

sé cert diria amb goig i joia:"Ja han tornat els Franciscans!

Jo seré el Custos honorífic,doncs ells ja tenen un Guardià.Ja'm puc morir perquè es complirenels meus desigs i els meus afanys!

Res més deman. He estimat Petraon jo vaig néixer i hi vaig morir;per ell, vaig viure i afanyar-me.Que Déu m ' ho compt si ha estat

servit!"

S. Rubí-Darder. Gener de 1983.

ro^iHIIHHi^HIBIIIlSimilg^

EL "CAPELLA PENYA"Visto por diversos contemporáneos suyos

****##£-##

EL CAPELLÀ PENYA,UN HOME DE BÉ

per Toni Oliver i Febrer

El dia 30 d'octubre de l'any 1945moria a la nostra vila el que fou sacer-dot D. Gabriel Font i Castellà, mésconegut en aquest poble pel sobrenomde "Capellà Penya"; la seva figura estàíntimament lligada al Convent de SantBernadí, d'aquestai vila, del qual vaésser Custos, i també al panorama de lameva infantesa i adolescència, perquèla vida d'un al.lot de poble, en aquelltemps, estava molt acostada a l'Esglé-sia, la litúrgia de la qual impregnava laimaginació infantil d'una torbadoramescla de misteri, dolcesa i ternura.

En aquell temps no hi havia, certa-ment, el problema de la manca decapellans, ja que, si no m'equívoc,a més del citat capellà Penya, acudiena l'Església Parroquial el Rector D.

• oan Coll, petit d'estatura física però,

segons deien, de molta talla intel·lec-tual; el record recitant les lloances dela Verge durant el mes de Maria, alqual m'obligava a assistir la meva mare:el sol del capvespre primaveral entravaper la claraboia del portal d'abaix finsarribar al Presbiteri, creant una atmos-fera molt en consonància amb lesoracions del senyor Rector: "Déu vossalve Maria, hermosa com la lluna","Déu vos salve Maria, escollida com elSol... ". Dins la meva imaginació lamonotonia de la lletania se mesclavaamb la policromia que entrava per laclaraboia, com un màgic camí queconduís cap a misterioses llunyanies.

Adossada a la sacristia de l'esglésiahi havia la casa del Vicari Don JoanRiera; crec recordar que aquest era unsenyor una mica geniüt, i tenia una

espècie de "tic" que el feia carrespetjarsovint com si tengués aresta, i aixòdonava motiu a una vella tocada delboll, anomenada madò Bet Buscareta,a escarnir-lo des del seu lloc davall lavolta del Cor, enmig de la més o mancodissimulada hilaritat de la concurrència.

Don Francesc Torrens, el capellàVentura, era l'esperit inquiet queremovia saludablement les aigüesmortes de la religiositat endormissadadel poble; seria exagerat dir que erauna mica volterià, però sí que se rebel-lava contra unes pudentes manifesta-cions de pietat d'una gent que per totarreu veia dimonis o miracles. Il·lustra-tiu d'això és la contestació que va fera Don Bartomeu Rul.lan -un altrecapellà de Petra, ingenu o qui sap què-quan el convidava per anar a veure els

Page 23: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

prodigis d'una dona anomenada NaMargalida de Costitx. Insistia Don Bar-tomeu, davant la reiterada negativa delSenyor Torrens a acompanyar-lo,explicant-li les activitats miraculoses deNa Margalida, fins que don Francesc,cansat de sentir-lo, va tallar en sec laconversa diguent-li irònicament: "Idò,Bartomeu, ¡a la me comanaràs molt".No cal dir-ho, perquè tothom ho sapque el Sr. Torrens fou el descobridorde la figura històrica del nostre PareSerra, i el que amb la seva intel·ligentconstància va donar-lo a conèixer pertot Mallorca.

Don Guillem Ribot Moragues, "elcapellà Matas", apareix a la mevamemòria con un home gris i anodí,sense cap relleu; d'ell record, quasiúnicament, la seva actuació el dia delRam en la processó del Via Crucis odels dotze sermons en la qual era -elcapellà Matas- l'encarregat de llegir lasentència de condemna de Jesucrist,que començava amb aquelles paraulesdites amb veu tremolosament afectada:"Ponç Pilat, governador de la provín-cia de Judea" per acabar amb els motsde condemna: "... / per més burla iafronta un so de corneta". Invariable-ment l'encarregat de tocar la cornetano aconseguia, als primers intents,treure cap so a l'instrument, llevatd'un lleu sussurreig; a la fi sortia unaúnica nota cacofònica i salvatge queprovocava la rialla divertida de la con-currència. Dins aquesta cerimònial'amo En Piulí, increïblement magre,feia de Bon Jesús arrossegant unescadenes que ressonaven tètricamentbaix de les gòtiques voltes de l'església,i posaven una nota temorenca dinsl'ànim de I'al.lotea que contemplaval'espectacle.

He deixat el nostre "capellà Penya"com a darrer a descriure perquè ell era,segurament, el darrer dins l'escalajeràrquica de la clerecia local, al mancoen la consideració dels seus companys;al meu parer, però, ell era el més acos-tat de tots a aquella suavitat evangèlica,a aquella humilitat que captiva la genti en la que recolza, crec, la gran forçadel cristianisme.

El capellà Penya era, en veritat,allò que a Mallorca en deim "gruixatd'estella" ; tota la seva apariencia físicaja inclinava l'observadora! judici pejo-ratiu en quant al grau de finura espiri-

la- (515)

tual que hi pogués haver baix d'aquellacrosta de cosa primitiva o asilvestrada:era hirsut i gotilenc d'ademans, i men-tres un dels dos ulls miraven cap enda-vant, l'altre seguia una línia divergent,i per acabar d'arrodonir la cosa la sevaveu era d'una cavernossitat tan accen-tuada, d'un baix tan profund, queposava un punt de terror en l'ànim delnin o nina que el sentia per primeravegada.

Després d'aquesta descripció quehe fet del nostre estimat "capellàPenya" pot semblar, als ulls de l'hipo-tètic llegidor, que he intentat donaruna imatge negativa, fosca, del nostrepersonatge. Res més lluny de la mevaintenció. Sempre he cregut que l'aspec-te físic, els modals, ('apariencia exte-rior de les persones, no són més queaixò: apariencia. Es més: allò que lagent anomena "lletjura" és, moltíssimesde vegades, la clovella que amaga elbessó d'allò que jo consider el valorsuprem: la bondat. Recolzant aquestaasseveració, en la "Vida de Jesucrist"del Pare Picciotti s'hi insinua la proba-bilitat que la figura física de NostreSenyor no s'ajustas al concepte debellesa segons els nostres cànons estè-tics; això a mi no solament no m'es-candalitza, sinó que m'agradaria quese confirmas perquè dins allò que nosal-tres anomenam "lletjura" física hi ha,sovint, un misteriós patetisme que,sense saber perquè, ens hi fa acostard'una manera irresistiblement amoro-sa i, en canvi, quasi sempre baix de lesapariències de perfecció física s'hitroba una superficialitat i una mancanotable de gruix espiritual.

Estic convençut que el nostre"capellà Penya" va ser un home pro-videncial dins l'escenari moral de lanostra vila; amb la seva senzillesa i laseva candorosa i ingènua espontaneïtatva captivar l'ànim dels seus feligresos,perquè la gent intueix que la veritat estàmés aprop de les coses senzilles, de leshumils que de les complicades elucu-bracions dels savis oficials en matèriareligiosa, dels teòlegs, que pretenensaber el dimoni a on se colga.

Dins la vasta collita d'anècdotes,més o manco verídiques, amb que lagent -sempre amb un punt de ternura-ha envoltat la imatge del nostre capellàn'hi ha una que per a mi es singular-ment reveladora: don Gabriel tenia, en

un lloc preferent de ca seva, la fot 'grafia d'un canonge, probablement ur;professor del seminari a on ell haviaestudiat; algú li va ter observar que eldit canonge tenia un gran parescutamb la seva mare (la mare de don Ga-briel). Aquest, que no tenia cap retratde la que el va dur al món, va tenir unaidea, al seu entendre, genial: va ferpintar un rebosillo i uns cabells ade-quats al dit canonge, i des d'aquellmoment presentà el canonge com sifos la seva mare. Això que als ulls de lagent, de moment se presta a la hilaritat,considerat amb més fonda reflexióens fa equiparar la figura del capellàPenya a la de l'infant, del poeta, detot aquell que superant la "realitat", lofredament objectiu, té el privilegi depoder transformar aquella limitadoraobjectivitat en un món de màgia ifantasia.

