de juny de 2008 Dominical · 2008-06-19 · Risto Mejide El membre més polèmic del jurat d’«Operación Triunfo» diu que el seu llibre «El pensamiento negativo» fa apologia

Reportatge Estudiar a Barcelona Més del 40% dels universitaris gironins cursen la carrera a la capital catalana PÀ GI NES2 i 3. Reportatge Secrets del mar PÀGINA 6. Entrevista Carles Duarte PÀGINA 7. Entrevista Risto Mejide PÀGINES 8 i 9.

MisterSofà

MMister SofàCtra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - GIRONA

Dom

inic

alDiumenge 22de juny de 2008

Diari de Girona

ReportatgeL’art de la ironiaL’artista saltenc Manel Bayoplanteja amb sentit de l’humorcom hauria de ser el futurCentre d’Art Contemporanide Girona. PÀGINES 4 i 5

2 DominicalDiumenge 22de juny de 2008

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: UNA DE LES PROPOSTES DEL’ARTISTA SALTENC MANEL BAYO PER ALFUTUR CENTRE D’ART CONTEMPORANI DEGIRONA.

22 de juny de 2008

4 i 5 ReportatgeL’art de la ironiaL’artista saltenc Manel Bayoutilitza el sentit de l’humor perplantejar com hauria de ser elCentre d’Art Contemporani.

6 ReportatgeSecrets del marAlguns dels millors especialistesdel món en fotografia submarinas’han tornat a reunir a l’Estartitper participar en el MIMA 08.

7 EntrevistaCarles DuarteL’exsecretari general de laPresidència de la Generalitatamb Jordi Pujol ha escrit «Alsllavis duc una fulla de menta».

8 i 9 EntrevistaRisto MejideEl membre més polèmic del juratd’«Operación Triunfo» diu que elseu llibre «El pensamientonegativo» fa apologia del fracàs.

11 Artistes de l’Empordà Koyama

SUMARI

Si un passa per davant de l’estació de tren deGirona un divendres a la tarda, els reconei-xerà de seguida. Baixen les escales de l’an-

dana carregats amb els seus ordinadors portàtils iles seves maletes de rodes on, segurament, por-ten roba bruta que aprofitaran per rentar a casa,tuppers buits per tornar a emplenar de menjar iallò indispensable per passar el cap de setmana.A fora, els esperen aparcats dins d’un cotxe en do-ble fila els pares, algun familiar o amic per portar-los fins a casa. Són alguns dels estudiants univer-sitaris de les comarques gironines que han deci-dit cursar la carrera a Barcelona. Segons dades delConsell Interuniversitari de Catalunya, un 40,96%dels universitaris gironins aquest curs, és a dir, gai-rebé la meitat dels que decideixen fer una carre-ra universitària. El que representa un 1,79% mésd’estudiants en relació amb l’any passat.

Els motius pels quals han elegit fer els estudis aBarcelona són diversos, però en la majoria de ca-sos solen ser aquests: la carrera que volen fer nos’oferta a Girona, tenen predilecció per una uni-versitat concreta, o simplement tenen ganes demarxar a estudiar fora de casa.

Els propers a emprendre aquesta aventura capa la gran ciutat el curs vinent seran els que supe-rin les proves de selectivitat que van fer la setma-na passada –les notes se sabran en ben pocs dies–.Des de fa anys, però, ja són molts els que ja hanpassat per aquesta experiència que va més enllà

dels estudis i que no sempre acaba amb la finalit-zació d’una carrera. N’hi ha que decideixen tornara casa per treballar, però també que es queden aviure a Barcelona i fins i tot que continuen a ca-vall del tren entre Girona i Barcelona, vivint aquíi treballant allà. Moisès Camós, Eli Borrego, i Es-ter Quintana en són tres exemples diferents.

Moi Camós és de Banyoles i és periodista (col·la-bora amb Diari de Girona), Eli Borrego és d’Oloti és economista, i Ester Quintana és de Girona i ésbioquímica. Tenen entre 25 i 29 anys, tots tres vanestudiar a Barcelona i tant bon punt van acabar lacarrera van emprendre diferents camins. Moi Ca-mós va decidir tornar; Eli Borrego encara hi viu; iEster Quintana va i ve cada dia. Tots tres valorenmolt positivament el seu pas per la capital catala-na i coincideixen que no canviarien l’experiènciaviscuda. «La majoria marxem enmig del procés demaduresa i aquesta circumstància ajuda a crear uncaràcter diferent al que hauríem tingut si no ha-guéssim marxat. Passar d’anar a l’institut a peu ahaver-te d’espavilar a buscar-te la vida en una granciutat amb divuit anys canvia la perspec tiva«, re-flexiona Moi Camós dos anys després d’haver tor-nat. L’experiència personal és la que més trans-cen deix d’entre tots els records dels anys que hanestat estudiant a Barcelona. Com diu Ester Quin-tana, «quan marxes de casa dels pares, vagis onvagis, has de començar a agafar més responsabi-litats, tu decideixes com t’organitzes, et poses els

Estudiara Barcelona

Més del 40% dels universitaris de les comarques gironines opten percursar la carrera a la capital catalana; tres d’ells expliquen per què.

TEXT: MÒNICA ROCA I SANÉS

Reportatge


horaris... i tot això és molt positiu i et fa créixer.Personalment crec que és una bona experiència».

Aquesta lectura, però, es fa sobretot després,quan ja s’han finalitzat els estudis, i no és semprea priori el motiu que els empeny a estudiar fora.Moi Camós i Ester Quintana van escollir Barcelo-na perquè no tenien la possibilitat d’estudiar Pe-riodisme i Farmàcia a Girona, per a Eli Borrego,en canvi, va ser determinant que li permetés lli-cenciar-se en ADE i Dret en sis anys. «En el mo-ment de prendre la decisió – explica– em vaig de-cantar per Barcelona perquè dóna la possibilitatde gaudir de múltiples ofertes professionals a mit-jà i llarg termini. A més, la Universitat Pompeu Fa-bra, on vaig estudiar, es diferenciava de les altresuniversitats en diversos aspectes, entre els qualses trobava poder combinar dues llicenciatures ensis anys». La carrera escollida i els objectius pro-fessionals de cadascú, doncs, solen influir molt al-hora de prendre aquesta decisió i també en el fetque molts, com ella, optin per quedar-se a viurea Barcelona un cop acabats els estudis. «Tenia clarque volia fer la meva carrera en un ambient mul-

tinacional. Jo em vull dedicar a la gestió d’em-preses, així que, ara per ara, Barcelona m’ofereixtot el que necessito».

Si bé és cert que gran part de l’oferta laborald’alguns sectors, com comenta Eli Borrego, esconcentra a Barcelona, els que hi han viscut unsanys i finalment han decidit tornar, ho relativit-zen. Moi Camós, per exemple, reconeix que com

a periodista a Girona les possibilitats són més re-duïdes i que a Barcelona és on hi ha la seu delsgrans mitjans però pensa que quedar-se a viureallà o tornar, al final, depèn dels objectius que esmarqui cadascú i del lloc on vulgui viure. «La qua-litat de vida que tinc a Banyoles no l’he trobadaa Barcelona en el temps que hi he viscut. Pel quefa a la feina, jo no he deixat de prosperar en totala meva carrera, començant com a col·laboradorals 17 anys en una ràdio local i situant-me ara enuna posició amb responsabilitats de gestió d’unmitjà local. I aquesta possibilitat difícilmentl’hauria tingut a Barcelona. A més, això no impli-ca renunciar a res en el futur. No tinc cap dubtede la meva elecció».

Ester Quintana, en canvi, de moment ha deci-dit que encara no és hora de triar. Després de deuanys vivint a Barcelona, ara viu a Girona i cadadia agafa el tren per anar a treballar a l’Institut deBioquímica Clínica de l’Hospital Clínic. Reconeixque anar amunt i avall és cansat i que no sap quanttemps aguantarà perquè malgrat que té un bonhorari tarda dues hores a arribar a la feina i dues

hores més en tornar a casa des que penja la bata:«Amb el temps veurem quines oportunitats surtena Girona i a Barcelona, i després serà el momentde triar. El termini de temps el veig molt difícil dedefinir, el motiu en canvi el tinc més clar, si tor-nés seria per estar més a prop de casa meva iguanyar en qualitat de vida».

El lloc de procedència quan un se’n va a viure

a una gran ciutat pot influir tant en l’adaptació ila percepció que se’n té, com tenir divuit anys iper tant poca experiència quan s’hi arriba. Habi-tuats a moure’s d’un lloc a l’altre ràpidament,diuen que al principi de viure a Barcelona al quemés els va costar acostumar-se és al temps que esnecessita per recórrer qualsevol distància i a ladependència del transport públic. Tant és així queencara ara ho veuen com un dels desavantatgesmés importants. Però coincideixen a destacar mésdiferències del canvi de residència. «El que emsorprenia era no trobar gent cone guda pel carrer,en un poble tothom es coneix», destaca EsterQuintana. Això és precisament el que més enyo-ra Moi Camós: «Trobo a faltar escapar-me enmigde la multitud: la sensació de ser un estrany i es-tar sol enmig de centenars o milers de persones.Era una sortida que practicava de tant en tant».

A l’altre costat de la balança, valoren la granquantitat i varietat d’oferta cultural de la que espot gaudir i la possibilitat de conèixer gent de pro-cedència diversa, estímuls que segons ells han en-riquit els seus coneixements i també personal-

ment. Tot i això, també matisen que no noten capdiferència entre ells i els seus amics que han es-tudiat a Girona. Segons Eli Borrego, «avui en diatots ens movem molt i ens agrada viatjar i conèi-xer llocs nous. Els que s’han quedat no han que-dat estancats, han adaptat les seves carreres a lesseves neces sitats». Cap d’ells tres, però, canviarial’experiència.

Ester Quintana«Amb el temps veurem

quines oportunitats surten aGirona i a Barcelona i llavors

serà el moment de triar»

Moisès Camós«La majoria marxem enmig

del procés de maduresa iaquesta circumstància ajudaa crear un caràcter diferent»

Eli Borrego«Em vull dedicar a la gestiód’empreses i tenia clar quevolia fer la meva carrera enun ambient multinacional»

AN

IOL R

ESCLO

SA

Passar de les Sales Municipals d’exposi-cions, que és el que teníem fins ara a Gi-rona per poder accedir a l’art contempo-

rani d’alt nivell, a disposar de tot un Centre d’ArtContemporani, és un pas molt important». I pre-cisament perquè considera tan important aquestfutur Centre, l’artista Manel Bayo (Salt, 1968)s’ha passat sis mesos treballant en un projecteque aspira a obrir un debat sobre com ha deser el nou equipament cultural de la ciutat. «Coma usuari de l’art contemporani per dues bandes,en tant que espectador i també com a artista, eltema del Centre d’Art Contemporani m’interes-sa moltíssim. I com que em sembla tan impor-tant, crec que és bo reflexionar-hi, en cara queen el meu cas la reflexió sempre porta apare-llada el sentit de l’humor i la ironia». Set pro-postes pel Centre d’Art de Girona és el resultatde la reflexió de Manel Bayo sobre aquest equi-pament, que ara vol compartir amb altres per-sones, perquè també hi reflexionin, en una ex-posició al Centre Cultural de la Mercè (fins el29 de juny), i a través de la seva pàgina web,www.manelbayo.com.

De fet el Centre d’Art Contemporani de Gi-rona és un projecte que ja està en marxa, tot ique de manera incipient. Des del març passat,la historiadora de l’art barcelonina Rosa Peran’és la directora, i s’ha començat a preparar l’i-nici d’activitats de l’equipament, que es preveuper a l’octubre, tot i que encara no disposaràde la seva pròpia seu, un edifici que s’ha deconstruir –en principi a partir de 2010– en unsterrenys que ocupaven les antigues casernes.Mentrestant, al Centre Cultural la Mercè és onhi ha el despatx de la direcció del futur Centred’Art Contemporani, «curiosament just al costatde l’aula on jo faig clase», comenta Manel Bayo.Aquesta proximitat física ha afavorit que l’artis-ta saltenc mostrés el seu treball a la directoradel Centre: «Tant ella com l’Ajuntament s’hanmostrat agraïts per la promoció», diu.

La presentació que Manel Bayo fa del pro-jecte a Internet defineix de manera ben clarales seves intencions: «La ciutat disposarà final-ment d’un espai on el nodrit grup d’artistes lo-cals podran mostrar els seus treballs, i els ciu-tadans interessats tindran accés a aquestes obresi a diferents propostes d’àmbit provincial, na-cional o fins i tot internacional. L’Ajuntament,sobretot mitjançant les Sales Municipals d’Ex-posicions, situades a la Rambla, ha cobert –finsara– la demanda d’artistes i públic. Però, fran-cament, en aquests moments l’espai resulta pe-tit... L’indret on s’ubicarà l’equipament ja estàtriat. El nou equipament es construirà en un so-lar que han deixat lliure les antigues casernes,al carrer Emili Grahit. Ara només falta convo-car el concurs de projectes arquitectònics i po-sar-se mans a l’obra. Amb la intenció de jugaramb aquesta idea llancem 7 propostes, 7 pro-jectes utòpics, amb l’ única intenció de fer vo-lar la fantasia i proposar 7 senzilles reflexionsal voltant d’un projecte que, esperem, aviat pu-guem gaudir».

