Embed Size (px)
DESCRIPTION
Citation preview
MARC CULTURAL
LA VIDA QUOTIDIANA A ROMA
1. EL CULTE ALS MORTS
Els romans donaven gran importància al culte als difunts i els feien cultes en honor seu amb l’objectiu de mantenir-los apaivagats a les seves llars. Quan un romà moria es preparava minuciosament el funeral:
- El cadàver es rentava, es perfumava i s’hi posaven flors, corones i cintes. Seguidament, s’exposava a l’atri de la casa.
- La flama de l’altar de la casa s’apagava en senyal de dol.
- De la porta de la llar familiar penjaven branques de xiprer.
- El seguici fúnebre sortia de la casa del difunt seguint els músics i les ploramorts.
- El taüt, descobert, el portaven els familiars i amics sobre les espatlles.
-Quan passaven pel fòrum, el seguici s’aturava i un parent del difunt pronunciava un discurs.
Les urnes amb les cendres s’introduïen en uns nínxols o columbaris o bé podien ser enterrades.
Es guardaven en panteons o tombes més humils.
- Alguns assistents es tapaven la cara amb màscares de cera que representaven els avantpassats.
- Llavors el cadàver era incinerat o inhumat.
El dol rigorós durava nou dies, en els quals els familiars...
-Vestien de negre.
- Anaven desproveïts de guarniments i joies.
- Descuidaven la barba i els cabells.
Als difunts se’ls recordava tots els anys al febrer, mes de les purificacions. Llavors es visitaven els sepulcres, on es col·locaven aliments, flors i altres obsequis.
En el culte romà existien diferents tipus d’ànimes:
Els MANES (“Els Bons”): ànimes dels avantpassats.
Els LÈMURS: esperits malvats. Per tal d’apartar-los de la llar, el pater familias feia un ritual que consistia en rentar-se les mans com a senyal de purificació, ficar-se nou faves negres a la boca i passejar descalç per la casa escopint-les una rere l’altra per oferir-se-les als Lèmurs com a aliment. Alhora pronunciav unes paraules rituals que repetia també nouv egades.
Les LARVAE. Esperits malignes representats amb l’aparença d’esquelet. Per a defensar-se d’ells es recorria a pocions preparades pels bruixots.
Els romans creien que les ànimes dels morts descendien a l’Infern (també anomenat Avern, Hades o Tàrtar), governat per Plutó i per la seva companya Prosèrpina, a qui reptà per emportar-se a l’infern.
Per accedir a aquest món, les ànimes eren conduïdes pel déu Mercuri, que les acompanyava fins a la llacuna Estígia, alimentada per les aigües del riu Aqueront. Allí les esperava una barca conduïda pel barquer Caront que, previ pagament del peatge (per això es posava una moneda sota la llengua dels difuns), els transportava a l’altra riba on hi havia les portes del món d’ultratomba.
Les portes de l’Infern estaven guardades pel Ca Cèrber, un gos ferotge de tres caps amb cua de serp que detectava la intromissió de qualsevol ésser viu. Un cop a dins, les ànimes eren jutjades per Èac, Minos i Radamantis, que les destinaven a l’estança que els corresponia segons les seves accions a la terra:
- El Tàrtar: lloc de l’infern ple de turments on els malvats patien càstigs eterns.
- Els Camps Elisis, lloc per a la felicitat eterna de les ànimes bondadoses i els herois. Era un lloc idílic on les aigües del Leteo provocaven l’oblit de la vida terrenal.
2. LA FAMÍLIA ROMANA
La institució de la família tenia gran importància a Roma ja que era l’origen de l’ordre i l’estructura social. La família funcionava com un petit estat amb la seva jerarquia i lleis pròpies. Tots els membres estaven sotmesos a la potestat del pater familias, el pare, que a més tenia el poder absolut sobre el patrimoni de la casa.
La família estava formada pel matrmoni, els fills, els lliberts, els clients i els esclaus.
Les famílies amb un avantpassat comú pertanyien a la mateixa gens i compartien el nomen.
La filiació pels romans venia per via paterna. Els nens rebien 3 NOMS:
Praenomen: nom personal imposat el ies lustricus (nou dies després del naixement). Equival al nostre nom propi i solia escriure’s abreujat (M.=Marcus).
Nomen: feia referència al llinatge familiar o gens i era comú a tots els seus membres.
Cognomen: sobrenom hereditari que s’associava a la història o a alguna anècdota familiar. Era el més utilitzat dels tres.