Sospit que tot allò que poguésafegir a aquest intent d'esbossar unasemblança del "capellà Penya" seriacosa superficial i reiterativa; la figuradel personatge és, per a mi, arquetípicad'una realitat inefable que trascendeixl'escala de valors dins la qual ensmovem la majoria de la gent. Esticconvençut que el gropellut, senzill,.elemental home que fou el nostre esti-mat "capellà Penya", perteneix aaquesta privilegiada casta d'homesbons, d'aquells dels quals digué Jesu-crist: "Benaventurats els nets de corperquè ells veuran a Déu".

Dins aquest món fredament fun-cional i egoista que ens ha toca viure,figures com el nostre "capellà Penya"pareix que ja no hi tenen cabuda; aixòés una gran desgràcia per a tots, perquèun món del que van desapareixent elsocells, els arbres, la ternura, la ingenui-tat, la germanor... és un lloc a on no sísi val la pena de viure-hi.

Page 24: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

-24- (516)

TOT RECORDANTI HONORANTAL CAPELLÀ PENYA

Fa cinquanta dos anys els Ermitansprenien baix la seva custòdia el Santua-ri de Santa Magdalena d ' Inca. Fou el15 de Març de 1931. Un dels funda-dors, l'Ermità Antoni, venia de Bonanyde Petra. Tan satisfet estava de la res-tauració de Bonany, feta l'any 1925,que volia que anàssim a fer una visitaal nou Santuari.

L'any 1932, un dia de primavera,amb el tren, el vaig acompanyar aPetra. Pels carrers de la vila, a prop delConvent, nos topàrem amb el CapellàPenya. Primera trobada, per a mi, ambell, a la que després, ja sacerdot segui-rien altres i ens uniria una gran amistat.

He de confessar que la primeraimpressió, per la part externa, no foumolt bona. Pel camí, cap al Puig,l'Ermità Antoni me digué: "Joan, què¡i has trobat a n 'es Capellà Penya?" Jono me vaig atrevir a contestar, i avan-çant-se l'Ermità em digué: "És tandesfavorit externament com afavoritinternament: bon cor, molt servicia!,moJt sacerdot i molt humà". Pujàrema Bonany i no puc ara descriure laimpressió rebuda davant el que contem-plaven els meus ulls.

Després d'aquesta primera vegada,com a sacerdot el vaig tractar i saludaracceptant encàrrecs, de sermons en elseu estimat Convent, que per molt quees digui i ponderi se fan curts amb elsafanys que desplegà pel culte esplendo-rós i popular de 1 ' església de Sant Ber-nadí de Petra.

Essent ja membre del Cos Tècnicde Correus, després de difícils oposi-cions a Madrid en 1934, fruint ja en1935 de l'hospitalitat amical a Mana-cor del gran amic i no menys oradorsagrat, Mossèn Picornell, i jo ja destinatcom a cap de correus a Binissalem, vaigacopanyar a Petra dos vespres el bonamic, ja octogenari. Predicava el Nove-nari de la Purissima al Convent. Acabatel sermó, la figura simpàtica del Custos,Mn. Gabriel Font, no permeté quetornàssim a Manacor sense passar per

ca seva per a sopar, juntament amb elsseus familiars, que es mostraren com aMartes sol·lícites i esplèndides. Aques-ta fou la segona vegada del meu contac-te amical amb el Capellà Penya.

Ja sacerdot, i recomenat per Mn.Picornell, vaig predicar el meu primersermó, per dir-ho així, a Mallorca, perla festa dels Sants Reis. Record eltemple de gom en gom; el Cor replè degent guaitant per contemplar i escoltarel predicador; a l'Oferta, pa beneït iun gran pa que tenia més aspecte decoca bamba, en aquells temps de 1943-44, de poca farina i molta fam... Des-prés un gran dinar i horabaixa, cap eltren.

Vaig predicar-li la Novena de laImmaculada, la festa dels Àngels, hos-tatjat a casa dels bons Senyors D. Se-bastià Ribot i Da Maria Sbert, patroci-nadors de la festa. Amb tal motiunasqué amb ells una gran i forta amistat,mantinguda amb motiu de molts desermons prédicats a la Parròquia quedirigia el bon Ecònom D. SebastiàLliteras, i a la Capella de les abnegadesFranciscanes. Un any vaig predicar-hiles 40 Hores, quan es beneí la Custòdia,essent Superiora la gran Mare SorMiquela Ripoll, avui filla il·lustre deLloseta, anomenada dins la intimitatfamiliar "la Teresa Mallorquina". Espe-ra la resurrecció de la carn, com elCapellà Penya, en el cementeri dePetra.

Moltes més coses podria dir delCapellà Penya, però no vull ésser pesat.Vull, no obstant, recalcar la més com-pleta enhorabona a la direcció i Redac-ció de "Apòstol y Civilizador", peraquest número que generosamentdedica a aquest bon petrer, boníssimsacerdot, zelós Custos del Convent i nomenys bon home sempre dispost al'adjutori de les necessitats i peneshumanes que ell sabrà ajudar i alleujar.

La personalitat del Capellà Penya ila seva memòria sempre viva, seran unbon apostolat a favor del Convent que

tant va estimar, a favor del Poble dePetra, a favor del Fill Major d'aquestaraça petrera Fra Juniper Serra, dient-nos a tots, i principalment als petrersel que nos diu la Sagrada Escriptura:"Attendile adPetram unde esciti estis".Mirau la pedrera d'on haveu estatssortits.

Bonany, 2 Maig de 1983Joan B. Bisellach, Prevere.

UNHOMBRE

DEBIEN

El "Capellà Penya" era unhombre muy popular y campe-chano; muy humano y muyamante del Convento. Procurabacelebrar con esplendor todas lasfunciones religiosas más propiasdel mismo.

La fiesta de los Angeles era laprincipal . Habfa Misa Mayor consermón y asistencia de las autori-dades. Estas eran luego obsequia-das con un refresco por la familiaRibot Sbert. Esta famil ia se en-cargaba de buscar cada año elpredicador. Sus antepasados,Ribot Botellas, ya eran los encar-gados de la Capilla de Na Sa delos Angeles, asi' como de la deSan Antonio de Padua.

Por la tarde del di'a 2 de Agos-to, la gente acudi'a muy numerosaal Convento, para ganar el jubi leode la Porciúncula. Para ello entra-ban en el templo, rezaban unaestación, sal Tan un momento yvolvían a entrar, hasta que habfanrecorrido, al menos algunos,todas las capillas.

El d Ta de Reyes, durante laMisa Mayor, se reparti'a, con unascestitas, trocitos de pan bendeci-do. Los fieles devotos lo com Tan

Page 25: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

Por la tarde, se cantabasolemnemente la Sibila. Termina-do el canto, cortaba ésta el hilode la coca que pendi'a del púlpitoy los hilos que cruzaban el tem-plo, repletos de obleas. A medidaque éstas caían, los chiquillosintentaban cogerlas, y el "Cape-llà" disfrutaba contemplandoaquel jolgorio infant i l .

El Mes de Marfa y la fiesta dela Pun'sima eran muy solemnestambién. Eran casi las únicas enque se abn'a el Sagrario giratorio.

Los domingos, después delEvangelio, se giraba hacia los asis-tentes y decia: "Devot auditori,com sabeu, hem de celebrar saNovena de la Puríssima. Vendràun predicador estem i l'hem demantenir, però no d'arengades".Con ello querfa significar queaunque los arenques se vend Tanentonces -no como ahora- muybaratos, necesitaba ayuda econó-mica. Durante muchos años,

-25- (517)

con gran devoción, en el acto, obien guardaban un trocito paralos familiares que habi'an queda-do en casa. Varias familias tenfanpor costumbre depositar un pansobre el altar de la Capilla delBelén, que donaban para dichoreparto.hasta la muerte de mi marido,D. Sebastián Ribot, el hospedajedel predicador corrfa por nuestracuenta, y el d Ta de la fiesta de losAngeles se sentaban con él anuestra mesa todos los sacerdotesdel pueblo.

El día de San Blas, el "Cape-llà" bendeci'a los alimentos quese le presentaban. Con el humorque siempre le caracterizó, empe-zaba a bendecir desde el presbite-rio y, con el asperjes en la mano,y el monaguillo llevando el acetre,recorn'an la iglesia hasta el portalprincipal, distribuyendo aguabendita a diestra y siniestra.Cuando llegaba a la altura del

célebre Mestre Blai Peller, cuyafiesta onomástica celebraba aqueld Ta, se hartaba de rociarle congenerosidad.

Cierto d Ta, pasando por lacalle del Hospital, se detuvo encasa de l 'Amo En FranciscoMoreno. En aquel momento losniños rogaban a su madre que lesdiese pa amb botifarró, la madre,que no estaba entonces para talesdádivas, les contestó: "Encara noestan beneïts". Don Gabrielintervino y le dijo: "Hala! dona,baixa un enfilai ¡jo el te beneïré!"De mala o de buena gana, laMadona lo bajó y los niños dieronbuena cuenta de la ración que letocó a cada uno.