CREMAR TOTS ELS MUSEUSDe fet són només sis propostes les que plante-ja Manel Bayo, perquè la setena és un espaiobert perquè qui vulgui pugui fer-hi la seva. Ija n’hi ha, i de molt agosarades: l’artista QuicoEstivill defensa cremar tots els museus del móni exhibir-ne les cendres al de Girona. El sentitde l’humor i la ironia de Manel Bayo van perun altre costat, i s’articulen a partir de diferentspossibles edificis per al futur Centre d’Art. Elprojecte «P», per exemple, «ha estat elaborat comun homenatge a tots aquells nostrats artistes quehan portat l’art català al més alt nivell del pa-norama internacional», escriu. És un edifici enforma de porró, amb tots els requeriments pro-pis d’un equipament com el que es planteja (re-cepció, bar, botiga, sales d’exposicions tempo-rals, oficines, tallers multimèdia, sales per a «glò-ries nacionals» i emergents, un observatori ce-leste... i fins i tot una cripta on reposaran lesrestes de les «glòries de l’art gironí») i un ele-ment espectacular: «un raig d’aigua que sortiràdisparat del broc de l’edifici i que impactarà enun estany. Estany construït de manera circularperquè en dates assenyalades s’hi puguin ba-llar sardanes al seu voltant. Aquest raig és unsentit homenatge a l’emergència contundent deles noves generacions d’artistes gironins, tot re-memorant les més nostrades tradicions de lacultura, tradició i art català». L’acudit de Bayoporta implícit tota una reflexió sobre la tensiólocal-universal en l’art.

En canvi, el projecte «Ariadna» suggereix quel’interior del Centre d’Art sigui un enorme la-berint, la qual cosa multiplicaria la superfíciede paret disponible per exposar-hi obres. «Cadacop hi menys pintura als museus d’art contem -porani –comenta Bayo–, és com si la pinturahagués mort, i la gent que hi treballa necessi-ten que se’ls reconegui. Com que el metre qua-drat de paret en un centre d’art és molt escàs, iva molt car, quina millor solució que un labe-rint, amb tanta paret com es vulgui?».

Manel Bayo no qüestiona només el paper

dels centres d’art, sinó el dels mateixos artistes,com ho demostra al projecte «Arca»: un edificien el qual es tancarien un centenar d’artistesper aïllar-se del món exterior i fer-hi vida i cre-ar per sempre més: «A partir de la construcciód’aquest projecte el món es dividirà en dos. Dosmons perfectament aïllats, autosuficients i in-dependents l’un de l’altre: Un món, dins l’edi-fici, habitat per 100 artistes. L’altre, on habita laresta, el món dels que només ens queda ima-ginar el que passa dins de l’altre. L’edifici és unaesfera suspesa per quatre columnes sobre la

de la ironiaL’art

L’artista saltenc Manel Bayo planteja amb sentit de l’humor comhauria de ser el futur Centre d’Art Contemporani de Girona.

TEXT: ALFONS PETIT


1

Reportatge


ciutat. L’interior està equipat amb tots els aven-ços per fer la vida a l’interior prou còmoda i ab-solutament independent de la Terra». Reflexionsparal.leles es plantegen en els projectes «TopSecret» i «Tele Art»: en el primer, el Centre d’ArtContemporani es troba emplaçat en un lloc des-conegut, només reservat als «iniciats»; en el se-gon, en contrast, funciona com una cadena demenjar ràpid, disposat a satisfer de manera im-mediata i a domicili les necessitats d’art con-temporani dels consumidors.

Finalment, en el projecte «Origen del món»,

Manel Bayo fixa la seva mirada irònica en l’a-nome nat «art de gènere»: l’edifici del Centred’Art imita una dona ajaguda, i l’accés a l’equi-pament es fa per la vagina: «Aquesta estructuratrenca amb segles de negació i amb dècades dediscriminació positiva emmascarada de paritat.Totes les peces exposades seran produïdes ex-clusivament per dones de tots els temps, en unintent de fer visible la seva participació, sovintamagada i soterrada, en la història de l’art»

Com ho demostra de nou amb Set propostespel Centre d’Art de Girona –«a partir d’aquests

acudits, tinc ganes que la gent pensi, que facianar les neurones»–, l’obra de Manel Bayo, queés professor d’arts digitals i noves tecnologiesa l’escola municipal d’art de Girona, té sempreun component d’interacció. Des del 2004 haorientat la seva producció cap els formats digi-tals, el vídeo i el net art, i el 2006 va guanyar elprimer premi del Vad Internacional Festival devídeo i arts digitals. Ha exposat a Girona, Vic,Mataró, Tortosa, L’Havana, Alemanya i Finlàn-dia, entre d’altres indrets, i és l’autor de diver-ses escenografies per a muntatges teatrals.

Fotos:Sobre aquestes lí -nies, de dalt a baix,detalls dels projec-tes «P», «Ariadna» i«Origen del món».1L’artista saltenc Ma -nel Bayo, fotografiata casa seva. Fo to:Aniol Resclosa.2Un edifici en formade dona ajaguda peral projecte «Origendel món», una de lessis propostes queplanteja Manel Bayoper al futur Centred’Art Contemporanide Girona.3El projecte «Tele Art»portaria l’art contem-porani al domicili delconsumidor.4«Arca» planteja tan-car un centenar d’ar-tistes en un edificiper aïllar-los delmón.5Una sala d’exposi-cions en forma d’e-nome laberint resol a«Ariadna» la mancad’espai per als artis-tes plàstics.7A «Top Secret» elCentre d’Art és enun indret amagat,només conegut pels«iniciats».

(Imatges extretes dewww.manelbayo.com)

4

2

7

3

5

6

L’any 2001 es feia a l’Estartit la primera edi-ció de la Setmana Internacional de la Imat-ge Submarina, un certamen que reunia a

la localitat alguns dels millors especialistes delmón en fotografia submarina. Amb el fons maríde les illes Medes com a principal reclam, aque-lla convocatòria va ser un èxit i es va repetirl’any següent, incrementant el nombre d’acti-vitats organitzades. L’any 2003, aquesta Setma-na Internacional canviava de nom i adoptavael de «Medes, Imatges i Medi Amient» (MIMA)per la voluntat dels seus organitzadors d’apro-par-la al medi ambient, però mantenint l’alt ni-vell dels fotògrafs participants i la varietat d’ac-tes paral·lels (s’hi incorporaven, per exemple,un concurs de dibuix per a escolars, un curs defotografia i sessions teòriques sobre el medimarí a les escoles). En els anys següents, elMIMA s’ha anat consolidant, hi han passat al-guns dels més prestigiosos especialistes delmón en la matèria, i avui és un punt de refe-rèn cia en aquest àmbit, com es va poder com-provar entre el 3 i el 8 de juny passats, quanse’n va celebrar l’edició corresponent a 2008.

Fotògrafs procedents de diferents països delmón van competir en l’Open Internacional defotografia submarina, una de les activitats mésimportants del MIMA, que no obstant això des-taca cada cop més per la varietat de propostesi de públics als quals es dirigeix: aquest any hihavia un concurs internacional de cinema i vi-deo submarí, un concurs on-line de fotografiasubmarina –per a fotògrafs de tot el món–, ac-tivitats d’educació ambiental per a escolarsd’entre 14 i 18 anys, exposicions obertes al pú-blic, una mostra d’art marítim... A més, el cata-là Albert Falcó, que durant molts anys va ser el

capità del mític vaixell Calypso –el que usavaper als seus documentals el no menys mític Ca-pità Jacques Couteau– va ser el personatge con-vidat a l’edició d’aquest any del certamen.

El català César Bodi, amb l’assistència de Fe-derico Moreno, es va proclamar guanyador del’Open Internacional de Fotografia Submarina.En el concurs de fotografia on-line els premis

van ser per a Andrey Nekrasov (Ucraïna) en lacategoria Ambient, Javier Gascón (Alacant) enla de Fauna i Nicolas Barraque (França) en lad’Illes Medes. I en el concurs de vídeo subma-rí, el guanyador va ser el belga Danny Van Be-lle, amb la pel·lícula Les fenetres de la vie. Elpremi especial Illes Medes el va rebre GuilleCervera (Illes Medes, una visió molt especial).

Reportatge


Secrets del marAlguns dels millors especialistes del món en fotografia submarina s’han tornat a reunir a l’Estartit

per participar en una nova edició del certamen «Medes, Imatge i Medi Ambient» (MIMA 08).

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: TONI LEÓN

Fotos:Sobre aquestes lí -nies, a dalt, AlbertFalcó, que durantmolts anys va ser elcapità del mític vai-xell «Calypso», al’Estartit; a baix, unanoia observant foto-grafies en una de lesexposicions delMIMA 08.1La fotografia de l’u-craïnès AndreyNekrasov que vaguanyar el concurs«on-line» de fotogra-fia submarina en lacategoria Ambient.2Les illes Medes, es -cenari central delMIMA 08.3Un assistent entregala càmera a un delsparticipants enl’Open Internacionalde FotografiaSubmarina.4Fotografia de grup,al port de l’Estartit,de tots els partici-pants en l’Open.5Un mero nedant ales illes Medes.

1

4

5

2

3

Carles Duarte (Barcelona, 1959) és un lin-güista que fa poesia, o un home d’Estatamb vocació cultural. Quan parla del

President Jordi Pujol sembla que podria estar-hi tota l’entrevista. Vint-i-dos anys a la Gene-ralitat, amb càrrecs diversos, com el de direc-tor general de Difusió o el de secretari gene-ral de la Presidència. Dirigeix la Fundació Llu-ís Carulla. Publica aquests fragments de me-mòria, espigolant per records, noms i fites. Par-lem amb ell en ocasió de la presentació del lli-bre a Girona, l’11 de juny passat.

Va ser secretari general de la Presidència,creu que li envejaven el càrrec? És un càr -rec cobejat. Perquè tant en aquell període comavui és un càrrec central. És d’assistència alPresident de la Generalitat. Un punt d’enllaçentre el President i el Govern. Portes els viat-ges del President, les campanyes publicitàries,els discursos i les conferències. Però a més amés, els temes importants del Govern, això esfa mitjançant el secretari general de la Presi-dència.

Una de les virtuts del càrrec seria aguan-tar? Sí. Comporta una capacitat de gestió, ab-sorció i resistència i lligam amb molta gent. En-tre els precedents hi ha en Joaquim Triadú, enLluís Prenafeta...

Què va aprendre del President Pujol? És ungran mestre de la política, des de la reflexió ila lectura. No és bo fer política només des del’experiència. És important que la política esfaci amb criteri fonamentat en la lectura de lli-bres de política, d’història. Tampoc seria boque el polític fos un senyor que es dedica allegir.

Llavors seria un intel·lectual. Sí. Que el po-lític no quedi atrapat per la realitat. Que siguiun senyor que llegeixi molt. El President Pu-jol llegeix diaris en altres llengües. I és una per-sona que estima les persones. Té un sentimentafectuós real. No és fictici. En política has d’es-timar la gent. I la gent se n’ha d’adonar que elpolític comparteix el seu patiment i la seva in-quietud. I que cerca solucions reals. La gents’ha de sentir compresa. Un altre aspecte im-portant és la curiositat. El President Pujol téuna curiositat infinita. S’interessa realment perles coses. I una altra qüestió és la memòria pro-digiosa. Se’n recorda de tu i, anys després, etdemana. I no deixar les coses a mitges.

Es parla molt del pujolisme; el culte a lapersona beneficia o perjudica la federacióCiU en aquesta nova etapa? Bé, més que unculte a la persona és una relació entre la per-sona i el país. Això és fruit de les seves quali-tats i d’aquesta estimació mútua. Convergèn-cia i Unió té uns lideratges diferents, amb qua-litats diferents, i la figura del President Pujolno sé si és irrepetible, però a hores d’ara no hiha una personalitat semblant.

Què creu que diferencia els Governs tri-partits dels anys de CiU? Convergència iUnió es va marcar molt per la continuïtat, per

projectes a llarg termini, amb un lideratge clar.Això no vol dir que no hi hagués tensions. Esmitifica el passat, però el passat té problemes.Hi havia la crisi dels abocadors o del transva-sament, per exemple. La democràcia és bonaquan hi ha alternances.

Parla d’alternança de persones i partits.Que ara Iniciativa tingui la Conselleria d’Inte-rior i es gestioni una vaga tan dura com la delstransportistes és bo. Així les mirades es com-pleten. El primer Govern tripartit va estar mar-cat per episodis polèmics, i per la negociacióagre de l’Estatut. El Govern d’ara és d’entesa,amb una gestió més tranquil·la, amb friccions.A mi m’interessa que el Govern funcioni bé,que el Govern del meu país vagi bé.