Alguns encara tenien, l’agnomen, que solia indicar una distinció honorífica a una campanya bèl·lica.
El naixament:
Quan un nen naixia, es dipositava al terra. Si el pare el reconeixia, l’agafava i l’alçava (tollere infantem). Nou dies més tard (dies Lustricus) era purificat a l’altar domèstic, se li penjava la bulla al coll (bosseta d’or o de cuir que funcionava com a amulet) i se l’imposava un nom. Des que naixia fins als 17 anys el nen vestia la toga praetexta. Si no el creconeixia, era abandonat a la columna lactaria (esperant que alguna família els adoptés o els donés llet per sobreviure).
http://www.slideshare.net/ggonzalezepla/la-familia-romana
Per a més informació sobre la família...
L’EDUCACIÓ
L’objectiu de l’educació a Roma era perpetuar la societat tradicional i la forma de viure de la comunitat.
A LA ROMA ARCAICA:
-Les mares s’ocupaven dels menuts i els ensenyaven a llegir i a comptar, i els hi explicaven les principals llegendes mitològiques.
-A partir dels set anys, el nen passava a dependre del pare, que l’inculcava els valors masculins de la societat i li ensenyava el cultiu de la terra i l’ús de les armes mentre que la nena es quedava a casa amb la mare, la qual la iniciava en les tasques domèstiques.
S. III-II aC (amb el contacte amb la cultura grega):
- Els nens van passar a rebre una educació segons els cànons del poble grec. Els pares confiaven els fills a un mestre (magister) o l’enviaven a una escola (schola) acompanyats per une sclau anomenat paedagogus, que els portava el material.
- L’ensenyament es dividia en tres etapes:
- Ludus litterarius o estudis elementals: el nen estava sota la direcció del magister ludi, del litterator i del calculator que ensenyaven, respectivament, l’escriptura, la lectura i les operacions aritmètiques. A vegades les lliçons s’impartien a l’aire lliure i el mestre seia a una cadira amb espatller, la cathedra. Tocava descans cada 8 dies i hi havia tres períodes de vacances.
-Ludus grammatici o ensenyament mitjà: començava als 11 anys i s’impartia a casa, si la família podia pagar un grammaticus, o a la l’escola. Els alumnes aprenien llengua i literatura gregues, història, geografia i física. El sistema es basava en llegir els textos dels autors en veu alta. El mestre corregia i comentava el contingut.
- Ludus rethoris o ensenyament superior: 16-20 anys. Els deixebles acudien a casa del rethor, que els ensenyava eloqüència (capacitat d’expressar-se en públic de manera correcta i fluÏda) i els preparava per a la vida pública o política.
El material escolar:
Normalment escrivien sobre taules cobertes de cera (tabellae) amb un punxó (stylus), que tenia una espàtula per esborrar fixada a la part oposada d’on es guardava el punxó.
Sobre el papir escrivien amb tinta. Els anomenats codex, semblants a qun quadern, estaven formats per diversos fulls de pergamí cosits.
3. EL MATRIMONI
Ubi tu caius, ego caia (On tu seràs nomenat Caius, jo seré nomenada Caia). (Frase dels vots matrimonials que deien les núvies als nuvis).
Els matrimonis eren pactats pels pares, sense consultar-ho amb els fills, amb la finalitat de perpetuar el sistema social.
Hi havia dos tipus de matrimoni:
- Cum manu: Traspàs de l’autoritat paterna sobre la filla a la del marit sobre l’esposa. els béns de la dona passaven a pertànyer al marit.
- Sine manu: Aparegut el s. I aC. La dona no quedava sota la tutela del marit, sinó que mantenia la tutela paterna i conservava els seus béns. (Amb el temps, la dona va aconseguir estar lliure de qualsevol tutela).
Les cerimònies que constituïen el matrimoni eren:
- Les esposalles. Constituïen el compromís entre les dues famílies. Els nuvis intercanviaven els anells i es fixava la dot que la dona havia d’aportar a la unió.
-Les noces. Era costum casar-se el mes de junt. La nit anterior a la cerimònia, la noia ofrenava les seves joguines als deus (com a símbol de finalitzar una etapa) i es vestia amb la roba que duria l’endemà per dormir-hi tota la nit. A l’alba la noia es guarnia amb flors, es trenava el cabell i es col·locava un vel ataronjat.
Després dels vots es feia el sacrifici d’un animal davant la presència dels testimonis.