Estos son algunos de losmuchos recuerdos que tengo delbuen "Capellà Penya", y que yohe vivido.

Man'a Sbert.

DON GABRIELY

SU MANERA DE SERDifícil es, transcurrido medio

siglo, confeccionar un artículo deun ser como el Capellà Penya.

Muchas son las anécdotas ycuriosidades, que de D. GabrielFont, se han dicho, se le hanatribuido, o en verdad fueron talcomo se han dicho o atribuido.

No me es posible a mi des-cribir tales curiosidades o elabecedario de su vida.

Tan solo recuerdo aquellastardes de los domingos de miniñez que puntualmente asistía ala Doctrina o Catecismo que enel Convento y a su manera dirigíapi Canellà Penva.

Digo puntualmente, porque¡Ay de ti! si llegabas tarde.

Digo a su manera, porque talvez, no era de la forma propia deotros sacerdotes más inteligentes,más capacitados y más pedagogosque él.

Pero, sí, que puedo asegurarque a su manera de ser, a sumanera de actuar y a su manerade realizar los trabajos que se leencomendaban, ponía toda suciencia y sobre todo, toda su fe ysu espíritu.

Haciendo memoria y reflexio-nando aquellos, sus modos, concerteza puedo escribir, aunque, al

parecer, no sean estas líneaspropias de un seglar, su gran fe,su maravilloso espíritu, su amablecarácter y sentida mansedumbre,cualidades que no todos tenemostan marcadas para hacer el bien yevitar el mal.

El carácter de todo ser, quees el origen de nuestra justicia yel principio de toda verdad, hacever el mundo según su esencia, iepinta con unos atavíos de unafigura que nos engaña, le asemejaa una mentirosa sobra que nosburla y le descifra en una fábulaque nos seduce.

Don Gabriel hizo uso de sucarácter desde que tuvo uso derazón, carácter que no hemos deconfundir con sus obras. Eleván-dose sobre sí mismo, se introduceen los estudios eclesiásticos en elSeminario, con los demás aspiran-tes al Sacerdocio, al pie de aquelexcelso solio en cuyo centro se leda a ver la imagen más expresa

Page 26: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

del Crucificado.Su fe y su espíritu van unidos

a su carácter de la misma maneraque el marinero va unido a subarca.

Su espíritu usaba de aquellafe que engendra temor.

Tal fue nuestro D. Gabrieldesde la adolescencia a compren-der las verdades que separan elcuerpo del espíritu.

Su manera de ser, su rezar, sutrato a las gentes, su sacerdocio,su carácter le ponían en mediode las buenas gentes de nuestravilla de Petra y todos veíamoscon buenos ojos su espírituemprendedor hacia un objetivomáximo: el bien.

El creía en el justo juez denuestras obras.

El sentía lo raro que sería eljusto vivir, sin obrar el bien.

El enseñaba, no sólo a losasiduos vecinos del Convento queasistían a sus funciones, sinotambién entre aquellos que esta-ban alejados de aquella vieja túni-ca con que vestía.

-26- (518)

Podemos decir sin miedo aequivocarnos, que fue una perso-na ejemplar, así como el sol decuyo calor nadie se esconde. Elno obró nunca para hacer el mal,sino todo lo contrario, conlimpieza, cual la nieve blanca delos collados. Tuvo, como serhumano, muchos principios endonde hundirse, no pocas monta-ñas que trepar, tuvo grandes ami-gos, sin dejar de tener enemigos,porque siempre" hay aves noctur-nas que aborrecen la luz.

La mansedumbre de don Ga-briel fue aquella que consiste encierta bondad, cierta calma, ciertamoderación, cierta inclinación acondolerse del prójimo defectuo-so de espíritu y curarle con elóleo más suave.

Se mostraba inalterable, con-servando la misma afabilidad delrostro, la misma compostura deánimo en las críticas que en lasalabanzas, con una serenidad, unaire, un sosiego de paz.

Jamás se vio en él aquelhumor inquieto, aquel tono enfa-

dado y áspero, aquel celo amargo,picante, violento y ofendido, quemás destruye que edifica.

Buena prueba de esta verdades el sinnúmero de personas quereconcilió.

Las cualidades y circunstan-cias que a D. Gabriel tocó vivir,tal vez hoy, serían poco eficaces,pero también tendrían una buenay eficaz curación, porque, ciertoes, que hay enfermos a quienesconviene y aún precisan disfrazar-les los remedios para curarles, sinque los conozcan.

Tal vez este sencillo sacerdotecon su prudente mansedumbre sepreocuparía en edificar y nodestruir, sentiría inquietud, lucha-ría contra la hipocresía y corrup-ción.

Supo mantener con sus esfuer-zos la labor que se le había en-comendado.

Su paso por nuestra memoria,es para todos, como una suavemúsica, que suena entre los quefuimos sus fieles.

M. Llinàs.

¡^»f^^^SKSí^^^I^IS^^S^^ \VM^IJSsTC3>£gTT7jgy

ANECDOTARID'ES CAPELLÀ

Una ; nècdota és un petit fetparticular, més o menys curiós,d'històrk o de la vida íntimad'algú. Així defineix l'anècdotaPompeu Fabra. Per tant, abansde recordar ses nombroses anèc-dotes que es lectors de "Apóstol y

Civilizador" m'han proporcionat,recordaré uns fets de sa mevainfància i que també són anècdo-tes relacionades amb el CapellàPenya.

M'ensenyà ses primeres lletresson pare de Don Miquel Ramis, a

s'Escola pública que hi havia an'es carrer de l'Hospital, davants'Ajuntament. Però es vespresme dava lliçons particulars esCapellà Penya, a ca seva, ambuna colla de bergantells analfabetso retardais. Endemés, me prepa-rava per fer de "vicariet" a n'esConvent i m ' ensanyava a llegir escastellà, es llatí i es mallorquí. Iencara feia més: m'ensenyava atraduir es textos castellans aprimera vista. Amb una paraula,me va inculcar s'estima de sesnostres coses: sa història despoble, es costums, ses tradicions,sa nostra llengo, etc.

Page 27: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

-27- (519)

Com vaig estar preparat, meva fer pujar a sa trona d'esConvent, i mentres ell deia saMissa, jo feia es Mes de Maria,del Rosari, de les Animes, etc.Aleshores era jo tan menut queno arribava a treure es cap de tot,i mon pare, al cel sia, me va ferun tubelet alt, amb tres cames, ii d ' aquesta manera el devot audi-tori (que molts creien que deiadevota victori) podia almenysveure es caparri des vicariet im-provisat.

Cada dematí solia passar perca nostra, i si es meus pares no hieren, entrava i me cridava si enca-ra dormia. Quan em veia mig vestitse n'anava a tocar sa Missa. Undia, era tanta sa son que jo tenia,que em vaig tornar dormir i esCapellà, cansat d'esperar va haverde dir sa Missa tot sol. Com vatornar des Convent em trobàassegut a sa cadira mig vestit, talcom m ' havia deixat.

Recordar ara totes ses anèc-dotes, més o menys interessants,d'es 6 o 7 anys que vaig fer d'es-colanet a n'es Convent, seriamassa llarg. Me contentaré, doncs,en recordar ses que he recullidesd'es lectors, que tenen més sal ique amb aquest fi s ' han replega-des. Gràcies a tots.

Capellà servicientIgualment esperava per

començar sa Missa que haguésarribat es Metge Oliver, amb soseu carruatge, cada diumenge,que esperava sa mare de l'AmoArnau Pel.lo per a donar-li laComunió abans de sa missa. Totes temps que va anar coixa, acudiaa n 'es Convent amb un carretoneti una somereta. Procurava arribarun poc antes i es Capellà li anavaa donar la Comunió allà on ellas'asseia. Apenes la veia arribar jadeia a l'Amo En Miquel Pedrós:"Ja pots anar a encendre, queella ja és aquí".

Arnau Riera.

"L'enfant terrible"Si de gran va ser tan agut es

Capellà no ho va ser menos depetit. Ademes era, per lo vist, i

segons confessió pròpia, molttremendo. Allò de haver nascutbessó i delicat de salut, podiahaver influït en aquesta manerade ser. El tenien un poc vaciat,per lo vist.

Ell mateix contava que detant en tant sa mare, que nomiaJosepa, el ventava, i ell fent pota-detes de ràbia li deia: "Pepa Suli-ta! Pepa Sulita!". Mai vàremsabre es significat d'aquesta ex-pressió. Tal volta se li podria apli-car lo del cançoner:

De mu mare no en fas casperquè com me pega riu,però mun pare me diu:si venc te ' n recordaràs.

Catalina Rubí.

Un condeixeble de SeminariDon Andreu Miró (a) Capellà

Terna! o Don Andreuet, era natu-ral de Porreres. Estudià amb DonGabriel en es Seminari de Ciuta-della. Tots dos eren de carreracurta. Tota sa vida varen ésser

molts amics. Don Andreu, antesde ser ordenat, feia de llanterner,com ho dic a una. altra banda iseguí fent llanternes i Salomonsper totes ses esglésies de Mallorcasent capellà. També va fer sesllanternes de sa nostra Confrariade les Animes.