El moment més alegre i el més trist? Coma aspecte negatiu, l’afer de les enquestes. Vaser àcid i trist. Va haver-hi dimissions i una si-tuació que hauria pogut acabar amb la presi-dència de Jordi Pujol.

Parla de dimissions de gent molt capacita-da. Sí, va ser el moment més trist. Aquest i els

atemptats d’ETA, la tar-dor de l’assassinat d’Er-nest Lluch, del regidorde Sant Adrià. Hi hamolts moments alegres.Perquè veus com se suc-ceeixen diferents inicia-tives. Sent a Girona, valla pena recordar l’episo-di de Grècia. Aquest epi-sodi de reconciliació en-tre catalans i grecs.

Al llibre dedica un po-ema al Palau de la Ge-neralitat: «Quan arri-bo al Palau/ escantellsa la pedra,/ revela-cions de setges». Lihan dit alguna vegadaque un poeta no potfer política? En la polí-tica és bo que hi hagipersones que s’impli-quin des d’una perspec-tiva cultural. Es reque-reix capacitat d’acció igestió, però la sensibili-tat del poeta no hi fanosa. Al país n’hi hagutuns quants, Jordi de SantJordi o Ausiàs March. Enèpoques més recents,Joan Alavedra o VenturaGassol. La política ne-cessita poesia. Capacitatd’acostar-se a la gent.

Era jurat dels PremisRecull de Blanes, d’onhan sortit nous valors:per què la literatura depremis està tan deslli-gada de la literatura

real? Els premis Recull són un exemple ex-traordinari d’apostar pel rigor i la literatura. Maiva haver-hi cap interferència dels editors enl’obra guanyadora. Així s’obté prestigi. Jo dis-crepo d’en Quim Monzó, sobre que hi ha mas-sa premis de gent no publicada. Ell no té pro-blemes per publicar, però hi ha molta gent quesí. Als Recull han sorgit noms com Maria Mer-cè Roca o Carme Riera.

Li agrada molt l’Alguer; es retiraria a viu-re a l’illa de Sardenya? No. Aquest cap desetmana hi he estat. És la nostra porta naturala Itàlia, a nivell econòmic i humà. Hi ha unadensitat d’iniciatives cultures que impressiona.L’avió de Ryanair era ple. Un èxit! Ara, si emdeixen retirar, em retiraria a l’Escala. És un es-pai més proper. Tinc una petita casa a l’Esca-la, al centre. És el meu refugi. És un retorn alsorígens.

Com li agradaria que fos la Catalunya delsegle XXI? Una Catalunya ambiciosa. Que ca-minés més enllà de l’immediat. Una Cata lunyamés generosa; se’ns està quedant massa es-quifida. Ambició i generositat.

Entrevista


CARLES Duarte Poeta i polític, publica «Als llavis duc una fulla de menta»

Els secretaris generals de la Presidència acostumen a tenir molt poder en el Govern de laGeneralitat. Aquest poeta i lletraferit va ocupar el càrrec en el govern de Jordi Pujol, entre elsanys 1999 i 2003. Repassa aquests anys des d’un llibre de records hàbil i informatiu.

“En política hasd’estimar la gent”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

“Que ara

Iniciativa tinguila Conselleriad’Interior i esgestioni una

vaga tan duracom la dels

transportistesés bo. Així les

mirades escompleten“

Fa uns mesos, era una de les cares televisivesmés odiades. A dia d’avui, la seva nòmina deseguidors supera la dels seus detractors. La

següent escena de la pel·lícula potser sigui aque-lla en la qual les masses intenten tallar les camesa l’ídol, però és possible que llavors ell ja hagi fu-git. Risto Mejide té el cap massa ben moblat comper saber quan toca retirar-se. Mentre a quest mo-ment arriba, surfeja en la cresta de la popularitat,ja no només gràcies al seu concurs com a jurat aOperación Triunfo (OT), sinó a través d’altres (inombrosos) impactes mediàtics: com a col·labo-rador o columnista en diversos mitjans, donantcurs a la seva vena docent, a través de la seva pà-gina web (www.ristomejide.com), treballant en elseu últim projecte (aftershare.tv) i promocionantel seu llibre El pensamiento negativo, o, el que ésel mateix, una visió diàfana sobre el món, plenad’apunts autobiogràfics: «Volia que aquest llibrefos honest, i per ser honest i donar exemple, elprimer que havia de despullar-se era jo».

Qualifica el seu llibre com una mena d’apo-logia del fracàs. No ho dirà per vostè: Amb 34anys no es pot dir que hagi fracassat, prenent«fracàs» en la més popular de les seves ac-cepcions. Doncs parteixo dels meus fracassos.Com qualsevol ésser humà, jo tinc molts fracas-sos a les meves esquenes. El que passa és que engaudeixo. Per això, amb aquest llibre, el que vullés que la gent aprengui a gaudir dels seus fra-cassos, i no per tenir èxit; simplement, per gau-dir del camí. Aquesta és la diferència entre un fra-cassat i un que fracassa: com gaudeixes d’aquestfracàs.

A El pensamiento negativo queda clara la sevaopinió sobre l’endropiment laboral. A més,en aquest sentit, predica amb l’exemple. Laseva última aventura (aftershare.tv), al cos-tat de Marc Ros, es basa en una mena de com-promís brutal amb el client. És així. És un fonsde creativitat-risc, i la idea és participar dels pro-jectes en els quals ens fiquem, aportant creativi-tat i màrqueting, a canvi d’un compromís ambaquesta societat.

Tant si es tracta d’una multinacional com d’u-na societat amb un capital de 6.000 euros? Perdescomptat. Les multinacionals també tenen pro-jectes de nova creació, de llançament, d’innova-ció, en els quals es pot plantejar aquest tipus desupòsit, és a dir, en els que poden entrar socie-tats de fora i dir: «Volem entrar i volem entrar arisc». Es tracta d’un plantejament molt diferent delde les agències tradicionals, que se centren a feruna campanya i cobrar. Nosaltres els diem quecreiem en el producte, que aquesta campanya elsfuncio narà i, per demostrar-ho, anirem a risc, arris-carem part del nostre benefici, i si ens va bé, ensva bé a tots.

És condició imprescindible que el producteels convenci... Sí. No crec en la confiança si nohi ha confiança mútua. Si no creus en el produc-te, millor no facis la campanya.

I quatre amics que comencen poden comp-tar amb els seus serveis si el seu producte elsconvenç? Sense cap mena de dubte. Tenim al-gun projecte d’aquest tipus entre mans. El quetambé és veritat és que han de ser quatre amicsen els quals nosaltres confiem molt en la seva ca-pacitat de desenvolupament posterior. Nosaltresaportem màrqueting i creativitat. La resta ha d’es-tar ben proveït. No serem els salvadors de ningú.

El personatge de Risto Mejide està passant deser brivall a heroi a una velocitat de vertigen.Tot discorre segons el que s’havia planejat?En primer lloc, no m’agrada parlar de personat-ge. Un personatge és una interpretació falsa. Enel meu cas és tot al contrari. Jo poso una part delque sóc en una feina que és jutjar uns cantants.Sobre això d’heroi o brivall, jo ja he deixat clarque aquest tipus de concurs no és sant de la mevadevoció. I crec que OT es podria fer molt millor,que es podria apostar per la música de veritat, quepodria convertir-se en una plataforma real per

TEXT: CÉSAR CAMPOY FOTOGRAFIA: DANIEL GARCÍA-SALA


RISTO Mejide Publicista, membre del jurat del programa «Operación Triunfo», de Tele 5

Hi ha qui diu que, sense ell, «Operación Triunfo» estaria ferida de mort. Cert o no, les xifres canten, iles esperades intervencions nocturnes dels dimarts d’aquest creatiu publicitari convertit en iconamediàtica i popular, se solen convertir en minuts d’or.

“Dins d’OTsóc comun virus”

Provocadoro realista?

Els sempre vius res-ponsables de Ges-tmusic van veure enell un animal medià-tic i el van fitxar performar part del juratd’El invento del siglo,un programa queAntena 3 va liquidarl’endemà de la sevaestrena. Allò va re-presentar el baptis-me televisiu d’un Ris-to al qual la produc-tora catalana va re-pescar ràpidamentper a la nova etapad’Operación Triunfo.La resta, és de so-bres conegut.

Després de les se-ves primeres i sona-des aparicions, lagent va començar apreguntar-se d’onhavia sortit aquest talMejide. Ara ja hosap: llicenciat i MBAen Direcció d’Empre-ses, ha estat directorcreatiu d’algunes deles agències de pu-blicitat amb més so-lera de l’Estat espan-yol. En l’actualitatcombina la seva pre-sència a la televisió,premsa, ràdio i Inter-net, amb el projecteempresarial afters-hare.tv

Entrevista


llançar artistes a la fama, i el que faig és expres-sar una opinió que, aquest any, coincideix ambla de molta gent. Dins d’OT sóc com un virus, iquan un virus entra dins d’un organisme que estàmalalt, la seva acció és molt espectacular.

En aquell únic lliurament d’El invento del si-glo es mostrava fins i tot més incisiu que a OT.Qualsevol cap amb dos dits de front hauriaintentat lligar-lo. No ho van intentar a Ante-na 3? Devies ser l’únic que va veure aquell pro-grama. Antena 3, no, però des de l’any passatm’han proposat coses. Passa que jo no sóc pre-sentador. No se m’ha pujat res d’això al cap, i tincmolt clar quin és el meu paper. I el que funcionade mi és arribar a un programa que està moribunden molts sentits, dir-ho i posar el dit a la nafra. OTm’agradarà quan sigui un concurs de veritat, queajudi la gent a tenir èxit. Altres intents perquè jofaci alguna cosa forçada a la televisió no funcio-narien. La gent no és idiota i sap perfectamentquan algú està aquí dient el que pensa i quan estàfent el ninot. És un tema d’honestedat amb l’au-diència. I, afortunadament, l’audiència s’adonad’aquestes coses al minut dos.

Pocs concursos veuen la llum si entre el seujurat no s’hi troba un membre que es mostrisincer o cruel. En ocasions, d’una manera unamica forçada. Té la sensació que ja forma partde la història de la televisió? Això ho dirà eltemps. El que veig és que ara hi ha molta gentque és contractada per ser dolenta per definició,passi el que passi, i aquest tampoc em sembla quesigui el meu paper dins del concurs. Jo no estic

aquí per ser cabró, sinó per dir el que penso. Iaquesta és la gran diferència. Tant de bo això marqui i cada dia hi hagi més gent que digui elque pensa sense ser un personatge generat perdonar audiència. Que després dóna audiència? Perfecte. Però s’hauria de mirar al revés: l’hones-tedat és la que dóna audiència, no posar a algúconflictiu.

I de la cultura popular del país? Té la sensa-ció de formar-ne part? Sí, això sí. Quan t’imi-ten és que alguna cosa has calat, perquè els imi-tadors són els grans miralls de la cultura popular.

Quan vaig anar a comprar El pensamiento ne-gativo, la dependenta no sabia qui era RistoMejide. El sorprèn? No. Lògicament, hi ha mol-ta gent que no mira la televisió, no llegeix els dia-ris i no escolta la ràdio. O que mira la televisió iveu altres programes. El dia que s’emet OT, la res-ta de cadenes també tenen audiència. Pensavaque em diries que et van posar mala cara. Hi hagent que m’ho diu, i això em crida l’atenció, per-què és un símptoma que parla molt bé de la gentque s’atreveix a anar a comprar el llibre, i moltmalament de la gent que actua amb prejudicis.

Es queixa de les conseqüències de la fama. Norecomana experimentar-la sota cap concep-te? No. Crec que s’ha convertit en un fi, i ha deser un mitjà. Hi ha molt personatge que intentaaconseguir la fama costi el que costi. A veure, éscert que la fama et dóna moltes coses com a mit-jà per aconseguir el que vulguis, però també t’u-tilitza. En la mesura que aquest balanç estiguiequilibrat, tot bé. Si no és així, has de saber mar-xar a temps, perquè, si no, et converteixes en unésser lamentable.

Es toparà amb una quantitat de «graciosos» in-creïble. És dur? No. Més que dur, és avorrit. Totala gent se t’acosta dient-te el mateix, com si fos laprimera vegada que t’ho diuen. No pots ser des-pectiu, perquè tampoc en tenen la culpa. Jo, amés, atenc a tothom. I entenc que hagi personesper a les quals és important tenir un paperot ambla meva firma. Però quan t’han preguntat quarantavegades si ets així de veritat; setanta, per què etstan dolent amb els concursants..., al final acabesfins a les pilotes i te’n vas, perquè tens els teusamics abandonats. I, per estar així, millor empor-tar-te’ls a casa. I deixes de sortir. El que és veritatés que quan ve algú que em diu que ha llegit elmeu llibre i li ha encantat, em fa molta il·lusió. Im’ho diu també molta gent que no veu OT, o queno li agrada el que faig a OT.

