Ve

rs

òd

ro

m

Versos

del Mes

Setembre 2013

L’INFINITO Sempre caro mi fu quest'ermo colle, e questa siepe, che da tanta parte dell'ultimo orizzonte il guardo esclude. Ma sedendo e mirando, interminati spazi di là da quella, e sovrumani silenzi, e profondissima quiete io nel pensier mi fingo, ove per poco il cor non si spaura. E come il vento odo stormir tra queste piante, io quello infinito silenzio a questa voce vo comparando: e mi sovvien l'eterno, e le morte stagioni, e la presente e viva, e il suon di lei. Così tra questa immensità s'annega il pensier mio: e il naufragar m'è dolce in questo mare.  

§      L’INFINIT 

Sempre he estimat aquest turó desert i aquesta barda que de tanta part  de l’últim horitzó l’esguard em priva.  Però, assegut i contemplant, immensos espais més enllà d’ella i sobrehumans silencis i una quietud fondíssima jo al pensament fingeixo. I, per molt poc, el cor no se m’esglaia. I, com que el vent sento mormolejar entre les bardisses, el silenci infinit a aquesta veu vaig comparant: i l’etern em revé, i les èpoques mortes, i la d’ara, vivent, i el so que fa. Així en aquesta immensitat se’m nega el pensament: i naufragar m’és dolç en aquest mar. 

 Giacomo Leopardi. Cants ; Traducció i notes de Narcís Comadira. Barcelona: Edicions 62, 2004