Si Don Gabriel era de labroma, Don Andreuet -anomenataixí perquè era baixet d ' estaturaperò no curt de gambals-, potserque encara ho fos més de la bro-ma. Sa seva vida és un teixitd'agudeses i d'anècdotes. Conta-va ell mateix, que el Bisbe que elva consagrar, al veure-li aquellesmans tan petites li digué:

- Vostè té es dits molt curts.- Repuceta, -contestà ell

baixet, baixet-, i si me ves es capsí que ho diria!

Contat per ell mateix

En certa ocasió, a Porreres,quan anava a dir sa Missa Primera,se donà es cas que sempre setrobava amb un homo què prepa-rava es carro per anar-se'n a fora-vila. En passar per davant ca seva,s'ase se posava a bramar. Parei-xia que el saludava. Cansat desentir aquell animalet, un diaagafà un paper de solfa i en arri-bar a sa casa de s'ase demanà al'amo a on el tenia. "Dins sapaïssa", li respongué. Entrà fins an'es corral: fent altaveu amb sopaper de música, començà a escar-nir s ' ase. I s ' animalet li contestàa cada bramul. Quan acabaren esconcert, va dir a 1 ' Amo :

— Quins Ministres té el Se-nyor!

— Es ben ver que bramsd'ase no arriben al cel!

Toni Pou Oliver.

Una colla de lletjosAmb motiu d'una concentra-

ció de Terciaris Franciscans, aValldemossa, se trobaren es Cape-llà Penya i es Capellà Ternal.Quan, enmig des carrer, es Cape-llà Ternal afinà el nostro CapellàPenya, s'exclamà:

- "Me pensava que jo era escapellà més lleig de Mallorca,

Page 28: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

però ara n'he trobat un qui meguanya".

Contat per D. Andreuet.

Segons en Pedro Fava, succeíd'aquesta altra manera: DonJoan Aguiló (a) Guixo, quan setrobà amb so Capellà Penya, vadir:

— "Recoranta llamps, aras ' han juntat es dos capellans mésfeis de Mallorca!"

Pedró Aguiló.

Sopar de camaiotL'Amo'n Pep de Son Mel.let

era un d'ets elements de sa com-parsa d'es Capellà, lo mateix queMestre Sebastià Rubí, fuster d'esCarrer d'En Collet, l'Amon'nToni Salom i qualcun altre. Se'nfeien per salar uns i altres.

Un vespre, es Capellà i MestreSebastià se pactaren per fer-neuna com un covo a 1 ' Amo ' n Pep.Quan sortiren de sa funció vesper-tina de l'església s'aturaren a caseva, devora sa plaça del P. Serra.Només hi havia sa madona enaquelles hores i les va dir: "EnPep no hi es, ara, però no estarà

-28- (520)

gaire a venir". —"Idò l'espera-rem", respongueren els dos tunan-tes.

Mentres un d ' ells movia con-versa a sa madona, s'altre, ambsa confiança que tenien, anà arastrejar per sa cuina i trobà uncamaiot que feia manjera, estojatdins sa pastera. L ' agafà, 1 ' embo-licà i el camuflà lo millor que vasebre. Quan arribà l'Amon'nPep li digueren:

- "Hala! Pep, vina amb nol-tros. Anit tenir» un sopar de pri-mera. Mos han convidats i noltroste convidam a tu". - - "Ja ensom!", respongué. Se n'anarentots tres cap a Sa Rutla. Arribatsa Ca ' s Capellà, s ' assegueren a sataula i tregueren es camaiot, pa ivi.

Començaren a donar cebes an'es camaiot. I l'Amon'n Pepno se cançava de repetir:

— I què ho és de bo aquestcamaiot!".- sense dubtar-se de saseva procedència.

— ¿Estàs ferit i cantes, Pep?,li deien, però ell no sospitava res,sinó que encara seguia sa broma.

Es fet és que soparen la marde bé i después cadascú se n'anàa ca seva, content i panxa plena.

Passats uns quants dies, samadona volgué encentar es ca-maiot. Obrí sa pastera, rastrejaque te rastreja, crida l'Amo'nPep i li demana a on havia posates camaiot. Aquí no hi és.

— Ja està! Pillos més quepillos!

— I ara què te passa? pregun-tà ella.

- Es Capellà i En Rubí elm'han fe...!

Però es cuento no acabà així.L'Amo'n Pep, que estava a tot ia totes, va prometre tornar sespilotes a n'es joc, i molt prest seli presentà s ' ocasió.

Així ho recorda una filla del'Amo'n Pep.

Antonina Riutort Riutort.

Capellà de MissaSa devoció a sa Missa la tengué

ben arrelada fins al final des seusdies. Ja d'edat, quan li costavapena anar a celebrar, Na Miquela

anava a tocar sa missa, per ordeseva, perquè no volia que li faltassa missa diària. Un diumenge, enque es Convent estava ple de gent,li passà un cas molt raro. Quanarribà a s ' Evangeli, tothom dret,començà a llegir, d'esquena as'auditori, com era costumllavonces. Passaven es minuts itothom seguia esperant queacabas. De tant en quant es mésvells s'asseien, cansats d'estardrets. Finalment s'escolanet anàa avisar Don Toni Pou. Es Vicarise presentà i se va fer càrrec de loque succeia. Don Gabriel llegiases mateixes paraules i no eracapaç de passar endavant. En unaparaula, havia perdut es coni,com solem dir. Don Toni li senya-là es punt i sa Missa llarga acabàfeliçment.

Això ho recorden D. ToniPou i s'escolanet que li servia saMissa, que no era altre que EnJoan Riutort (a) Marquet.

Dinar sense PaL'Amo'n Pep Mel.let tornava

de f oravila. A s ' endret des carrerde Sa Rutla se topà amb DonGabriel que pareixia que estavaimpacient i preocupat. L'Amo nPep ho endevinà i li demanà:

— Què li passa res de nou?— En Carles des forn encara

no m'ha duit es pa i el necessi-tam per dinar.

— No se preocupi. Ara me'nvaig a ca nostra i davallaré pescarrer de l'Hospital i avisaré EnCarles.

Efectivament, s'aturà en esforn i digué a n'es forner:

— Es Capellà Penya m ' ha ditque te digués que no importa queli duguis es pa fins demà dematí.

(Pes qui no ho saben, enaquell temps es forners duien espa a cada casa, es dia que havienpastat).

Cansat d'esperar i amb sataula posada per dinar, no sé siamb sos hàbits o sense, es Capellàse n'anà a n'es forn i mogué unescàndol a l'Amo'n Carles.

Aquest, tot estrenyat, lidigué:

— Però, Capellà, ¿què no se'n

Page 29: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

recorda que vostè ha dit a n'EnPep de son Mel .let que no impor-tava que li dugués es pa per ara?

— Ja m ' han fet sa guitza,s'an...!

Y es capellà pensà interior-ment: "S'altre dia noltros limenjarem es camaiot i ara ellvolia que jo hi posas es pa. Ja esver que qui fa bé, li ve; i qui famal, no el s'allunya".

Antonina Riu tort Riutort.

El dimoni de capollPer Santa Práxedis es capellà

anava a l'església i s'aturà aunacasa on hi havia una nina de 6 o 7anys, i li va dir:

— Hala! anem a completes, al'església.

— I què fan a 1 ' església, cape-llà? -demanà sa nina.

- El dimoni hi balla decapoll!, respongué, i ja li haestret per avall.

I sa nina, avui de 83 anys, lihagués pogut afegir: "No m'hidurà, no, a escoltar es sermó".

Catalina Rubí.

Sense sabataNo sabem si es Capellà se va

convèncer de que l'amo'n Carlesdes Forn fos culpable de sa fetades pa. Lo cert és que digué an ' aqueixa no la te ' n duras en elcel. Moltes vegades s'aturava afer sa xarredeta amb so fornerd'es Carrer de s'Empedrat. Undia, mentres l'amo'n Carles duiaes pa a n'es clients, es Capellà liafinà un parei de sabates novesde trinques que pensava estrenarper Santa Pixedis. Agafà unasabata i, amagada davall s'escla-vina, la se ' n dugué a ca seva.

-29- (521)

Es dia de sa Patrona, quan jarepicaven per 1 ' ofici, i el dimonija ballava pes carrer esperant quesortís s ' Ajuntament, l'amo'nCarles va anar a mudar-se sa roba.Quan arribà es moment de posar-se ses sabates noves, obrí aquellacapsa a on les tenia gelosamentestojados i ¡oh sorpresa! nomésn'hi havia una. Cercà, demanà ino va aclarir res. Què va fer? Seposà sa sabata a n'es peu que lipertocava i a s'altre peu s'hiposà una espardenya. Agafà ungaiato i cap a l'Ofici falta gent,coixeu, coixeu.