A El pensamiento negativo es mostra forçamodest al voltant a la seva faceta docent. Quèpot ensenyar Risto Mejide en les seves clas-ses universitàries o en les seves ponències?Sóc realista. El que t’ensenya la comunicació ésque la creativitat no es pot aprendre. Pots apren-dre ofici, però el que et fa diferent en el món dela comunicació no es pot aprendre. Quan te n’a-dones, dius: el que faré amb els alumnes és com-partir experiències, que és l’únic que ells no te-nen en comparació amb mi, i intentar que cadas-cun tregui les seves conclusions i les compartei-xi. I penso així perquè m’ha donat moltes classesi molts seminaris gent que després dius: si fossistan bo, no estaries donant classes.

Aprofitant l’estrebada mediàtica, no se li hadirigit ningú per ressuscitar OM, aquella ban-da en la qual va militar? Continuo componenti tocant a casa meva. Convertir això en un nego-ci és una cosa a la qual vaig renunciar fa molttemps. No tindria massa sentit. No en tinc cap ne-cessitat.

Quines eren les seves influències? Bé, fèiemalguna cosa així com rock progressiu, però erauna cosa molt paranoica i alternativa. Ens ho pas-sàvem molt bé. De fet, la resta va continuar de-dicant-se a la música.

Per on van les seves composicions actuals?M’agrada agafar bossa nova, que m’encanta, i afe-gir-hi bases electròniques. M’encanten Vinicius deMoraes, Toquinho... Però, et repeteixo, és unacosa molt íntima i personal.

En alguna ocasió ha criticat part del reperto-ri que han d’interpretar els concursants d’OT.Per quins camins anirien els seus suggeri-ments? OT és una plataforma poderosa, i crecque també hauria de descobrir a la gent jove te-

mes i artistes que no coneixen. Ojos de Brujo hihauria d’estar. Caldria arriscar més en la propos-ta musical. Crec que OT té un deute pendent ambels grups espanyols que componen els seus pro-pis temes, i no només donar-li drets a AlejandroSanz, que ja cobra periòdicament una pasta de laSGAE.

Parla moltes vegades d’aquesta gran quanti-tat de bons artistes que continua actuant engaritos de mala mort. Per què no es presen-ten a un concurs com OT? No hi tenen cabu-da? És clar, per començar no hi tindrien cabuda.Caldria modificar les regles, perquè aquest és unconcurs d’intèrprets solistes. A part, després desis edicions, OT ja ha configurat un tipus d’aspi-rant. Als càstings ho vaig veure molt clar: es pre-senta un tipus de gent molt determinat. I segura-ment OT no està buscant el talent on és, sinó queestà esperant que vingui un tipus de talent delqual ja està avorrida la gent. També és un pro-blema que se segueixi oferint com a gran premifinal gravar un disc, quan ningú ven discos. Elpremi final hauria de ser una carrera musical i dis-cogràfica, és a dir, que algú t’agafi amb afecte, etdoni bons temes, t’ofereixi un single que tinguicerta consistència, i, sobretot, que no et deixi ti-rat amb el segon disc, perquè venguis 5.000 cò-pies i et moris de fàstic a les prestatgeries.

Fins a quin punt cal exigir a un concursantd’OT que tingui un mínim de cultura musical?És fonamental. Ferran Adrià, abans de ser FerranAdrià, va estudiar El Práctico, que és un totxo demilers de receptes que van des d’un ou ferrat finsa un filet Wellington. Picasso era capaç d’imitarMonet. Si vols dedicar-te a alguna cosa, com a mí-nim, has de conèixer el que s’ha fet abans d’arri-bar-hi tu. Bàsicament, per no repetir-te, o perprendre influències. Si realment et vols prendrela teva carrera musical seriosament, els teus pri-mers deures són aprofundir-hi. Igual que el pre-sident del Govern hauria de parlar amb propietatanglès, i francès, fins i tot, li hauríem d’exigir unsmínims a la gent que entra a OT.

OT s’ha estancat? Aquest any hi ha molt pocsconcursants que són moltíssim millors que l’anypassat, passa que no s’estan deixant notar prou.Després, la resta, que són majoria, són infinita-ment pitjors que els de l’any passat. El que espe-ro i desitjo és que la gent faci la seva feina i vagieliminant els dolents, i al final tinguem quatre ocinc gales espectaculars. Estic disposat a passar-me cinc gales sense criticar ningú, si al final que-den aquests quatre o cinc que donen el nivell quees mereix aquest programa.

Tinet Rubira és un dels genis en l’ombra d’OT.Acostuma a parlar amb ell sobre el seu papersetmanal? I tant. Parlo amb ell, parlo amb Mai-nat, parlo amb tothom... M’agrada tenir informa-ció, abans de formar-me una opinió, per part dela gent que més coneix el mitjà i els concursants.

Els ha fet arribar aquestes reivindicacions so-bre temes com la conveniència que la músi-ca també fos en directe? Per descomptat. Mol-tes vegades, fins i tot a posteriori de les gales, emdiuen: «¡Joder, com t’has passat amb el tema deldirecte!». I jo els dic: «ja, però és que necessitemmúsics en directe». Tot el que penso els ho dic ala cara, ho parlem, i perfecte.

En aquestes converses han arribat a la con-clusió que Risto Mejide és el millor productede la història d’OT després de David Bisbal?No té cap sentit. Tant ells com jo sabem que aixòés una relació de conveniència, i així la mante-nim. Jo m’ho passo molt bé, em diverteixo molt,i el dia que deixi de divertir-me, me n’aniré. I ells,suposo que estan contents amb la meva aporta-ció als índexs d’audiència i, per tant, em mante-nen aquí.

És possible que la gent que veu en la publi-cació d’El pensamiento negativo un exercicid’oportunisme, encara no s’hagi assabentatde com funciona tot això. Hi haurà continuï-tat? I tant. Em vaig dedicar a la Publicitat per es-criure. Crec que El pensamiento negativo és unamanera de veure el món, i com a tal crec que estàfuncionant, perquè crec que hi ha molta gent quese sent identificada amb aquesta manera de veu-re’l. En la mesura que hi hagi gent que se sentidentificada amb això, continuaré escrivint. El diaque aquestes persones deixin d’existir, faré comamb la música: escriuré per a mi.

“OT té un deutependent amb

els grupsespanyols quecomponen els

seus propistemes, i no

només donar-lidrets a

AlejandroSanz, que ja

cobraperiòdicamentuna pasta de

la SGAE.“

Establimentsantics


L’any 1925, l’Estartit era un petit barri depescadors de Torroella de Montgrí. Hi ha-via encara no una cinquantena de cases,

algunes de les quals eren de gent benestant deTorroella que hi anaven a passar la temporadad’estiu. Hi havia també dues o tres tavernes,una de les quals era la de Can Llucenci, regidaper Llucenci Costa i Agustina Rustey. El localera relativament petit, però s’hi reunien els pes-cadors de l’Escala els dies de temporal. Deixa-ven les barques a recès a l’Estartit, anaven abeure alguna cosa o a fer un cremat a Can Llu-cenci i, de vegades, tornaven a l’Escala a peu,esperant que millorés el temps per embarcarde nou.

En aquells temps l’aigua arribava fins benbé on ara hi ha el passeig marítim de l’Estartit;la platja no era tan ampla i la taverna d’en Llu-cènci, cm la de Can Bernat, eren a tocar el mar.En Llucenci i l’Agustina van continuar amb elnegoci durant tota la Guerra Civil, la qual nova provocar incidents d’importancia a l’Estar-tit. A la postguerra el matrimoni va decidir queja n’hi havia prou d’estar-se al darrere d’una ba-rra tot el dia i, com que no tenien fills, van dei-xar el negoci de la taverna en mans de Catali-na Suñer i Frederic Dalmau i Puig

DE LA BODEGA A L’HOTELLa bodega va continuar endavant durant elsanys 40 i una bona part dels 50, quan van co-mençar a arribar a l’Estartit els primers turistesanglesos, alguns d’ells excombatents de la Se-gona Guerra Mundial i amb ganes de divertir-se i gastar diners. Molts s’allotjaven en casesparticulars en les que llogaven habitacions itambé en alguna fonda. El 12 de juny de 1958,el fill de Frederic Dalmau, Genís Dalmau i Su-ñer, es va casar amb Anna Burgués i Villena iaquell mateix dia es va inaugurar l’hotel LesIlles, reconversió de la taverna de Can Llucen-ci. Aleshores l’hotel el portaven en règim fa-miliar amb l’ajuda d’algun treballador i ja co-mençava a arribar a l’Estartit un turisme de qua-litat, del país, al marge dels estrangers, que pri-mer eren anglesos i, més tard, a principis delsanys 60, van ser alemanys i francesos.

Aquesta afluència gairebé massiva va fer que

entre els anys 1962 i 1963 es posés en marxaun annexe de l’hotel al costat mateix de la ins-tal·lació primitiva i que entre els anys 1968 i1970 es deixés de banda la taverna-bodega perconvertir-la en una estança més de l’establi-ment hoteler, fent-ne una ampliació. Cal des-tacar que l’Estartit en aquells anys va comen-

çar a crèixer desmesuradament, amb l’arriba-da ja molt massiva de turisme del país, que esva quintuplicar en la dècada dels anys 80, pro-piciant l’aparició de nous establiments hosta-lers, així com restaurants, bars i apartaments.

L’any 1990, l’hotel Les Illes estava dirigit perGenís Dalmau i Suñer i el seu germà Lluís, peròGenís va comprar la part d’aquest darrer i esva quedar amb tot l’establiment. Va ser en aque-lla època també en la que es va comprar la fon-da Bahía, situada al costat mateix de l’hotel, ies va ampliar el negoci.

El fill de Genís Dalmau i d’Anna Burgués, Ge-nís Dalmau i Burgués, va entrar a formar partde l’empresa familiar l’any 1993 i, des de lla-vors, ha anat portant l’hotel. Està casat amb Lau-ra García i té dos fills petits que no se sap si esvoldran involucrar en el negoci familiar.

Hotel les IllesTorroellade Montgrí

De la petita taverna de pescadors que era abans de la GuerraCivil, es va passar a una bodega per als turistes als anys

cinquanta; ara és un hotel amb molta anomenada a l’Estartit.

Història

L’actual hotelera inicialmentuna taverna depescadors i ma-riners que hianaven a soplu-jar-se els diesde tempesta.Durant la GuerraCivil va conti-nuar oberta, i ala postguerra esva convertir enbodega per alsprimers turistesanglesos. L’any1952 es va con-vertir en l’hotelactual i des d’a-leshores, al mar-ge de les poste-riors amplia-cions, s’ha anatmantenenit coma establiment tu-rístic de renom.

Origen1895.FundadorsLlucència Costai Agustina Rus-tey.Propietarisactuals Anna Burguési Genís Dalmau.TreballadorsRègim familiari vint.ActivitatHotel.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Shigeyoshi Koyama vivia a París i va arri-bar a Cadaqués, fent autostop, un dia dela tardor del 1970. Hi anava a fer una es-

tada curta amb curiositat de conèixer el lloc mí-tic on havia viscut Picasso els dies del cubisme,on Dalí des dels EUA sempre somniava de re-tornar-hi, on Marcel Duchamp rumiava fentveure que jugava als escacs a la taula d’un bar.Va trobar un poble encara verge, encara no as-setjat per un turisme desbordat i salvatge, quanencara els murs de pedra seca no havien dei-xat d’existir a mans de les immobiliàries.

En arribar, Koyama va cercar una fonda ondormir i, assegut a terra, es va posar a dibuixartot el que veia. No sabia que amb la curta es-tada prevista encetava un llarg festeig amb lavila marinera, tan llarg que encara dura. Es potparlar de petites infidelitats perquè va tornar aParís, perquè va ser uns mesos a Barcelona oa Palma, però sempre tornava a Cadaqués comun home enamorat, fins que va resultar que Ca-daqués també l’estimava.

Li agradava molt viatjar i conèixer nous in-drets que plasmar en la pintura. Les successi-ves visions del Govern Militar, de Santa Mariadel Mar, del barri gòtic de Barcelona, de les fà-briques del Besòs, de Sicília, d’Albarracín, dela Mancha o de París són fites en la seva obra.