Acabat el banquet, se simulava el rapte de la núvia per part del nuvi.
Però el matrimoni no era indissoluble ja que les unions a Roma es podien trencar mitjançant el divorci, sobretot en el matrimoni sine manu.
El vestit:
TOGA: praetexta (patricis, senadors, magistrats i nens), viril (qualsevol ciutadà a partir de la majoria d’edat) o picta (cònsols i pretors), palmada (generals vencedors) o pora (emperadors).
Sota la toga portaven la TÚNICA, que se cenyia al cos amb una cinta que permetia allargar-la o escurçar-la segons el sexe i l’ofici. Les dones la substituiren per la stola, un vestit de colors i brodats d’or.
Sota la toga també portaven la subucula o túnica interior. També portaven roba interior (faixa i tela per cobrir el pit).
La roba es rentava amb orina i sosa i es planxava en uns establiments anomenats fullonica.
El calçat:
Homes i dones portaven el mateix tipus de calçat:
- Soleae (sandàlies de cuir).
- Socci (esclops)
-Calcei (sabates)
- Ponticulo (sabates de taló només per a les dones).
Els complements:
Els romans usaven substàncies per a la higiene personal: cremes antiarrugues, cremes per depilar, perfums, ungüents, maquillatge, tints, etc. També tenien perruques i s’arrissaven els cabells. L’esclava que ajudava la domina a vestir-se i maquillar-se er la ornatrix.
També s’engalanaven amb joies:
-Inaures (arracades)
-monilia (braçalets)
- anuli (anells)
- diademes, etc.
Els àpats:
Feien tres àpats al dia:
-El ientaculum. Pa, formatge, ous i llet. Equivaldria al nostre esmorzar.
- El prandium. Aliments freds, formatge, carn i fruita. Àpat del migdia.
- La cena: Àpat principal. Bevien mulsum (vi endolcit amb mel). Constava de tres parts:
-Gustatio o entremesos, per estimular la gana. Verdures, amanides, olives, ostres, xampinyons i ous.
-Prima mensa. El plat fort compost d’aus, carns i peixos.
- Secunda mensa o postres. Fruites fresques, dolços i fruits secs.
Acabat el banquet, es procedia a la comissatio, sobretaula on es bevia molt vi. ES feien brindis i hi havia tot tipus d’entreteniments i actuacions.
4. LA CIUTAT ROMANA
Com a vídeo introductori: http://www.youtube.com/watch?v=E4TGtaj5eb0 (preparar un test incial. També fa un tastet molt breu dels punts 5 (casa) i 6 (espectacles) d’aq power point.
Coneixien perfectament els materials i les tècniques constructives, moltes d’elles manllevades d’altres cultures. Dels grecs havien heretat l’ús de la columna i de les construccions etrusques, l’arc i la volta.
Pedra, maó, formigó, estuc i marbre.
Els romans foren grans enginyers i arquitectes que buscaren a les seves construccions i obres públiques tant la UTILITAT com la GRANDIOSITAT.
La inauguratio era el ritus de fundació d’uns ciutat romana i consistia en els següents passos:
-S’iniciaven amb l’elecció d’un lloc idoni a partir de criteris de salubritat, clima, temperatura i ventilació (seguint els principis arquitectònics bàsics establerts per l’arquitecte Vitruvi).
- S’interpretava la voluntat dels déus analitzant les vísceres dels animals sacrificats per observar el seu estat.
- El perímetre de les futures muralles es marcava traçant el pomerium, espai inviolable entre les muralles i la ciutat on no es podien practicar enterraments ni actes de guerra.
El disseny típic de les ciutats romanes era el pla ortogonal o planta hipodàmica (inventat pel grec Hipòdam de Milet) = perímetre rectangular amb dos carrers interiors que el travessaven de banda a banda. La resta de carrers es traçaven paral·lelament a aquestes dues artèries principals, de manera que es formava una xarxa d’illes simètriques.
-El cardo maximus (de nord a sud).
-El decumanus maximus (d’est a oest).
A la cruïlla s’hi acostumava a ubicar el fòrum.
Les estructures i construccions d’una ciutat romana eren, en general, les següents:
- 4.1 Les muralles.
- 4.2 El sistema de clavegueram.
- 4.3 La conducció de l’aigua.
- 4.4 El fòrum.
- 4.5 Els edificis públics per al temps d’oci: les termes, el circ, l’amfiteatre i el teatre.
- 4.6 Els habitatges.