A sa sortida de missa tothoml'aturava i li demanava es motiude sa coixera. Es fàcil imaginar-selo que succeí des de l'esglésiafins a ca seva i lo que riuria esCapellà Penya, quan s'aturà an'es forn per testar ses ensaïma-des de sa festa, muiades ambs'aigo amb neu de l'amo'nJaume Antoni.

Miquel Comila

Es bacallà robatEntrada de fosca, se toparen

1 ' Amon ' n Toni Salom i es Cape-llà. Xerrant, xerrant a n'es Cape-llà se li escapà que, de passada,s'aturaria a Ca'n Camunyes percomprar un bacallà. —"Aquestaés sa meva", se digué l'Amo'nToni i li pitjà darrera a una distàn-cia prudencial.

Quan es Capellà sortí deCa'n Camunyes, amb so bacallàembolicat amb paper d'estrassa,l'Amo'n Toni, que estava arrufatdarrera aquell cap de cantó, pegàun Hongo i, amb sa cara mig tapa-da, d ' una grapada se ' n dugué esbacallà. Correguent a les totes, seperdé pes Carrer d'En Botelles i

de l'Hospital, sense que Don Ga-briel se donàs compte de sa feta.

Passats uns dies, l'Amo'nToni va anar a confessar-se ambso capellà. Entre ses preguntesque es confés li va posar, com eracostum aleshores, una va ser:

— Què has robat res a ningú?— Ai, Pare, no fa gaire vaig

robar un bacallà.— Idò, l'heuràs de tornar a

l'amo. Ja m'ho pensava que eslladre seria un com tu..,!

Jordi Gual.

Es davallamentEs Capellà Matas, Don Guiem,

era s'encarregat de llegir sa sen-tència de Ponç Pilât, es Diumen-ge del Ram, antes de començar esDotze Sermons. Es Capellà Penya,solia fer de Subdiaca es diumen-ges i festes. I aquests dos capellanseren es qui davallaven cada any,es Divenres Sant, el Bon Jesúsmort. Feien de Josep i Nicodemc.

Devers l'any 1919 succeí unfet que se pot calificar d'històric.Sa gent d ' aquell temps encara elrecorda i en parla. Es DivenresSant, es dos capellans, vestitsamb camis i cíngol, enfilatsdamunt s'escala, devallaren elBon Jesús. Quan el tenguerenabaix es Capellà Penya digué an'es Capellà Matas:

— Deixa'l fer per mi tot sol,i agafà el Bon Jesús.

I amb això posà un peu da-munt un escaló que passà per ui,i ja tenim es Capellà per terraabraçat amb el Bon Jesús i fentvaries cucaraveles.

- Què espolses, Biel?Tant s'Escolà Major, Mestre

Tomeu, com l'amo En JoanVidal, que agontava sa bacinagrossa de llautó, amb sos claus isa corona d'espines, ajudaren aDon Gabriel a aixecar-pe. EsCapellà Matas digué llavors;segons pareix:

— Què espolses, Biel?Què havia estat? No res.

Només es susto. Però afegien ma-les llengos que quan es dos cape-llans col·locaven el cos mort delBon Jesús dins es sepulcre, esCapellà Penya deixà caure sa

Page 30: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

tapadora antes d'hora i encloguées dits des Capellà Matas. I pareixque Don Gabriel hauria dit baixetbaixet: "Espolsa ara tu".

Juan Vidal

Lo cert és que durant unsdies no se parlava d'altra cosa aPetra més que d'es davallamentdes Divenres Sant. Jo tenia ales-hores uns 7 anys i m'agradavaferm dibuixar. Vaig tenir s'acuditde dibuixar aquella escena, iquan es Capellà Penya vengué aca nostra, mu mare, tota gojosa,l'hi mostrà. Bona la vaig haverfeta. Es Capellà s'afuà cap a mi,i jo com un coet vaig partir cap an'es corral, i me vaig encamellardamunt un ametler que hi havia.Ell arribà i em féu menaces ambso gaiato, però no m'arribà.

Sebastià Rubí

Sa pell des llopEs dia dels Reis se celebrava

l'Ofici solemne a n' es Convent ino a la parròquia. Aquell anyhavia caigut neu i feia un fredque palava. Quan arribaren esCapellans i es Rector, només hihavia una trentena de personesesperant l'Ofici. Es Rector dema-rra a Don Gabriel què havia de fer,r i començar o esperar i aquest-espongué que podien esperar un-atet.

Después d'un quart d'horad'esperar va dir a n'es Rector:

- Començam? Tanmateix noen vendran més. Sa pell ja és desllop".

Pere Fava

-30- (522)

Por de sa porQuan D. Gabriel estava de

Vicari a Ferreries se li presentàuna família, un tant supersticiosa,per lo vist, diguent que a ca sevahi sortia Por. Es lloc a on sortiasa por era un quarto amb unaporta interior i una finestra, plede trastos veis. Molts de vespresse sentia un renou estrany queera lo que tenia assustada a aque-lla pobre gent.

— Ja veureu com s ' acaba sapor. Demà vespre jo vendré i tots ' arreglarà.

Efectivament, se presentà iles va dir:

— Voltros deixau-me fer.Anau a dins sa cuina i no vosmogueu per res.

Es Capellà entrà dins es quartode sa por. Tencà sa finestra icomençà a donar bastonades adreta i a esquerra. Una moixamiulant sortí pegant bots. Quanla va tenir ben cansada obrí safinestra i s'animalet sortí comun llamp. Mestres tant sa família,per por de sa por, resava dins sacuina tota assustada, Don Gabrielles va dir:

— S'ha acabada sa por. Tan-cau sa porta i sa finestra i teniu-les tancades per espai de tres oquatre setmanes.

Si gat escaldat, d'aigo fredatem, sa moixa no tornà entrardins aquella trastera i sa por se vahaver acabada.

Toni Balle.

Confessor de beates?Un bon dia, En Miquel, un

dels veïnats de Sa Rutla, li va fersebre que se volia casar. Li dema-nà al mateix temps si les voldriaconfessar a n ' es Convent, en llocd ' haver de baixar a la parròquia.Quedaren entesos per un dia ihora deteminats.

Es dos nuviis se presentaren as'hora convenguda. Es Conventja estava obert, i unes quantesdones esperant es confessor. SortíDon Gabriel de la Sacristia i vaanar al confessionari. Obrí saporta i féu senya a n'En Miquel.Una vegada confessat, obrí esfinestró i s'hi posà una d'aquelles

dones. D. Gabriel li demanà:— Què ets tu sa núvia?— No, senyor, contestà.— Idò que s ' hi posi sa núvia.Confessada aquesta, es Capellà

sortí des confessionari i tancà saporta diguent a ses que estavenesperant:

— Avui no he vengut a con-fessar beates. He vengut a confes-sar es nuviis.

Era molt diferent a ca seva,pes carrer, a sa missa i en es con-fessionari. No sabia jugar a fer deconfessor. Confessar per ell eracosa sagrada.

Miquel Mas Soler.

Por d'un mortEn es Carrer d'En Collet

tenia es seu taller Mestre TomeuSabater. Era també de sa compar-sa. Es sabaters d'aquell tempssempre tenien un parei de badocs0 desenfeinats enrevoltant sa sevatauleta baixa. Més d ' una vegadaanava a fer-li companyia es Cape-llà, mentres feia una fumada.Encara que bravejàs de valent, undia o s'altre n'hi havien de ferqualcuna a Mestre Tomeu.

I aquest dia arribà, commenos s ' ho esperava.

Entrada de fosca, aprofitantuna aussència de Mestre Tomeu,com que aleshores totes ses casesestaven obertes de pinta en am-pla, es dos de sempre en ferenuna de ses seves. Agafaren unasoca de figuera, d'aquelles quesolien estar acaramullades en escarrer de Sa Rutla. L ' entraren enes quarto de Mestre Tomeu. Laposaren damunt es llit. Li ferenuna mortaia, encengueren doscanalobres i fugiren escapats.

Un d ' ells, fent es beneit, vetlàs ' arribada des sabater i, sortint-lia l'encuentro, li digué: "Ja hopodies haver dit que tenies unmort a ca teva".

"Gràcies a Déu, tots estamben bons i sans a ca meva", res-pongué Mestre Tomeu, sense fermassa cas de lo que li havia dit.Però es bullangueros el vetlavenper veure que faria.