Si els primers temps captava amb els pinzellstot allò que atreia la seva atenció, ja fos un molíd’oli, un home prenent un got de vi a la frescao uns jugadors de botifarra, val a dir que la sevatemàtica més original i constant va ser sempreel mateix poble de Cadaqués i els seus voltants,en especial tot allò que tocava a mar. Impossi-ble d’esbrinar quantes vegades ha pintat el mas-sís del Pení ja fos com a tema únic semblantmés que no pas una muntanya un enorme ani-mal de pell grisa adormit, o bé amb un pedes-tal de cases blanques arran de mar, tenyit devermell a la posta de sol, blau de matinada, co-lor taronja al migjorn. Impossible saber quan-tes versions ha fet d’Es Poal, de la Cala Nans,de la Platja del Ros, d’Es Cucurucuc, del LlanéPetit, de Portdoguer, de Punta Prima, de CapRoig, de sa Sebolla, d’es Caials, de la capella deSant Baldiri.... Quantes vistes panoràmiques delpoble haurà fet, ja sigui vist des de Can Pitxot,

on va viure Picasso, ja sigui des de sa Guarda,tal i com es veu a l’arribada amb l’església enprimer terme però vista pel darrere o des delmar...Quantes vegades haurà pintat el Cap deCreus i el seu far o quantes vegades i des dequants angles haurà pintat la badia de Portlli-gat... No és del tot cert que només pinti paisat -ges, quan li escau pot pintar un interior, unacuina o una botiga, o fer un retrat. També liplau pintar peixos i flors, qui sap si en recorddel seu país, on el peix i les flors són dos refe-rents fonamentals

Tampoc és del tot cert que no pinti perso-natges, perquè amb el fi humor que el carac-teritza pot dibuixar al cim del Cucurucuc uncormorà amb les ales esteses o titular una ma-rina amb una barca minúscula i amb una enor-me massís al fons El Cucurucuc i Antonio.

Lanfranco Bombelli em va explicar com el vaconèixer: «Una nit de 1971, quan sopava a ElBarroco, el restaurant que portaven entre unfrancès i una italiana molt maca, em van cridarl’atenció unes aquarel·les fixades amb xinxetesa la paret perquè descrivien paisatges buits sen-

se ombres, sense personatges. Em van dir queles havia fet un japonès que corria per Cada-qués i que es deia Koyama. No sabia aleshoresque dos anys després jo obriria una galeria d’artni que el 1978, per Setmana Santa, faria la pri-me ra exposició de Koyama, aquell japonès queanava un mica tirat i que mostrava els seus pa-pers pintats al carrer, estesos per terra sobre lavorera».

Koyama ha demostrat que el Mediterrani potser gris, d’un gris matisat que pot anar des delgris plom al gris de pluja, el gris blavós de lamar fins arribar al gris que sembla blanc. I si bépinta allò que veu, no es limita a copiar, no famai naturalisme, ho expressa tot en un llen- guatge plàstic propi, inconfusible, que rebut jala perspectiva del renaixement, el clarobs curde la gran tradició occidental portat al límit ex-trem per Velázquez o Rembrandt i opta per lapintura plana del ukiyo-e, la famosa estampajaponesa. Koyama proposa un món que, mal-grat la seva voluntat de estilització, d’eliminartot el sobrer, de reduir les formes a una geo -metria essencial, resulta comprensible a tothom

perquè manté la fidelitat al model. Un món d’u-na sensibilitat pel color extrema, que interpre-ta meravellosament l’esperit i l’essència de lallum. Un món paradigma de calma i serenitat,una pausa del bullici, les presses i la pre cipita-ció quotidianes. Un món eminentment orientalo si es vol una mirada oriental al Mediterrani.

Koyama ha donat diverses versions de l’es-pectacular Punta S’Aranella, que vista des deCadaqués sembla avançar sinuosa mar endinscom una serp en el moment d’abastar una pre-sa. En realitat Punta S’Aranella és una forma es-tilitzada que voreja l’abstracció, de les que fre-qüentment ofereix la natura, però que resulta,a més, tremendament oriental. El cromatismeemprat és molt propi del pintor, que perfila eltema d’un negre intens i el situa en una super-fície homogènia gris plom. Li conec un oli an-terior del 1980, potser la versió de més gran for-mat (162 x 116) i una altra del 1989 on el llapises complau en la petita anècdota d’unes bar-ques que, en contraposició a la composicióeminentment abstracta, situen el paisatge a lavida quotidiana.

Artistes del’Empordà


Shigeyoshi KoyamaL’artista japonès va arribar a Cadaqués l’any 1970 i aporta la seva mirada oriental al Mediterrani.

TEXT: MARIA LLUÏSA BORRÀS FOTOGRAFIA: JOSÉ LUIS GARCÍA ABRIL

No som pocs, encara que tampoc massa, els quecreiem que una forma de creació és, senzilla-

ment, la «re-creació», és a dir, partir d’una cosa co-neguda, d’alguna cosa tradicional, i adaptar-la a unaforma diferent d’imaginar-la, bé utilitzant els pro-cediments que la tecnologia va posant a la nostradisposició, bé variant algun dels seus aspectes, o elseu disseny. És el cas del plat que volem comentaravui, el títol complet del qual és «bacallà en crostaamb ceba tendra, llenties i cansalada viada cruixent»i que acaba d’alçar-se amb el triomf en la sisena edi-ció del molt prestigiós premi «Bacalao Giraldo», do-tat amb 6.000 euros. Diguem, abans de continuar,que el seu autor és el jove xef Paco Morales, queara per ara captiva els madrilenys amb la cuina quedesplega al restaurant Senzone, enfront de la Puer-ta de Alcalá.

Dues paraules, també, sobre Patxi Giraldo. Té,com es podria suposar, una empresa la primera ma-tèria de la qual és el bacallà; el millor bacallà, po-dríem dir. Patxi en sap molt, del bacallà; però, amés, és un benefactor de la gastronomia, al crear idotar els premis que porten el seu cognom, que éstambé el nom de la seva empresa. Es mereix, doncs,la nostra gratitud, encara que només fos en quali-tat d’amants del bacallà, pel seu generós mecenat-ge.

Bé; dèiem que el plat abans esmentat és, més queuna creació ex novo, és a dir, partint del no res, larecreació d’una cosa ja coneguda. En aquest cas,d’una cosa molt coneguda, molt tradicional i moltapreciat: els Soldaditos de Pavía, aquesta mena defregits de bacallà arrebossat tan populars en mol-tes tavernes madrilenyes i andaluses, i que són unadelícia quan el bacallà és de qualitat i l’arrebossatbo. El bacallà de Paco Morales és, també, i bàsica-ment, un bacallà arrebossat. Però la recepta, quèvolen que els digui, no és senzilla, i completa surtdels límits habituals d’aquests comentaris. Els ex-plicaré l’essencial. Utilitzin dos lloms, més aviat grui-xudets, de bacallà de primera qualitat. Calculin uns

90 grams per persona. Per descomptat, els haurandessalat abans deixant-los en un punt mitjà de sal.Facin les quatre porcions, deixant-les quadrades ialtes. Reservin-les a la nevera. Posin un quilo de fè-cula de patata en un bol ampli. En el moment d’a-nar a procedir –abans cal fer altres coses, però noafecten a aquesta part bàsica del plat– han d’hidra-tar el bacallà en aigua i passar-ho per la fècula depatata, és a dir, arrebossar-lo. Així les coses, han defregir aquests «tacs» arrebossats en oli ben calent du-rant uns tres minuts. I ja, després d’escórrer bé totrastre de greix.

Bé; ja... no. Perquè aquests lloms de bacallà po-ten guarnició: unes quinze llentietes per ració, amés d’uns «pètals» de ceba tendra i una mica de can-salada viada feta cruixent al forn i després feta pols.Afegeixin a això un fons melós elaborat amb caldode bacallà –resultant de coure tres hores pell de ba-callà en aigua mineral i passar per xinès– i suc decarn a parts iguals que se serveix quan ja tota la res-ta és al plat, a la vista del client. Puc dir-los quequan vaig tenir l’ocasió de tastar el plat, em va en-cantar.

Com veuen, es parteix d’una idea preexistent iben contrastada, i és a partir d’aquesta idea, enaquest cas els Soldaditos de Pavía –que no tenenres a veure ni amb la batalla d’aquest nom ni ambel general que va dissoldre les Corts de la I Repú-blica, sinó amb el vell Regiment d’Hússars de Pa-via–, des d’on un cuiner creatiu concep la seva prò-pia idea del plat... tenint en compte que aquesta«re-creació» és sempre més arriscada que la creaciódes del no res, perquè en el cas de la «re-creació»el comensal té un punt de referència amb el qualcomparar el nou plat, referència que no té l’altre,perquè el no res no és referència de res.

No queda més que felicitar Paco Morales pel seupremi i pel seu bacallà, i agrair a Patxi Giraldo laseva ja veterana iniciativa. Amb cuiners com Pacoi mecenes com Patxi... això funciona, ja ho crec quefunciona. I sense polèmiques.

Bacallà «re-creat»CAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Medalla d’Or i Fulla d’Or al Con-curs de Vins i Caves de Cata-

lu nya Girovi 2008. És un cava quemereix tots els meus respectes. Pri-mer per la seva qualitat, segon per-què l’elabora la cava més antigad’entre les que encara avui fan cavaa Catalunya, i molt especialmentper tenir el detall de posar-hi coma nom Blanes, població on és el ce-ller. Elaborat amb les varietats clàs-siques Macabeu, Xarel·lo i Parella-da, amb una petita aportació deChardonnay que li dóna moderni-tat i volum. La seva aroma recordaels fruit secs i els cítrics. En boca éspotent, saborós, especiat i amb llar-ga persistència. Etiqueta clàssica dela casa. Degustar fred, pe rò no ge-lat. Preu aproximat: 9 euros.

El celler elaborador: ReservaMont Ferrant, s.a, està ubicat a re-dós de la muntanya de Sant Joande Blanes. Fundat l’any 1865 perun indià anomenat Agustí Vilaret,en retornar de la seva experiènciaportorriquenya, elaborant per pri-mera vegada xampany amb el mes-tratge de l’enginyer Lluís Justo i Vi-llanueva, mentor de tots els pri-mers xampanyistes. Per a més in-formació: www.montferrant.com.

Blanes-Blanes

El vi

Brut Nature

Un licor és una beguda hidroalcohòlicaaromatitzada obtinguda per maceració,infusió o destil·lació de diverses subs-

tàncies vegetals naturals, amb alcohols aro-matitzats, extractes aromàtics, essències o aro-mes, colorants. Solen tenir un contingut alco-hòlic superior als 30 graus centesimals.

El licor pròpiament dit, doncs, s’oposa a l’ai-guardent o destil·lat, que no pot portar ni su-cres, ni essències, ni colorants afegits. Potserla característica més marcada del licors és laseva dolçor (ha de tenir més de 20% de sucre)i la seva textura, en general més espessa quela del destil·lat. Els licors, a més, són literaris,musicals i artístics: Pau Riba va donar aquesttítol a un dels seus discos, i sense l’absenta nos’entendria la pintura dels temps de Rusiñol.

Quan aquesta espessor que esmentàvems’obté amb nates, cremes, etc., parlem de cre-mes: crema de whisky, crema de cafè, cremade plàtan, crema de menta, crema de cacau,licor de crema catalana –que si fos d’un altrepaís seria famós a tot el món– i molts d’altres.

Es pot distingir també entre licors naturals,obtinguts com un aiguardent, i ensucrats i ar-tificials, obtinguts a partir d’alcohols, aiguar-dents o holandes ja elaborats i on hi fem ma-cerar plantes, fruites, espècies, flors –seria laratafia catalana– o bé, un cop filtrat, es tornaa destil·lar –gin de Menorca, amb ginebró, ani-sats, etc...–. També es poden fer servir olis es-sencials i aromes.

El color també és un element important delslicors: del blanquinós dels anisats al violeta delParfait Amour, passant pel daurat de l’Aiguade Danzig (Gdansk) fins al groc intens del decrema catalana, l’advocaat o el rompope me-xicà, fins al verd o el marró dels licors d’her-bes.

ORIGEN RELIGIÓS I MEDICINALD’acord amb alguns autors, l’origen dels licors,a Occident, es deuria als catalans Ramon Llulli Arnau de Vilanova, que pels seus amplis co-neixements científics i lingüístics tenien accésals textos àrabs. L’origen religiós i els fins me-dicinals, fan que encara avui molts licors s’as-socien als ordes religiosos: Bénedicitine, Char-treuse (cartoixà), licor carmelità, aromes deMontserrat i molts d’altres de l’estil, a base

d’herbes i espècies. Cal dir que la llei prohi-beix anomenar «estomacal» a aquests licors.

Segons la característica de cada licor, se ser-veix a temperatura ambient, refrigerat, ambglaçons, amb aigua, tant en copa o got petitcom en got o copa grossa. A més, són la baseimprescindible per a molts còctels, així compostres, macedònies , coques, tartes i pastis-sos, incloent els anomenats «borratxos» i d’al-tres –com la deliciosa coca de ratafia que fana Santa Coloma de Farners.

De licors es pot dir que n’hi ha de tot:d’herbes, espècies, escorces i arrels –ratafia,centerbe italians, licors de frares com el Char-treuse, el Carmelitano, el Bénedictine, les Aro-mes de Montserrat... sense oblidar l’esperi-tuosa Aigua del Carme!–. De flors: de flor detaronger, de roses, de llessamí, de crisantem,de violetes –típics licors occitans i francesos–.Els de fruita són apreciadíssims, i tot hi entra:cireres, albercocs, préssecs, pomes, peres,mangos, coco, plàtan, maduixes, gerds, ave-llanes, nous verdes (ratafies), aglans (com unque es fa a Extremadura), sense oblidar els debaies i drupes –patxaran (aranyons)–, gerdons,groselles, mores, fruites vermelles nòrdiques.