- 4.7 Les calçades romanes.
- 4.8 Els temples
4.1 LES MURALLES:
Moltes de les ciutats de les províncies romanes tenen el seu origen en un campament militar. Davant la reticència de l’ocupació i la hostilitat dels habitants autòctons, l’exèrcit creava assentaments i cmpaments fortificats, estructures que serviren per a la creació de noves ciutats. La toponímia actual d’Hispània n’és una mostra.
- Funció: defensiva, sobretot en els assentaments indígenes en territoris inhòspits. Per això al llarg del seu perímetre hi havia torres de vigilància. En època de pau eren un signe de prestigi i propaganda de l’estat romà. A partir s II dC, amb l’amenaça dels pobles bàrbars, se’n construïren més.
- Sistema constructiu: 2 murs en paral·lel (opus quadratum) l’espai interior del quals s’omplia de morter, pedra o formigó.
- Gruix: 4-10 metres.
Exemples de muralles:
-Muralles de Caesaraugusta (Saragossa).
-Muralles de Lucus Augusti (Lugo).
Muralles de carreuat de granit amb una longitud de poc més de 2km. Erigides el s. III dC davant l’amenaça bàrbara. Se’n conserven 71 torres, majoritàriament de planta semicircular.
La Unesco la va incloure l’any 2000 a la llista del Patrimoni de la Humanitat.
4.2. EL SISTEMA DE CLAVEGUERAM:
- Funció: Evacuar les aigües residuals (de cases particulars i edificis públics) i pluvials gràcies a determinades obertures en el sòl dels carrers pavimentats que connectaven directament amb el sistema de clavegueram. Així es conduïen les aigües residuals a l’exterior de la ciutat, al camp, a un riu o al mar.
El sanejament de la ciutat era una de les preocupacions dels romans. Per això, van construir una xarxa de clavegueram seguint el traçat hipodàmic dels carrers. (Tot i així, alguns barris més humils encara tenien condicions higièniques precàries).
Com que sols els cituadans rics tenien latrines, els altres tenien dues opcions:
-Utilizar els latrinae públics ubicats just damunt d’una claveguera per permetre’n una ràpida evacuació i evitar pudors. (S’arribaren a convertir en un lloc social d’encontre).
-Utilitzar com a urinari les gerres que alguns professionals deixaven a la porta del seu establiment. Vespasià va gravar amb un impost a aquests professionals per utilitzar “l’orina pública”.
A Hispània queden restes de clavegueres romanes a Mèrida, Toledo, Tarragona, Còrdova, Saragossai Barcino.
4.3 LA CONDUCCIÓ DE L’AIGUA:
El subministrament d’aigua a la ciutat es duia a terme mitjançant pous, cisternes, fonts i, especialment, aqüeductes, canonades sostingudes per arcs de pedra que tenien una inclinació progressiva per facilitar la circulació de l’aigua i evitar-ne l’estancament.
Els aqüeductes salvaven accidents orogràfics a través d’arcades, murs de sosteniment i galeries excavades a la roca.
Les parets dels canals estaven tractades amb una capa de morter que les feia impermeables i les galeries, per la seva banda, estaven cobertes per voltes o per lloses.
Així, l’aigua de fonts, brolladors o embassaments es feia arribar als dipòsits de les ciutats i després es canalitzava per tota la població de la següent manera:
1- Termes.2- Fonts públiques.3- Cases dels ciutadans privilegiats.
A Hispània, trobem l’aqüeducte de Segòvia, de Tarragona i de los Milagros de Mèrida. El d’Albarrasí (Terol) ens mostra encara les seves galeries excavades a la roca i els espais oberts per a la ventilació.
En alguns casos es construïren llacs artificials que recollien les aigües de la pluja i la dels rius de la zona i així s’aconseguia una reserva per a la ciutat.
Per exemple, el llac Prosèrpina, que subministrava aigua a la ciutat d’Emèrita Augusta (=Mèrida).
Els ponts:
Per salvar accidents geogràfics o creuar rius, els enginyers romans van construir ponts amb la atècnica de la volta. Moltes d’aquestes obres d’enginyeria s’han continuat utilitzant al llarg dels segles i han arribat fins els nostres dies en excel·lent estat de conservació.
Igual que a les ciutats, els ponts havien d’assolir els objectius que l’arquitecte Vitruvi assenyalava: solidesa i estabilitat (firmitas), racionalitat per assolir la utilitat que es buscava (utilitas) i bellesa de la construcció (venustas).