Arribà a ca seva Mestre Tomeu1 totd'una destrià aquell simula-

Page 31: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

-31- (523)

ere de velatoli. El dimoni el se ' ndugué. Posà mà a s'estirapeu i jaes partit a encalçar-los. Ells liacoparen i ¡cametes me valguen!pujaren aquella paret de sa Senyo-ra Barberà, amb un tres i no-res.Segurament que a n'es Capellàno T estorbaren ets hàbits i enca-ra que era. curt de cames pegariauns bons Hongos. Mestre Tomeu,en canvi, coixeu-coixeu arribàfins a sa paret i mostrant-los s ' es-tirapeu cridava: "Xaufer! l'empagareu!

Sebastià Rubí Ribot.

A Sa PresóL'any 1835, any de s'exclaus-

trado des frares, s'Estat espanyols'apoderà des Convents, quedespués malvengué o abandonà.Lo que avui es Manicomi, era esConvent de Jesús, propietat desFranciscans, i lo que fins no fagaire era sa Presó de Ciutat, haviaestat es convent des Caputxins.Per tant, a Palma, anar a Jesús oa n'es Caputxins significava queun estava loco o que era un delin-qüent que havia feta qualquedolentia i el duien a tancar.

Pagesos com érem, jo i monpare anàrem a Ciutat, i es Capellàmos encarregà de cercar unCaputxí per a predicar es sermóde la Mare de Déu dels Àngels.Arribàrem a Ciutat i vàrem dema-nar pes Caputxins. Aquell bonhome que mos va guiar no conei-xia, per lo vist, més Caputxinsque sa Presó, i allà mos encaminà.

Arribats a sa presó, mos rebéun empleat i mos demanà quevoliem. Mon pare va contestarque hi anàvem de part des CapellàPenya de Petra, per veure sipodien enviar un Predicador per

sa festa dels Àngels. "Germanet,vos heu equivocat de porta,respongué. Aquí és sa presó. EsCaputxins habiten a n'es costat,a s'altre portal", i senyalà l'es-glésia des Caputxins.

Sa sorpresa que mos neduguerem, no és de dir, ni lo queen va riure es Capellà quan li con-tàrem sa feta.

Sebastià Rubí Ribot.

Es billet de ses panadesSegons es tercer manament

de la Santa Mare Església, tots escristians han de combregar perPasco Florida, i antes de combre-gar s ' havien de confessar. Com acomprobant de que s'havienconfessat, el confés donava unbillet que deia: Ha combregat ambmi, i com que antes de confessar-se li demanaven sa Doctrina Cris-tiana, s'afegien aquestes treslletres: S.D.C, que volen dir Sapla Doctrina Cristiana. Es quitenien billet, era una dita popularque podien menjar panades perPasco, i si no tenien billet, perquèno havia rebut s'absolució eraperquè Se li havia Donat Carabas-sa.

L'Amo'n Pep Mel.let sen ' anà a confessar en es Convent.Acabada sa confessió, es confés lidemanà amb veu bastant alta,que molts ho varen sentir:

— Pep, ¿què tens me?— Sí, Pare, (se suposa que

contestà ell).— Idò podràs menjar pana-

des, -afegí Don Gabriel.Pedro Estebrich.

Mans balbesEs Convent sempre ha estat

molt fredorenc. I encara ho eramés a s'hivern, a les cinc de sadematinada, a toc de missa prime-ra. No és d'estrany que a n'esmoment de donar la Comunió esCapellà tengués fred de peus i sesmans balbes, i que de sa mateixamanera que mos encalentim esdits alenant damunt ells, diguéshumorísticament qualque vegadadistribuint la Comunió:

- M ' encalentesc es cap desdits enfornant neules.

Es baf de sa gent badant saboca li donaria sens dubte unamica de conhort.

Vicenç Bestard.

Tu, queja has sopat?Un bergantell se li presentà

molt tard a n'es Convent perconfessar-se. Es Capellà, que jaestava més de mig cansat, li dema-nà:

— Tu, que ja has sopat?- Sí, Senyor, fa una estona,

contestà.— Idò, jo encara no he sopat.

Ja tornaràs demà.

Miquela Barceló Salom.

Alerta a fer bunyols!Un vespre, cansat ja de tant

de confessar, i en vista de quèencara li quedava un gran estolde dones, sortí des confessionarii va dir en veu alta: "Heu desebre que basta que vos confes-seu cada quinze dies, però arv ualerta a no fer bunyols, perquès'oli va molt car".

Margalida Aguiló.

Ses Mosques piquenA n'es carrer de Sa Rutla

tenia sa ferreria es Mestre Salero.Don Gabriel hi passava llarguesestones. Es dies d ' estiu principal-ment, es messet aprofitava, men-tres es Capellà feia sa xarradeta,per anar a cercar una gerrad'aquella aigo tan bona de sacisterna que es Capellà tenia an ' es seu corral. Quan agafava sagerra es mosset, es Capellà li deiacada vegada:

- Alerta! que ses mosquesde ca meva piquen.

Un dia ja no pogué aguantarmés i digué a Mestre Salero:

- Es teu mosset, cada picque va a cercar aigo, no tan solsumpl sa gerra, sinó que tambés'enfloca una taronja des taron-ger des corral.

— Deix'l fer pes meu comp-te, contestà.

Quan arribà amb s'aigo frescali pegà una papaiona o mansiula''le s^s seves...

Page 32: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

en»

I es Capellà va afegir:- No t'havia dit que ses

mosques de ca meva piquen?- Ara, diguem sa veritat,

¿No és vera que has menjat unataronja? En fas olor, no ho potsnegar, ho he conegut amb s ' olor.

— Sí, Senyor, digué es mosso,tot confús.

— Mira, no me sap greu quemengis una taronja, ni dues, esgreu que me sap es que robis. Sivols taronges demanen, i de "milamores" les te donaré.

Hi ha que dir que ses tarongesdes Capellà eren tan bones queexhalaven un perfum especial, ino sols se coneixia pes morros, sin'havien menjades, sinó pers ' oloreta.

Miquela Barceló Salom.

S'òliba d'es ConventTots recordam que a ses

barreres de sa Capella de SantAntoni hi havia tres caixonets defusta amb unslletreros que deien:PETICIONES A SAN ANTO-

NIOPAN DE SAN ANTONIOCULTO DE SAN ANTONIO

Un dia es Capellà se'n teméque li robaven. No era supersti-ciós, però li cridà s'atenció quequalque vespre una òliba li cantasdevers ca seva. Relacionà es xut!de s'òliba amb so lladre i un bonvespre, al sentir s'òliba, prenguéets atapins i se presentà a n'esConvent. Va aclapir in fraganti ellladre. Per lo vist entrava per unaporta que hi havia darrera s ' esca-lonada de sa Casa-Santa, quecomunicava amb es claustre.

Toni Balle

-32- (524)

Es hora d'anar a sopar!Es Capellà Penya se passava

hores i més hores confessant,sobretot en temps de Corema.Amb freqüència solia tenir moltsde penitents, i no era raro quedigués, quan arribava: " ¡Vaja unberenar que m'espera avui!"

Entrada de fosca anava a obrires Convent. Entrava en es confes-sionari que hi ha davant es Betlemi començava sa tasca. Allà rebiapenitents fins a la mala hora. Unvespre, ses confessions s'allarga-ren tant, que arribà per estarcansat de veres. Llavonses, decan-tant sa cortineta morada, diguéamb veu alta a tots es qui espera-ven:

— Senyores, s'ha feta horad'anar a sopar. Demà serà unaltre dia.-1 tocà soletes.

Va tenir es gran acert de nodir com aquell altre:

— Es qui tenen pecats mortalsque se quedin, els altres se'npoden anar.

Tenia seny i prudència esCapellà.

Pedró Estelrich

Una altra vegada, cansattambé de confessar, sortí desconfessionari. Ja era tard. I esdarrer que s'havia confessats'ajonoià devora sa pica d'aigoBeneïda. Es Capellà li toca s'es-patla i li diu:

— Què fas aquí?— Sa penitència!

- Au! per amunt. Vestenque a ca teva hi falta gent. Ja lafaràs demà, sa penitència.

Pedró Estelrich

Ets hàbits no fan es frareUn nin d'uns deu o dotze

anys, passant amb un homo pers'Arraval, se toparen amb soCapellà Penya. Aquest anava encos de camia i fumant en pipa,com de costum.

- Bon dia tenga, digués'acompanyant. I com que vaveure sa cara d'estranyat queposava es nin, per aquell saludo,li digué:

- I tu que no el coneixes an ' aquest senyor?

— Crec haver-lo vist altresvegades, però ara no veig d'onme surt, contestà es nin.

I va interrompre Don Gabriel:— Es que no pareix sa matei-

xa una persona, quan va vestidade Xibiüa.

Es ninet recordava a un cape-llà parescut a n'aquell homo,però per ell s'hàbit li feia es frare.

Pedró Estelrich.