També són acreditats els licors cremosos abase de nata, d’ous (Advocaat, Rompope, Cre-ma catalana...). I fins d’or, com l’alemanya ipolonesa «aigua» d’or. I si us agrada un animalpodeu triar entres els cucs mexicans o les serpsi llangardaixos xinesos, que fan una mena de«ratafia» macerada!

Gastronomia


Els licors, base imprescindible per a molts còctels, es podenelaborar amb herbes, espècies, escorces, arrels, flors, fruites...

JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabrega

Flaires i colorsque enamoren

L’anís, amb el seu gust de matafaluga,dóna un gust excel·lent a les coques.Aquest ingredient –sec o dolç–, tipus

ibèric (anís) o occità (anisette), altrament, potformar part de moltes altres elaboracions, dol-ces o salades: faves, plats d’aviram i, natu-ralment, els bunyols. Les begudes anisadessón típicament mediterrànies: anís i aiguar-dent de matafaluga, pastís provençal, ouzogrec, caçalla, etc...

ElaboracióEn un bol, barregeu els ous batuts amb el lle-vat; deixateu-ho i afegiu-hi tot seguit una part

del sucre, l’aigua, l’oli, l’anís i, en darrer lloc,la farina. Formeu una pasta espessa, que es-tirareu sobre una llauna, de forma ovalada orectangular (també es pot deixar reposar unahora o més, fora de la llauna).

– Deixeu-ho reposar més de 1/2 hora per talque s’espongi; afegiu-hi el sucre.– Fiqueu-la al forn –prèviament escalfat– a unatemperatura d’uns 180º (aproximadament),fins que sigui cuita. Depenenent del gruix, hiestarà una mitja hora.

NotesEn general es fa servir anís dolç.– La podeu adornar o farcir amb pinyons, ambametlles, amb cireres confitades o fruita con-fitada, amb cabell d’àngel, crema o fent unacomposició –postres de músic, a l’estil cata-là, o panses i nous, a l’estil valencià.

Ingredients

� 3 ous.� 125 grams desucre.� 200 grams defarina (aproxima-dament).

� 20 grams de lle-vat.� Mig decilitred’oli.� 2 decilitres d’ai-gua.� 1 copa d’anís.

Coca d’anísLa recepta

Com una mostra més de la involucracióamb la seva població, els membres delCercle Filatèlic i Numismàtic de Ripoll es-

tan commemorant amb diversos actes el mil.le-nari de l’Abat Oliba, l’home de la «pau i treva»,personatge il.lustre i de gran rellevància, quel’any 1008 seria nomenat abat dels monestirsde Ripoll i Cuixà, i que posteriorment va serigualment bisbe de Vic. Aquestes activitats vancomençar dissabte passat, dia 14, amb la inau-guració de la XXXVII exposició filatèlica i nu-mismàtica, amb el P. Daniel Codina i Giol, mon-jo benedictí i prior del monestir de Sant Miquelde Cuixà, com a convidat especial. La mostra,emplaçada a la sala Abat Senjust, estarà ober-ta fins al proper dia 24, i el cap de setmana pas-sat s’hi va habilitar una estafeta postal tempo-ral, en la qual es podia obliterar la correspon-dència amb el matasegells especial, i amb lapossibilitat d’utilitzar el segell commemoratiu,a banda de poder adquirir la medalla del mil.le-nari, i els tres punts de llibre dibuixats per l’en-tusiasta col.laboradora Pilarín Bayés.

La festa va continuar amb una enlairada deglobus, i la sortida de coloms missatgers desdel cim del campanar de la basílica de SantaMaria, amb destí al Catllar, els quals eren por-tadors de missatges de pau. Com deia la presi-denta del Cercle, Carme Font, acompanyadaper la seva junta directiva, «aquest mil.lenari,com els que ja hem anat celebrant, no hauriade ser només un exponent mediàtic sinó un re-ferent ben carismàtic i emotiu, en especial pera tots els ripollesos. Si us és possible, no falteua la cita que tenim amb la filatèlia i la numis-màtica, ja que esdevé un acte més de tots elsque s’aniran fent per recordar la insigne figurade l’Abat Oliba».

Tant el segell de correus com la medalla,mostren l’escultura de l’abat que va crear JosepLlimona, que hi havia instal.lada a Montserrat,i que reflecteixen al fons els campanars delsmonestirs de Santa Maria de Ripoll i de Sant Mi-quel de Cuixà. Aquesta encunyació ha estatobra de l’escultor Joan Picas Diego.

Pel que fa a l’exposició filatèlica, aquests sónels treballs, sobretot de signe religiós, que hihan estat presentats: «Monaterios de España»,de José Manuel Barreiro; «Ruta del Jacobeo», deJoaquim Rosa; «Religió», de Jacob Pieter Dek-ker; «Vaticà», de M. Pilar Martínez; «Monestir deMontserrat», de Julián Maroto; «Tema marià», deFernando Palomeque; «Oliba i el seu temps»,de Joan Molina; «El romànic religiós d’Andorra»,de Joan Vallès; «Marie-Jesus, Jesus-Marie», dePaul Aprile; i «Castells», de Pere Subirà. En nu-mismàtica hi participen Josep Fajula, FranciscoGaviña i Joan Tarré.

UNA REVISTA-BUTLLETÍ DE NIVELLCal esmentar un cop més la magnífica revista-butlletí que ha editat el Cercle de Ripoll, ambuna gran riquesa de continguts –la majoria d’ellsal.lusius– i de presentació, que a més de lesseccions habituals ofereix aquests treballs: «Lesescriptures d’Oliba», de Jordi Mascarella; «Oraet labora», de Maria Moreno; «Les medalles com-memoratives de l’abat i bisbe Oliba», de JordiCampderrós; «Oliba, abat de Ripoll i Cuixà, ibisbe de Vic», de Joan F. Molina; «El correu en-tre monestirs. Les ròtules», d’Agustí Dalmau; «Elcorreu per coloms missatgers», de Jordi Camp-derrós; i «Monedes circulants a Catalunya du-rant l’època de l’Abat Oliba», per Joan Tarré.

Tots aquests treballs de recerca històrica es-tan esplèndidament documentats i il.lustrats, laqual cosa certifica una vegada més l’alt nivelld’erudició que ofereixen els membres de l’en-titat dels col.leccionistes ripollesos, una de lesmés anomenades de l’Estat. Només com a mos-tra, i segons comenta en el seu article l’histo-riador Agustí Dalmau, «l’abat, fill del comte Oli-ba i conegut com a “Cabreta”, i d’Ermengarda,va néixer l’any 971. De la seva trajectòria des-taca que el 1008 va ser elegit abat dels mones-tirs de Sant Miquel de Cuixà i de Santa Mariade Ripoll. L’any 1018 va ser nomenat bisbe de

Vic. Una de les aportacions seves va ser la ins-tauració de la “Pau i Treva de Déu”, que es trac-tava d’unes lleis que prohibien fer guerra uns

dies determinats, i protegienles persones indefenses.

L’Abat Oliba va morir al mo-nestir de Cuixà el 30 d’octu-bre de 1046 i, un cop enterrat,les comunitats dels monestirsde Ripoll i de Cuixà van es-criure la ròtula per comunicarla trista nova a tots els ceno-bis benedictins del sud deFrança i de la Marca Hispàni-ca. El monjo carter, el 14 demaig de 1047 va arribar a Gi-rona, punt on es va escriure eltitulus número vuitanta de

dita ròtula, document en paper o pergamí queredactaven les comunitats i que empraven percomunicar-se entre elles».

Col.leccionisme


XavierRomero

Mil·lenari del’Abat Oliba

El Cercle Filatèlic i Numismàtic de Ripoll li ha dedicat la sevaexposició, que es pot visitar fins dimarts a la sala Abat Senjust.

Cinc de cada cent tumors de pit dupliquenles seves dimensions en només un mes,segons un estudi d’investigadors nor-

uecs, que destaca la importància de fer controlsamb més freqüència. La investigació, publica-da a la revista Breast Cancer Research, tambéassenyala que les taxes de detecció varien enor-mement segons la mida del tumor. Així, quantenen 5 mil·límetres a penes se’n localitzen un26%, mentre que si arriben als deu, la deteccióés del 91%. La conclusió més significativa ésque un percentatge no menyspreable de tu-mors –fins al 5%– pot duplicar la seva mida ennomés un mes. I aquest creixement es dónamés entre les dones més joves. «Per descomp-tat, aquesta velocitat de creixement no és nor-mal. És cert que en ocasions pot donar-se, peròdepenent de molts altres factors», diu un delsmés qualificats especialistes en patologia ma-mària i creador de la primera unitat integral d’a-quest tipus, el Dr. Armando Tejerina, directorcientífic de la Fundació que porta el seu nom.«Entre d’altres coses, perquè com l’experiènciaens demostra, no es pot parlar de càncer comsi fos una única malaltia. N’hi ha de molts tipusi de molt diferent malignitat. Per això també te-nen una diferent evolució», afegeix.

La investigació noruega assenyala que un al-tre percentatge similar –5%– va necessitar mésde sis anys a créixer en la mateixa mesura. Elque intenten trobar els investigadors a més deconèixer l’evolució de la malaltia és una pautaper establir quan i amb quina freqüència s’hande fer les revisions oportunes. Perquè en al-guns països les mamografies, per exemple, esfan cada tres anys, mentre que en altres la re-comanació habitual és fer-la a partir dels 50anys, si no hi ha altres factors de risc. A Espanyahi ha la tendència a fer mamografies abans d’a-questa edat. «Estic convençut –apunta Arman-do Tejerina– que la millor arma que tenim enla lluita contra el càncer és el diagnòctic pre-coç. I tot el que fem en aquest sentit contribuiràa millorar el pronòstic de la malaltia».

TRACTAMENT INTEGRALI per a això, a més de comptar amb els suportsde les modernes tècniques per localitzar elspossibles tumors quan fins i tot estan en les fa-ses inicials, sembla imprescindible que es creïnmés «Unitats de patologia mamària», en les qualsd’una manera integral poden actuar conjunta-ment els especialistes en radiologia, onco logia,ginecologia, cirurgia i psicologia. «És veritat –co-menta– que les campanyes de detecció precoç,els mitjans de diagnòstic més eficaços i els cadavegada més efectius tractaments han fet del càn-cer de mama un dels tumors en els quals es pottenir més esperança. Tot això permet, a més,tractaments més conservadors, l’ús de fàrmacso tècniques menys agressives i dotar les ma-laltes d’una millor qualitat de vida. Però no espot abaixar la guàrdia. Disminueix la mortali-tat, però la incidència augmenta i especialmenten dones més joves».

Es detecten més tumors (una de cada 14 do-nes espanyoles patirà un càncer de mama),però disminueix la mortalitat. No tant perquèaugmenti la malaltia en si, sinó perquè amb les

noves tecnologies ha millorat molt la detecció.Però també hi ha nous factors de risc, com ex-plica el Dr. Tejerina: «Influeixen molt els hàbitsreproductius. La primera gestació tardana, perexemple, és un factor de gran risc. Perquè unaglàndula mamària que ha estat sense activitatfins als 35 anys o més, si hi ha una gestació,rep tal volum d’estrògens que pot ser perillós».Pel mateix, se sap que una gestació primeren-ca resulta estadísticament un fet preventiu: «Noes pot obviar, d’altra banda, que hi ha més i mi-llor vigilància i per tant es descobreixen méscasos. Però és cert que hi ha hagut canvis subs-tancials. En l’última dècada no només han aug-mentat en freqüència els tumors malignes depit, sinó que també apareixen a edats més pri-merenques. I entre les causes cal citar l’estrèsdels països industrialitzats, l’alimentació rica engreixos que afavoreix l’augment d’hormonesestrogèniques i l’ús indegut d’hormones».

Es diagnostica més, el que no vol dir neces-sàriament que hi hagi més incidència. El majorrisc és a partir dels 50 anys. Cada any a Espan-ya es diagnostiquen més de 15.000 nous casosde tumor mamari. I tot i que cada vegada esdetecten en estadis més precoços i per tant, te-nen millor pronòstic, encara es pot avançarmolt. Les dades diuen que és més freqüent endones que no han tingut fills. També entre lesque n’han tingut i no els han alletat, potser perl’absència d’activitat de la glàndula. Quant a l’e-dat, normalment no apareix abans dels 30 anys.La incidència augmenta i s’incrementa ràpida-ment quan arriba la menopausa. També hi pot

influir una amenorrea precoç iuna menopausa tardana. És fac-tor de risc de primer ordre tenirantecedent familiar de càncerde mama, especialment quanun parent de primer grau hadesenvolupat la malaltia abansde la menopausa. El risc es du-plica si un familiar directe l’hapatit abans dels 50 anys. I es tri-plica si són dos. Es relacionaigualment amb l’obesitat.