Els ponts d’Alcàntara i Mèrida (foto superior) són els que millor es conserven a la Península.
Per a repassar alguns dels principals conceptes, mirem aquest vídeo preparat per un estudiant on es repassen alguns dels principals elements de l’arquitectura romana:
http://www.youtube.com/watch?v=06mh3IDnILI&feature=related
4.4 EL FÒRUM:
Centre neuràlgic de la ciutat romana, seu de celebracions mulsitudinàries de caràcter religiós, polític i militar. A la península destaca el fòrum de Tarraco, de gairebé 8 hectàrees. En qualsevol fòrum s’hi entrecreuaven les vies principals de la ciutat i s’hi ubicaven la majoria del edificis públics més importants, sovint, envoltats per edificis amb porxo (ambulacrum):
- El CAPITOLI. Temple dedicat a les tres divinitats de l’imperi: Júpiter, Juno i Minerva.
- La BASÍLICA. Edifici sumptuós cobert, destinat sobretot a activitats comercials i a la celebració de judicis i reunions polítiques.
-La CÚRIA. Lloc destinat a la celebració de les assemblees dels representants del poble.
- Les TRIBUNES. Amb el nom de rostra s’anomenava l’espai del fòrum des del qual els oradors es dirigien al poble.
- Els MERCATS. Destinat als intercanvis comercials. ConstituÏts per botigues (tabernae) que oferien una gran varietat d’articles i que estaven arrecerades sota els pòrtics del recinte.
- També hi havia estàtues i arcs que recordaven tant fets com personatges importants i representatius de la ciutat, sovint amb plaques de pedra que tenien textos gravats destinats a ser llegits pels habitants.
Arc de triomf
Pòrtics
Basílica
Mercat
Curia
Capitoli
Tribunes
Estàtues commermorativesVISITA
3D
Aquí hi hauria d’anar els termes romans
VISITA 3Dhttp://www.youtube.com/watch?v=tTFei8ip_70&feature=related
4.5 ELS EDIFICIS PÚBLICS PER AL TEMPS D’OCI: LES TERMES, EL CIRC, L’AMFITEATRE I EL
TEATRE.
ELS TERMES
En els seus orígens, en els primers temps de la República, els jocs públics eren de caràcter religiós i s’organitzaven durant 60 dies. Eren els Ludi Solemnes.
Més endavant es diversificaren i s’organitzaren per altres motius com la celebració d’un triomf militar o com a regal d’un candidat o un emperador al poble.
Els principals edificis que acollien espectacles eren:
-El circ
-L’amfiteatre
-El teatre
CIRC, AMFITEATRES, TEATRES
EL CIRC
El circ romà s’inspirava en els hipòdroms grecs i el seu disseny era d’un rectangle amb un semicercle en un dels costats; l’altre quedava obert.
Les parts d’un circ eren:
La CAVEA. Graderia per als espectadors, situada al voltant del perímetre del circ. A l’extrem obert hi havia l’entrada per als particiants amb els seus cavalls (porta pompae) i els punts per a la circulació dels carros (carceres). A la zona semicircular hi havia la llotja dels jutges de la cursa (eren els jutges els que decidien el moment d’inici de l’espectacle tirant un mocador a terra).
L’ARENA. Pista on es feia l’espectacle. Estava dividia en dos per l’espina. Als dos extrems de l’espia hi havia dues metes: la meta prima i la meta secunda.
L’ESPINA. Construcció allargada que dividia l’arena i sobre la qual s’hi erigien estàtues i altres elements decoratius. Servia de suport per als sistemes per comptar les voltes de la cursa.
VISITA 3D
Les curses de carros eren l’espectacle per antonomàsia del circ. Els carros, conduïts per un auriga, podien ser tirats per dos cavalls (biga), tres (triga), quatre (quadriga) i de menera excepcional per deu (decemiuges).
Aquestes competicions aixecaven passions entre els grups de seguidors (factiones), que es feien càrrec de les despeses de l’entrenament, dels cavalls i de l’auriga. Entre els diversos bàndols s’organitzaven apostes que movient grans quantitats de diners.
El circs més importants de Roma eren els Circus Maximus (El més gran: 645 x 124m i capacitat per a 150 000 espectadors) i el Circus Flaminius.
A la Península queden restes dels circs de Mèrida, Tarragona, Clahorra i Toledo.