Sa Sibil.laEs Capellà va ser es restaura-

dor de Sa Sibil.la a n'es Convent.Era una festa molt esperada persa gent menuda i per sa gent gran.Més que pes cant, per lo queseguia, és a dir, aquell taiar es filsde neules, que solia fer es Capellàperquè es nin sibil.ler o no hiarribava o no tenia força. Taiatses fils, caien per terra, i grapadava, grapada ve, allò era una fira,total per arribar a un tros deneula. Lo que feia que uns hianaven per ses neules, altres pestrui i fins i tot qualcú pes fil, queempleava después per enfüartomàtiques. Però es convents ' omplia de gom en gom.

Per allargar i fer més entreten-guda sa festa, es Capellà quan lle-vava ses neules des capell de satrona, en deixava caure qualcunai eren aferra-pilla. Hi ha querecordar que aqueixes neuleseren de pasta, no de paper comses d'avui en dia.

Sebastià Ribot Santandreu.

Ja crema des tascóEn Pedró Aguiló, més conegut

per Pere Fava, ha escrit, des deSa Pobla, que moltes vegades ha

Page 33: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

contat a n'ets jubilats aquestaanècdota: "Quan jo era atlotd'uns 8 o 9 anys, durant es Mesde Maig, entrada de nit, se cele-brava a n'es Convent es Mes deMaria. Un vespre, acabada safunció, es Capellà Penya pujàdamunt sa trona i va dir: "Comtots sabeu, jo som pobre i esConvent no és ric. Si demà qualcúno du ciris, haurem de fer es Mesde Maria a les fosques. Jo no enpuc comprar i, com veis, es quehi haja cremen des tascó".

Es tascó era una espècie defalca que ets escolans empravenper subjectar ets ciris dins uncanalobre. Endemés de subjectar-los servia per tenir-los drets, cosamolt important per evitar que etsciris degotassin damunt ses esto-vaies de 1 ' altar.

Jo record també que un any,En Pedró, vestit de Primera Co-munió, es darrer dia solemne desMes de Maria, donava a besar unacinta blava de la Puríssima,-aquella estàtua que guardaven aCa'n Fiol- i al mateix tempsdonava una estampa a tothom.Gràcies Pedró.

Pedró Aguiló

Ja crema des verdHi havia tres cofraries: sa del

Nom de Jesús, sa de Sant Josep isa del Roser, que cada any, quans ' Obrer passava per ses cases perrecullir sa quota de cada confrare,entregava una candeleta. Nototes ses candeles eren iguals. Sedistingien unes de ses altresperquè a s'extremitat inferioreren de color: verd, vermell osense color, segons sa cofraria.Ademes a cada casa entregavenuna candela petita, mitjancera omés grosseta, segons que a la casahi hagués un, dos o més confrares.

Aquestes candeles s'acaramu-llaven a cada casa i les solien pen-jar a una tatxa o a un clau. Siarribaven a tenir-ne bastantes, encas d'una defunció a la casa, lesdonaven a n'es qui volien acom-panyar es mort fins a n'es Ce-menten.

Per altra banda, cada Cofreriatenia unes altres candeles més

-33- (525)

grossetes, amb un crissol, i lesdeixaven a n'es confrares per sesprocessons des Dijous i DivendresSant. Acabada sa processó lestornaven a s ' obrer i quan s ' aca-bava del tot deien també: "sameva ja crema d'es verd o d'esvermell". Més tard, substituïrenses candeles per atxes.

Toni Pou B.

Convidat de matancesEndemés de convidar es

parents, amb freqüència convida-ven també a matances, principal-ment pes sopar, ets amics o perso-nes distingides. En certa ocasiófou convidat Don Gabriel. Hihavia gent jove, que mai faltava, inaturalment armaven bulla. Men-tres sa madona pastava ses sobres-sades, qualcú agafà d'aquellapasta i no va tenir altra idea mésque intentar empastissar sa carades joves i des qui no ho erentant. Sapiguent que es Capellàera partidari de fer bromes, unatrevit se li acostà amb ses mansplenes de pasta vermeiosa peruntar-li sa cara.

Tot serio i amb aquella veude tro que tenia, al mateix tempsque li mostrava s'esclavina queduia sobre ets hàbits, li va dir:

— Alto aquí! Això és sagrat!I fora bromes!

Sabia guardar ses distàncies ifer-se respectar; ho demostràmoltes vegades i sabia que no éstot riure en aquest món.

Això mateix me recorda queun dia, acompanyant una famíliaa visitar es Convent, mentres ellmostrava els ornaments, Na Bàr-

bara, la seva criada, agafà el virilde Sa Custòdia, ignorant lo quefeia, i el se posà com si fos unaro. Al dar-se'n compte Don Ga-briel li pegà tal crit, que a totsmos deixà esglaiats. Semprerespectà les coses sagrades, enca-re que males llengos ho dubtassin.

Antes de donar a rentar a sacriada sa roba de l'església, lapassava sempre per s ' aigo.

Ma. Mercant Alzina.

MatancerNo tan sols el convidaven a

matances, sinó que també el brin-daven per matar es porc, i moltredebé que ho feia. Matava comun si senyor, i desxuiava com elprimer. Quan començaven aveure sa xuia de s'animai, totsels presents el brufaven. Sa Mado-na de la casa treia un plat defigues seques i una botella d ' aigor-dent, i tots ho celebraven, men-tres es Capellà solia dir:

"Moscards de bóta .i cerres de porc,cap homo mai han mort".

Una vegada desxuiat, es Cape-llà torrava un tros de xuia i untrocet de llom. Llavò menjavauna figa seca i prenia un glopetd'aigordent, i se despediadiguent:

"Molts d'anys!que vos surti acertat!"

Margalida Vives i Toni Soler.

S'Obrer de les AnimesDes de 1895 es Capellà va

estar encarregat de sa Confrariade les Animes, de la parròquia.Feia sa capta cada any per sescases. Es confrares pagaven ambdoblers o amb blat. Ses llenternesque duien a sa processó desDijous Sant, que eren ses millorsde totes, les va fabricar es CapellàTernal, don Adreuet de Porreres,que a estones feia de llenterner ihavien estodiat plegats a Ciutade-lla. Quan les tengué llestes, DonGabriel i mon pare, de nit, anarena cercar-les, a peu. I tornaren car-regats amb una llenterna cadascú.Mon pare, que era fuster d'ofici,les hi va posar es mànec.

Page 34: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

A sa processo des Dijous Santtreien quatre Sants Cristos: un desa Capella del Roser, es de l'Hos-pital, es des Convent i darrerapresidia es de les Animes. Es por-tants d'aquest l'havien de durben dret, i com que era, i és,molt feixuc, empleaven un corret-jam i més tard uns pals fixos alsextrems des travassers de sa Creu.No tothom era bo per aquestafeina. Es quatre protants ordina-ris eren: l'Amo'n Xim Saurina,En Nicolau Mio, Mestre SebastiàRubí i un d'aquests dos: ol'Amo'n Toni Salom ol'Amo'nPep Metiet.

Durant una sèrie d'anys sedonà es cas curiós que mon paretenia es dengue tota sa SetmanaSanta, però es Dijous Sant,s'horabaixa, li desapareixia sacalentura. S'aixecava més frescque una cama-rotja i anava aportar el Sant Cristo. En tornarde sa processó se n'havia detornar a n ' es llit un parei de diesmés perquè sa febre s'havia apo-derat d ' ell altra vegada.

Totes ses confréries tenienper costum, en acabar sa funció,de convidar a un refresc a tots esqui hi havien participat d'unamanera o de s'altra. Es DijousSant li tocava a Don Gabriel. Aca seva distribuïa confits desgrossos des Dijous Sant, i unacopeta d ' anís escarxat. I tot aca-bava amb el tradicional: "Moltsd'anys!"

. Sebastià Rubí.

Aigo beneïdaQuan En Jordi Gual Martí

feia d'escolanet a n'es Convent,varen beneir s'aigo de ses piques.A un moment donat es Capellàanava posant grums de sal, comassenyala es ritual. A n'En Jordili cridà s'atenció i digué a n'esCapellà:

- Encara no és ben salada?El mirà de cova d'ull i li pegà

una clotellada que el va fer pegarde morros dins s'aigo, al mateixtemps que li deia:

— Tasta-la i sabràs si és saladao no!

Pep Gual Mestre.

-34- (526)

Dasa'lUn home entrà dins 1 ' església

i per senyar-se va fer com solenfer molts, una creu que no té resde creu. Es Capellà l'afinà i licridà bastant fort:

— Dasa'l (Com si haguésagafat qualque cosa). No tensvergonya de fer jutipiris en llocde senyar-te com toca?

Toni Balle

Un altre camaìotSón vàries, ses persones que

parlen d'un altre camaiot queacabà damunt es Puig de Bonany.Mos ho recorda aquesta glosa untant enigmàtica:

Es Doctor Penya robàun camaiot encetati es Partit "santificat"a Bonany el se menjà.