LA PREVENCIÓEl millor tractament és el diag-nòstic precoç, perquè permetllavors plantejar una estratègiaper combatre’l en diversosfronts de manera simultània. Sies descobreix a temps, quan no-més està afectat el teixit mama-ri, és curable en un 75% dels ca-sos. El problema és que moltesdones realitzen l’autoexploraciócom a prova de garantia. I en-cara que és útil com a alerta,quan un tumor es detecta ambel palp ja té una mida conside-rable. Malgrat això, els expertsassenyalen que sempre és con-venient ja que permet establircontacte amb el ginecòleg. Amés, un bony al pit pot real-ment ser un tumor, però en el95% dels casos no ho serà.

«Els reconeixements a base de mamografiess’han d’avançar. Haurien de fer-se des dels 40anys. Perquè podria reduir la mortalitat en unpercentatge significatiu entre les dones d’entre45 i 65 anys», sostè el Dr. Tejerina. Fins ara, larecomanació dels metges era la realització d’u-na mamografia als 50 anys. Perquè en edatsmés primerenques hi ha menys incidència d’a-quest tipus de càncer, per la qual cosa la ma-mografia obté lògicament menors taxes de de-tecció precoç. «És veritat també que hi ha me-nor seguretat en la prova, perquè la densitat dela mama disminueix amb l’edat. La mamogra-fia té menor sensibilitat en dones joves, sobre-tot per detectar tumors petits que són els quemés es poden beneficiar d’una millora en el seupronòstic gràcies al diagnòstic precoç. Però unde cada tres càncers de mama el pateixen do-nes per sota dels 45 anys. De totes maneresavui disposem ja d’altres mitjans auxiliars dediagnòstic que permeten veure l’interior de lamama amb tota nitidesa i, consegüentment, de-tectar qualsevol anomalia en les fases inicials».

Avui, la ressonància magnètica és la tècnicamés sensible per a la detecció de lesions ma-lig nes. «Ens ofereix nombrosos avantatges per-què ens permet planificar un tractament mésprecís i a més prevenir l’existència d’un tumorresidual. Ens sembla fonamental com a preo-peratori i és l’exploració imprescindible per acàncers que resulten ocults clínicament i ma-mogràficament o per a pacients d’alt risc ge-nètic. I per descomptat, és l’exploració més ade-quada per a l’estudi de pròtesis mamàries».

Salut


RamónSánchezOcaña

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equili-

brada basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Els experts insisteixen que el diagnòstic precoç és el millor tractament contra el càncer de pit.

Millorar la prevenció


Fotos:1Píndoles per afavorirl’eliminació de lí-quids d’Oenobiol.2Pastilles per aprimar-se «Noche y Día» deTongil.3Emulsió desma qui-lladora, loció i cremarefrescant d’AnesieHarmonie.4Gel exfoliant ne teja-dor, per a la cara, deSkeyndor.5Crema facial hidra-tant diària de Dove.6Antitaques faciald’Ureadin.

Preparant l’estiuEl mal temps de les últimes setmanes està retardant l’arribada de la temporada de calor;hi ha molts tractaments (per a cabells, cara i cos) que poden ajudar a presentar-s’hi radiant.

A.P.B.

1

2

4

3

5

6

Tendències


Fotos:7Crema regenera-dora per als peusde Belhemp.8Crema exfoliantper als peus deDr. Scholl.9Mascareta anti-caiguda dels ca-bells de Dove.10Esponja exfoliantamb grans deblat de moro deCalypso.11Gel «fondante»de René Furte-rer.12Loció i gel refres-cants de Matis.13Loció corporalamb acció cal-mant d’ioox Bo -dy.14Gel netejador, ex-foliant i tonificant«Crystal Peel»,de Strixaderm-MD.15Loció corporal hi-dratant ambagents autobron-zejadors «PielDorada», deDove.16«Perfectslim La-ser», de L’Oréal.17Pegats anticel·lu-lítics d’alta difu-sió «Perfectslim»de L’Oréal.18Crema drenant-remodelant d’A-nesi.

MATALÀS DE MOLLESDOUBLE OFFSET

CALMA

ARO ABATIBLE

BOX

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 2317002 GIRONA

C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 4317002 GIRONA

Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 9817800 OLOT

PPER A LA LLAR

lavandaMATALÀS DE MOLLESDOUBLE OFFSET

NÁCAR

MATALÀS HR + VISCOELÀSTICA

TEMPOAmb nucli anatòmic de dues densitats per a una més gran adaptació al cos.

16

17

18

13

1110

12

15

14

7

9

8

Deu anys ha trigat el trio britànic Portis-head a publicar el seu nou àlbum, Third,un viatge pel costat més fosc de la seva

música en el qual han fet un arriscat pas mésenllà a les seves propostes electròniques. L’es-perat retorn de la banda de Bristol és un disccomplicat que posa a prova la paciència delsoients i la fidelitat dels seus seguidors. En elseu tercer àlbum d’estudi, Portishead ha re-cargolat el seu so a la recerca de nous territo-ris de la música electrònica, de la qual van serreferents a començaments dels anys norantaal capdavant d’un estil que es va convenir ano-menar «trip-hop».

Amb Third, el trio deixa clares les seves in-tencions des del principi i per això ha elegitcom a tema de presentació de l’àlbum Ma-chine gun, que pot definir-se com a tot el con-trari a un single d’èxit. Machine gun és el sod’una metralladora amb la veu de Beth Gib-bons, que interpreta els temes de l’àlbum comsi estigués comunicant la notícia d’una tragè-dia planetària.

We carry on discorre sota el soroll del quepodria ser el clàxon d’un automòbil i a Magicdoors es combinen bases rítmiques, distor-

sions i una de les melo-dies més elaborades de totel disc. És el tipus de pro-postes extremes amb elqual Gibbons i els seusdos socis, Geoff Barrow iAdrian Utley, han trencatun silenci d’una dècada,un període de temps mésgran del que van utilitzarels Beatles a publicar laseva discografia.

Però no tot és soroll aThird, que ofereix les se-ves millors troballes en te-mes com The rip, quecombina els delicatsacords d’una guitarraacústica amb pesades at-mosferes construïdes ambsons industrials, i Thehunter, on una elegantmelodia s’obre pas entredistorsions.

Entre aquesta barreja desons i atmosferes, el grupes dóna una treva a Deepwater, una cançó queBeth Gibbons interpretasota les fràgils notes d’unukelele i l’ombra d’un corfantasmal.

L’àlbum arriba a altescotes de dramatisme aPlastic, que sembla escri-ta per a la banda sonorad’una pel·lícula de terror,

i a Small ressonen els ecos d’un film d’espiesdels anys seixanta.

Third comença amb Silence, un de les can-çons més vibrants del disc, i acaba amb el llan-guiment de Threads, després d’onze talls ambels quals Portishead fa un pas més en un pro-jecte que va sorgir el 1991 de la trobada entreBeth Gibbons i el multinstrumentista GeoffBarrow.

El grup, que va prendre el seu nom d’un po-ble pròxim a Bristol, es va completar amb elguitarrista de jazz Adrian Utley i el 1994 va pu-blicar el seu àlbum de debut, Dummy, que vaser un èxit al Regne Unit i als Estats Units, mal-grat que la reconeguda aversió del grup capa la premsa va dificultar la promoció del disc.Tres anys més tard, Portishead va publicar unàlbum homònim del qual es van extreure tressingles que van arribar a les llistes d’èxit, i el1998 van publicar el concert que van oferiramb l’Orquestra Filharmònica de Nova York.

Third ha trencat un llarg període d’inactivi-tat i ha tornat als escenaris a Portishead, em-barcats ja en una gira per Europa que els vaportar al Festival Primavera Sound de Barce-lon, on van obtenir un èxit rotund.

Música


El costat més

foscPortishead ha trigat deu anys a treure al mercat un nou àlbum

d’estudi, «Third», que fa evolucionar les seves proposteselectròniques a territoris que no són fàcils per als oients.

Bandes sonores

Novetats

The visitorJan A. P. KaczmarekVarèse Sarabande

L’autor de l’es-plèndida bandasonora de Des-cubriendo Nun-ca Jamás, guan-yadora de l’Os-car fa tres anys,és el responsa-ble de la partitu-ra d’aquest film,que narra la his-tòria d’un profes-

sor universitari nord-americà, vidu, amb una exis-tència monòtona i avorrida, i la relació que esta-bleix amb una parella d’immigrants musulmans queha estat víctima d’una estafa immobiliària. El mú-sic d’origen polonès ha escrit un score de caire in-timista i sensible i amb un gran sentit de la melo-dia, que s’articula al voltant d’un delicat, profund ireflexiu tema central que escoltem ja des del prin-cipi. Kaczmarek va concebre la partitura perquèfos interpretada per una orquestra de cambra i unpiano, precisament l’instrument que aprèn a tocarel protagonista del film, tot i que els immigrants tam-bé l’acaben aficionant al tambor. Lluís Poch

Nach: «Un día en Suburbia»

«Quién se merece el lujo y quién el andrajo, quiénestá en el ajo pillando los bajos. El resto que tra-baje a destajo» són alguns dels nous «versos ur-bans» del raper Nach, inclosos en el seu últim disc,Un día en Suburbia. Nascut a Alacant fa 32 anysamb el nom d’Ignacio Fornés, Nach considera queel rap és una eina per denunciar, «una manera peractivar les ments». «Amb humilitat i a la meva ma-nera, jo no perdo la denúncia», insisteix. En el seunou disc, la novetat és en haver incorporat «entre-teniment» a «la denúncia pura i dura». «He buscatunir reflexió i diversió», afegeix Nach, contrari a l’ur-banisme salvatge i al deteriorament ambiental.

Loquillo: «Balmoral»És el primer disc després de dissoldre Trogloditas,però Loquillo reconeix que Balmoral hauria estatigual encara que l’hagués fet amb la seva banda,un àlbum que defineix «la fi d’una època, d’una ma-nera d’entendre el segle XX» a través del record deldesaparegut bar madrileny que li dóna nom. Va serun lloc on polítics, músics (Loquillo inclòs) i pintorses reunien en inacabables tertúlies: «Era la pàtriaper a un exiliat com jo i part de la història del Ma-drid que vaig conèixer», recorda el músic.

Lapido: «Cartografía»El rocker granadí José Ignacio Lapido, que acabade publicar el seu cinquè disc en solitari, Carto-grafía, ha destacat sempre per les lletres de les se-ves cançons, que són «un estira-i-arronsa entre elreal i l’oníric». Lapido va ser fundador de 091, unade les bandes seminals del rock en castellà als anys80, i va prosseguir després en solitari la seva ca-rrera com a Lapido, editant discos com Ladridosdel perro mágico, Luz de ciudades en llamas, Mú-sica celestial o En otro tiempo, en otro lugar.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Gato negro.Dragón rojoAmaral2 = Saldremos ala lluvia ManoloGarcía 3 � Parte de míRosario4 � CómplicesLuis Miguel5 � FlamencoRocío Jurado

REGNE UNIT

1 � Viva la vidaor death and allhis friendsColdplay2 � Home befo-re dark Neil Dia -mond3 � RockferryDuffy4 � 22 DreamsPaul Weller5 � Here westand TheFratellis

ESTATSUNITS

1 � The Decrep -tation Ashanti 2 � Now 28 Di -versos3 � Here I standUsher4 � Weezer (RedAlbum) Weezer 5 � RevelationJourney

TEXT: CARLOS GOSCH

FES-LA VOLAR TU TAMBÉNO DEIXIS ESCAPAR AQUESTA OCASIÓ DE PORTAR PLEGATS L’ENGANXINA DE LA MOSCA DE GIRONA, COM EL

COR DE LA NOSTRA CIUTAT AL TEU VEHICLE.APROFITA. ARA, ADHESIU DE MODA DE COLOR GRIS PLATEJAT, PRIMÍCIA. AFANYA’T, QUE NO S’ESGOTIN!!!

Punts de venda a quioscos i a les següents llibreries de Girona: Carlemany, Llibreria 22 i Can Geli i en exclusiva pots demanar també l’Auca de Sant Narcís per tan sols 3 euros.

Skinwalkers

Directors: Jim Isaac.Intèrprets: Natassia Malthe,Shawn Roberts.Distribuïdora: Lionsgate.Durada: 110 minuts.En la línia d’Underworld idespropòsits similars,aquest film documenta elspatiments d’uns humansatrapats en una guerra entredues manades d’homes llop

que van vestits com els protagonistes d’Easy Ri-der. Com a mínim entreté. P. P.

En el punto de mira

Director: Pete Travis.Intèrprets: Dennis Quaid,Eduardo NoriegaDistribuïdora: Sony.Durada: 90 minuts.L’autor d’Omagh es ven a laindústria amb un mediocrethriller confeccionat a partirde vuit punts de vista sobrel’intent d’assassinat del pre-sident dels EUA en una Sa-lamanca més mexicana que

espanyola. Només funcionen les escenes d’ac-ció, ben rodades i muntades. Hi surten ForestWhitaker, Sigourney Weaver i William Hurt. P. P.