L’AMFITEATRE
Construcció ovalada que constava de tres parts ben diferenciades:
- La FOSSA BESTIÀRIA. Subterrani situat sota l’arena, on es guardaven els decorats i les gàbies dels animals. Quedava ocult a la vista dels espectadors mitjançant unes taules de fusta.
- L’ARENA. Zona on se celebraven els espectacles, situada en un pla inferior respecte de la cavea, o separada d’ella per una reixa metàl·lica per protegir els espectadors de les feres salvatges.
-La CAVEA. Lloc on es col·locaven els espectadors que es dividia en tres parts:
-Imma cavea: part més propera a l’arena on seien les personalitats.
-Media cavea: zona dedicada al públic en general, a la meitat de la graderia.
-Summa cavea: part superior de l’amfiteatre. Acostumava aestar sota un passadís porticat o un tendal. Reservat a dones i nens.
VISITA 3D
Els espectacles principals de l’amfiteatre eren les lluites de gladiadors (ludi gladiatorii). També s’hi feien combats d’homes amb feres salvatges (bestiarii) o entre animals (venationes) i combats que simulaven una guerra naval (naumachias), que es feien després d’inundar l’arena.
Segons les armes i els vestits:
-Samnita: amb cas, escut llarg i còncau, espasa i proteccions a la cama esquerra i el braç dret.
-Reciari: sense casc ni cuirassa, sols un trident, una xarxa i un punyal cenyit a la cintura.
-Tracio: amb escut petit i rodó, casc, genolleres i cuirasses a les cuixes i una espasa curta i corbada.
Abans de començar el combat els gladiadors saludaven a l’emperador amb la fòrmula Ave Caesar, morituri te salutant.
Els gladiadors podien ser esclaus o homes lliures que volien quangyar diners i popularitat. Al vencedor se li donava la plama del triomf, i si era esclau, se l’alliberava amb l’espasa de fusta. El vençut podia demanar clemència: si el púbic aixecava el polze i exclamava: mitte!, era perdonat; si pel contrari assenyalava amb el polze cap avall i exclamava iugula!, era condemnat.
Els combats solien ser molt cruels. Hi participava la decisió del públic en alçar o abaixar el polze per demanar clemència o bé rematar el gladiador moribund.
L’amfiteatre de Roma (Colosseu) fou construït el 80 dC. Tenia una capacitat per a 50 000 persones.
A la Península Ibèrica destaquen el de Sevilla, el de Mèrida i el de Conca.
EL TEATRE
En el seu origen eren construccions provisionals de fusta o edificades seguint un desnivell natural del terreny. Més endavant foren ja edificis amb parts diferenciades:
- Una scaena (escena) amb un pulpitum, on actuaven els actors.
- El frons scaenae, que solia representar sovint la façana d’una casa, amb dues entrades laterals, una portava imaginàriament al camp i l’altra al fòrum.
- La cavea era la graderia amb forma de semicercle on s’asseia el públic.
- L’orchestra, un petit espai circular situat entre l’escena i els primers seients, reservats per a autoritats.
Orchestra
Cavea
Frons scaenae
Pulpitum VISITA 3D
Entre les persones que treballaven al teatre, hi figuraven:
-El dominus gregis, magistrat encarregat d’organitzar els jocs. Contractava al cap de la companya i s’encarregava de comprar l’obra a l’autor i de muntar-la.
-Els histriones, actors, i els saltatores, ballarins. Generalment eren esclaus i lliberts, ja que el fet d’exhibir-se en públic no es considerava apropiat per a un ciutadà.
Llevat dels mims, tots els actors eren homes. Portaven màscares (personae) i perruques amb les quals indicaven el sexe, l’edat, l’estat d’anim... Per no confondre el públic, es van començar a utilitzar les màscares dobles formades per un costat somrient i un altre irat.
Es col·locaven com si fossin cascos i la boca oberta actuava de megàfon per projectar la veu.
Els diferents tipus d’obres que es representaven es poden classificar en:
- Fabullae palliatae: tragèdies o comèdies en les quals els actors vestien la túnica grega, el pallium.
- Fabullae togatae: comèdies adaptades dels grecs però amb tema i personatges romans. Els actors vestien togues diverses.
- Fabullae praetexta: tragèdies amb argument i personatges romans. El nom deriva de la toga praetexta que vestien els actors.
- Atelanes, mims i pantomimes: gèneres típicament romans, de tipus brulesc i temes atrevits i picants. Eren els que tenien guanyada la simpatia del públic.