Una ànima del PurgatoriUn dia de Tots-Sants, es

Capellà se passejava pes sagrat del'església, esperant s'hora de safunció religiosa. Amb això arribàtot decidit En Miquel de s'Es-tany. Saludà respectuosament aDon Gabriel i aquest li demanà:

— A on vas Miquel?— Anava a resar un poc per

veure si treure una ànima del Pur-gatori, -contestà.

— Donem un xigarro, Miquel.— Tengui, Don Gabriel.— Gràcies! Ara sí que has

treta una ànima del Purgatori!

Miquel Santandreu

***Vet aquí una petita i variada

mostra del curiós Anecdotarid'es Capellà. S'ha recollit engeneral de viva veu i no sempres'ha lograt tenir en compte sagràcia dels qui recordaven s'anèc-dota. A tots, moltes gràcies.

S.R.

ENTRE DOS PAREJASDE GUARDIAS CIVILES

EL "CAPELLA" ENTRE DOS PAREJAS DE GUARDIAS CIVILES

No es frecuente ver a un cura escoltado por la "pareja".Sin embargo, en este caso era un honor para Don Gabrielverse rodeado por los cuatro guardias y sus correspondientesfamilias que entonces, en 1915, habitaban la Casa-Cuartel dela Calle Mayor, hoy N°71.

Page 35: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

-35- (527)El "Capellà", no sólo entraba y salía del Cuartel, sino que

a veces, para ir o volver con mayor rapidez del Convento,aprovechaba la "drecera" o atajo que le brindaba el corralcuartelero, ya que por una puerta trasera que daba-a Ca'nBessó, salía directamente a su "forana" Calle de Sa Rutta.

Pero hay más. Tanta era la amistad reinante, que todoslos guardias sin excepción tenían a gala contarle siempreentre los comensales para el "sopar de matances" o inclusocomo "matancer" especial.

Esta bella foto, de casi 70 años de existencia, obra delprofesional Antonio Ribot, tomada enei amplio huerto-jardín

del Cuartel, da fe de lo que acabo de afirmar. Además, en ellavemos a nuestros paisanos de la familia Mercant, a quienesagradecemos esta foto. Al extremo derecho figuran el guardiaDon Guillermo Mercant y, delante de éi, su esposa DoñaMaría Alzina; a su izquierda la hija mayor. Doña Bárbara, y asus pies, sentado en una sillita, el pequeño Juan, que por lovisto lloriqueaba porque no quería aparecer en la foto.¿Tenía acaso miedo del "pajarito" que entonces salía por eiobjetivo? Antonio, en cambio, es el muchacho sobre cuyoshombros apoya ambas manos el "Capellà", entonces de unos54 años.

Sj|iaiH »llli¡ lim|^Mill|l^ TOiB'l 'UIII *y«ili'l^l|IHIIIIli i SSI llgilllllllliiaiHIlllilüaill

BENDICIÓN DE CA'N BESSÓ

BENDICIÓN SOLEMNE DE CA'N BESSÓ

El día 14 de julio de 1929 se bendijo solemnemente lacasa que hoy habita Don Bartolomé Alzamora Salva, en laCalle Mayor, NO 77. La había mandado edificar Don GabrielLlodrá Rosselló, (a) Bessó, que como otros petrenses habíaencontrado la fortuna en América, concretamente en SantoDomingo. La conocida vivienda de los "lleons" fue entoncesuna novedad para la villa y su inauguración un acontecimien-to del que nos da una idea la presente foto de D. AntonioRibot.

El Clero parroquial, el Ayuntamiento y un gran gentío sedieron cita para el acto, que fue amenizado por la banda demúsica local, como nos lo recuerda Don Juan Salva, talabar-tero, con los platillos.

Dadas también la especial amistad del "Capellà" con elSeñor Llodrá y la estratégica situación de dicha vivienda, másde una vez el Custos del Convento la aprovechaba en sus des-plazamientos diarios para ir o volver desde su casa al Conven-to

Resulta poco menos que imposible identificar a los nume-rosos asistentes al acto de bendición, que efectuó el Rdo.Don Juan Coll Bauza, Rector de la parroquia. Aparte, pues,de los padrinos, Pedro Llodrá Torrens y María Gil Pou, queostensiblemente sostienen el lazo, reconocemos.de izquierdaa derecha:

Juan Salva GrauGabriel Llodrá Rosselló, dueño.Guillermo Ribot Moragues, Pbro.Gabriel Font Castella, Pbro.Juan Coll Bauza, Rector.Bartolomé Riera Salas, Sacristán.Francisco Gelabert Ordinas, Organista.Carlos Horrach Riutort, Alcalde.Antonio Pou Bauza, Vicario.Bartolomé Rullán Torres, Pbro.

Han prestado la foto el Rdo. D. Antonio Pou y Da Micae-la Barceló. Muchas gracias.

Page 36: ZADOJR - COnnecting REpositories · Ramón y Cajal. Sa Rutla era una barriada o manzana comprendida principalmente entre las calles Collet, Cajal y Arraval. En aquel entonces contaría

-36- (528)

DOÑA JOSEFA CASTELLA VIVES,MADRE DE DON GABRIEL

DOÑA JOSEFA CASTELLA VIVES,MADRE DE DON GABRIEL.

Foto Mascaró

Era tanto el cariño que Don Gabriel profesaba a sumadre, que no paró hasta conseguir una "foto" suya,con la que poder adornar su salita de estar. No se ol-vide que en aquellos años de finales de siglo, las foto-grafías no sólo eran un lujo prohibitivo para las fami-lias humildes, sino que tampoco era fácil dar con unfotógrafo cuando se necesitaba. Menos mal que el Sr.Mascaró, profesional de María de la Salut, con sutípica blusa de mercader y una primitiva cámara alhombro, salía al paso en muchas circunstancias.Numerosos domicilios de Petra poseen fotos suyas.También Don Antonio Ribot de Son Cuixa, que luegofijó su residencia en Manacor, contribuyó a propagarla fotografía en el pueblo.

Ahora bien, la madre del "Capellà" ya había falle-cido. ¿Cómo se las arreglaría para reproducir su ima-gen? Enterado del asunto unos parientes de D. JuanVives Mestre (a) Jefe Vives, le dijeron que disponíande un retrato de un Canónigo de la familia, que

mucho se le parecía a su difunta madre. Violo DonGabriel y sin más encargó al Sr. Mascaró, que enel arte de retocar fotografías era un verdadero artista,que transformara al citado canónigo en la madre desus amores. El feliz resultado a la vista está. Un"rebosillo i un mocador de pinyetes", de los queusaban aún nuestras abuelas, y unos discretos me-chones de pelo hirsuto, lograron la foto apetecida.Desde entonces el cuadro ocupó sitio preferente en susala de recibir.

A primera vista, la solución adoptada parece, nosólo un disparate, sino incluso una falta de considera-ción hacia aquella que le dio el ser. O, como observaoportunamente D. Toni Oliver Febrer, "als ulls de lagent, de moment se prestaba a la hilaritat". Sin em-bargo, el arreglo en cuestión tiene una explicaciónasaz razonable.

Para averiguar lo ocurrido me puse al habla conMadò Miquela Barceló, heredera del "Capellà". Estame dijo que Don Gabriel le había explicado que sumadre estaba emparentada con la familia del mencio-nado "Jefe Vives", como era conocido el padre deDon Juan Vives Ordinas. Conservaba, en efecto, lafoto de un canónigo de la familia, y que Don Gabrielera muy amigo suyo, hasta el extremo de que siemprehabía en Casa del Señor Vives una "camia bruta",es decir, usada por el "Capellà", con la que se "curavael mal de ventre d un cavallet" que tenía.

Con estos datos, Don Juan Vives me aclaró queefectivamente en su familia había existido un Canóni-go, y añadió que se apellidaba Vives.

No contento aún con estas averiguaciones, acudíal Archivo Parroquial y pude comprobar la veracidadde cuanto precede. Los abuelos matemos del "Cape-llà" se llamaban Gabriel Castella Vives, y tejedor deoficio, y María Vives. ¿Es extraño, por tanto, queexistieran ciertos rasgos comunes o cierto parecidoentre el Canónigo Vives y María Vives?

Así las cosas, no se trataba de un canónigo cual-quiera, sino de un pariente, más o menos próximo.

Por otro lado, el rostro varonil de Da Josefa tampo-co debe extrañarnos en demasía. ¿No hay mujerescon rasgos varoniles y hombres con rasgos femeniles?Los mismos rasgos de D. Gabriel eran tan acentua-dos como los que nos muestra la foto de su madre.Con razón decía de él "S'Ermità Toni": "Es tandesfavorit externament com afavorit internament".Como la esposa del "Cantar de los Cantares", subelleza era más bien interior, y con los hechos pare-cía decirnos: "No mireu la meva morenor". (Ct. 1,6)

Una vez más queda demostrado que quien buscahalla y que por el hilo se saca el ovillo. Gracias, pues,a cuantos han sido consultados.