La brújula dorada

Director: Chris Weitz.Intèrprets: Nicole Kidman,Dakota Blue Richards.Distribuïdora: Tripictures.Durada: 113 minuts.Rebuda, immerescudament,amb molta fredor tant per lacrítica com pel públic,aquesta adaptació de la no-vel·la de Philip Pullman re-sulta imaginativa i està plena

de troballes, però acaba pagant la necessitat decomprimir alguns passatges del llibre. P. P. L’any 1975, Paul Bartel dirigia La carre-

ra de la muerte del año 2000, una sèrieB futurista força simpàtica sobre una

carrera automobilística entre reclusos d’unapresó d’alta seguretat. Produïda per RogerCorman i plantejada com un vehicle de lluï-ment per a David Carradine –que en aquellmoment recollia els fruits de l’èxit de la sèrieKung Fu– i d’una promesa anomenadaSylvester Stallone (estava a un any d’estrenarRocky), la cinta diverteix si es degusta sensegaires complexos i es pot considerar com lafont d’inspiracióde títols molt su-periors comMad Max o1997: Rescate enNueva York.

Feia anys queHollywood esru miava fer-neun remake i ni més ni menys que Tom Crui-se, posseïdor dels drets de la pel·lícula deBartel, semblava disposat a encapçalar el re-partiment. Al final, però, l’estrella de MissionImpossible s’ha limitat a produir-lo en asso-ciació amb Corman (una curiosa parella,aquesta) i ha cedit la batuta del projecte aPaul W.S. Anderson, cineasta que ha cultivatla sèrie B més desvergonyida a Mortal Kom-bat, Resident Evil i Alien vs. Predator.

Death Race se situa en un futur indetermi-nat on els índexs de delictes a les metròpo-lis han augmentat de manera brutal i, en con-

seqüència, les presons s’han tornat més mas-sificades i violentes que mai. En una d’elles,la directora s’ha inventat una nova manerad’evitar la saturació de les cel·les: una cursaentre reclusos en la qual està permès que esmatin entre ells per arribar a la meta. El pre-mi per al guanyador és la llibertat. Jensen Ja-mes, el protagonista, és un expolicia injusta-ment empresonat per un crim que no va co-metre –el de la seva dona, per ser més con-crets– i també un dels millors pilots de la com-petició. James aprofitarà l’avinentesa per dis-

senyar un espectacular pla de fuga.Death Race no hauria pogut trobar un mi-

llor protagonista, Jason Statham, que a mésde prolífic –té pendents d’estrena fins a qua-tre pel·lícules, entre elles Transporter 3,Crank 2 i la segona entrega de The ItalianJob–, és un actor amb una grada molt fidelde seguidors. Al seu costat, destaquen l’es-plèndida Joan Allen, Tyrese Gibson, IanMcShane, Robin Shou, Jacob Vargas, NatalieMartinez, Janaya Stephens, Justin Mader i Ro-bert LaSardo. Està previst que el film s’estre-ni al nostre país el proper 3 d’octubre.

Cursa contra

la mortL’estranya parella formada per Tom Cruise i Roger Corman ésla productora de «Death Race», un «remake» de la simpàticapel·lícula de sèrie B «La carrera de la muerte del año 2000».

TEXT: PEP PRIETO

DVD

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Cinema

Bandes sonores

ControlDiversosWarner Bros

Banda sonoradel biopic queAnton Corbijn–conegut pelsseus treballs pera U2 i DepecheMode– ha rodatsobre el que vaser líder de JoyDivision, l’excèn-tric Ian Curtis, unmúsic carismàtic

afectat per depressió, esquizofrènia i epilèpsia, quees va acabar suïcidant quan el grup començava aassaborir l’èxit. Per construir aquesta biografia, elrealitzador s’ha basat en l’esfereïdor relat de l’ex-dona del cantant. Per confeccionar la seva bandasonora, ha recuperat alguns temes de Joy Division,però també ha inclòs 3 cançons noves de New Or-der –la formació que van impulsar els companysd’Ian Curts quan aquest va morir–, així com la mú-sica d’alguns dels ídols del desaparegut, com Da-vid Bowie i Iggy Pop. A més de temes d’aquests ar-tistes, el soundtrack també n’inclou de Roxy Mu-sic, Kraftwerk, The Killers i Buzzcocks. Lluís Poch


Un actor prolíficEls seguidors de Jason Statham encara

esperen l’estrena de «Transporter 3», «Crank2» i la segona entrega de «The Italian Job»

Aquesta és la història d’un escriptor que viviaamb la seva mare, a la qual un dia, mentre es-morzaven, va dir: «Mama, avui no vull escriu-

re». La mare va escoltar amb perplexitat al seu plan-çó i finalment el va instar que entrés al seu despatx,es posés davant de la màquina i afegís un capítol a lanovel·la que tenia entre mans. «I no em donis el dia–va afegir–, que prou en tinc amb aquestes mi granyes,que em mataran».

Com que el fill es ratificava en la seva negativa, lamare li va preguntar què volia fer, al que el novel·lis-ta va respondre que preferia anar a l’oficina. El desigresultava xocant si tenim en compte que la majoriadels oficinistes somien a escriure una novel·la que elsalliberi de la rutina administrativa. Així li ho va ex-plicar la dona, afegint que el seu pare, que en paudescansés, s’havia mort d’avorriment per guanyar-se la vida en una oficina de patents. «En una oficinade patents –va respondre el fill– va treballar Einsteini li van donar el Nobel». «Qui diu una oficina de pa-tents diu una oficina d’assegurances», va postil·lar lamare. «En una oficina d’assegurances treballava Kaf-ka i va escriure algunes de les obres més importantsdel segle XX», va argüir el fill.

Quan es produïa aquesta curiosa escena, l’escrip-tor que no volia escriure tenia 50 anys i la seva mare80. Encara que les novel·les d’ell estaven lluny de ven-dre’s com xurros, tenien una sortida digna i havia ob-tingut diversos premis oficials amb elles. En general,la crítica considerava que en qualsevol moment po-dia crear l’obra mestra que el consagraria universal-ment. «El dia que escriguis la teva obra mestra –va dirla mare– et deixaré anar a una oficina». «Però és queno seré capaç d’escriure-la si no vaig a l’oficina», vacontraatacar el fill.

En comprendre que no podria treure’l del seu error,la mare va tancar la boca pensant que seria millor dei-xar-lo fer aquell dia el que volgués. El silenci d’ellael faria sentir culpable i l’endemà tornaria dòcilmenta l’obra mestra. Durant la resta de la jornada a peneses van veure. Ella va prendre dues pastilles contra la

neuràlgia i va passar el matí dormint a la butaca delsaló. Ell va fer 20 o 30 figuretes de paper, intentantreproduir, segons la seva fantasia, la vida d’un ofici-nista qualsevol. No va escriure cap línia de la novel·laa la qual tots dos es referien com l’obra mestra quedonaria a conèixer el seu nom a tot el món. La tarda,després d’un dinar frugal, durant el qual a penes vanparlar, va transcórrer de la mateixa manera. Com queno tenien tele, a la nit van escoltar la ràdio i es vanretirar a dormir aviat.

En aquesta ocasió, els càlculs de la mare van fa-llar. Lluny d’estimular en el seu fill el sentiment deculpa previst, va provocar-hi una mena d’ira silen-ciosa. Al tercer dia no només no s’havia acostat a lanovel·la, sinó que havia col·locat sobre la màquinad’escriure una funda que tenia també alguna cosa desudari. Semblava evident que la seva determinacióera inamovible. «Si no escrius, em moro», va dir lla-vors la mare «Potser el que necessito per escriu re ésaixò, que et moris», va respondre cruelment el fill. Vaser dit i fet perquè la mare va morir als quatre dies.Després de l’enterrament, l’escriptor va aconseguircol·locar-se en el departament de comptabilitat de l’e-ditorial que publicava els seus llibres. Li va dir a l’e-ditor que necessitava passar per aquesta experiènciaper escriure una novel·la de comptables. «Una no-vel·la de comptables?», va preguntar l’editor amb es-tranyesa. «Sí, no s’ha escrit mai. Serà un èxit».

Els dies van començar a transcórrer amb la lenti-tud d’un recurs administratiu, com passa quan un esdedica a la burocràcia. Una vegada instal·lat en la ru-tina de la seva nova existència, l’escriptor es va en-dur a l’oficina la novel·la a mig escriure que haviaabandonat en un calaix i la va anar tirant endavantsense aclaparaments durant els períodes de descans,mentre els seus companys menjaven l’entrepà queportaven de casa. La va acabar als dos anys i va serun èxit sense precedents que el va llançar definitiva-ment dins i fora del seu país. La va dedicar a la me-mòria de la seva mare. L’editor mai li va retreure queno tractés de comptables.

Els violins s’havien apoderatde l’ànima del públic. Primer

de manera subtil, amb una me-lodia dolça, però després, guan-yant força, fins a dominar-lescompletament. Mentrestant, ellesperava. No faltava gaire. Benaviat tota aquella gent el sentiriacantar per primera vegada.

Amador Famadas Blanchart vanéixer a Girona el 1889. Apas-sionat per la música des de benpetit, va començar a representaròperes amb un grup d’aficionatsi les seves habilitats com a tenorel van animar a estudiar solfeigamb el mestre Frigola. Poste-riorment va voler ingressar alConservatori del Liceu, però lafalta de diners i el no aconseguiruna ajuda de la Diputació de Gi-rona van fer que posposés elprojecte. Segons va explicar elmateix Famadas en una entre-vista publicada al Diari de Giro-na el 1933, tot va canviar gràciesal servei militar. En ser destinata Barcelona, va poder assistir ales classes del Liceu que, percert, li van impartir de manera degratuïta.

Els fruits d’aquesta formació esvan veure recompensats el 1909,quan va debutar a les Arenes dela capital catalana, amb Aïda, deVerdi. A partir d’aquell moment,la seva vida va girar a l’entorn dela lírica. El 1910, per exemple, java aconseguir actuar al TeatroReal de Madrid.

Finalment, el vint de novem-bre de 1912 va debutar al GranTeatre del Liceu amb Un ballo inmaschera, també de Verdi. Lesbones crítiques recollides a lapremsa van fer que el famós te-atre Scala de Milà s’interessés perell, però al no entendre’s eco-nòmicament, Famadas va prefe-rir anar a cantar a Roma i a Nà-pols, formant part de la San Car-lo Grand Opera Company, quedurant els anys vint saltaria aAmèrica. En aquest sentit, s’hapogut documentar que el 1922,el tenor gironí va actuar al Cen-tury Theatre de Nova York da-vant de 3.000 persones i a l’Ò-pera de Filadèlfia. En totes duesciutats va interpretar el paper deRadamès d’Aïda.

L’any 1933 va ser molt espe-cial per a Amador Famadas, grà-cies a l’estrena de Neró i Acté, alLiceu. Aquesta òpera, creada pelcompositor Joan Manén i demarcat estil wagnerià, va entu-siasmar la crítica. Però tambéperquè va voler oferir un concerta l’església de Sant Feliu de Gi-rona el Divendres Sant, amb unrepertori de música sacre, perparticipar en els actes organitzatsa la ciutat durant la Setmana San-ta.

Malauradament, el rastre bio-gràfic d’aquest tenor gironí d’è-xit s’esvaeix amb la Guerra Civili el franquisme. Va morir el 1962a Barcelona. Aleshores AmadorFamadas Blanchart tenia 73 anys.

Lectures


Juan JoséMillásEscriptor

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Història d’escriptorsAmador

FamadasBlanchart

XAVIER CARMANIU

JUAN JOSÉ MILLÁS

Gironins del segleXIX

Josep M. [email protected]

La recent vaga de transportistes ha suposat, per laseva contundència, les seves formes i les seves re-

percussions, un punt d’inflexió pel que fa a les pro-testes laborals en els últims temps. I si bé no està clarsi s’ha tractat d’una vaga o d’un tancament patronal olock-out donat que els vaguistes eren en realitat em-presaris autònoms, el cas és que el que ha passat a lescarreteres, centres de distribució, gasolineres i super-mercats bé val una reflexió clara i serena.

El dret de vaga, o sia deixar de treballar com a me-sura de pressió per tal de defensar els propis drets la-borals, socials o econòmics, és una eina legítima i fo-namental de què disposen els treballadors i així ve re-flectit en les legislacions de tots els països democrà-tics. La recent vaga de transportistes no obstant va néi-xer amb el concepte greument distorsionat. En la con-centració-míting que va organitzar el dia 7 d’aquestmes la «Plataforma Nacional de Transporte por Ca-rretera» a la localitat madrilenya de Morata de Tajuña,a la qual varen assistir un miler de transportistes i queva suposar l’inici de la vaga, el seu president, ManuelNúñez, va deixar ben clar quins eren els objectius dela vaga i amb quina actitud hi anaven: «Molestarem ala carretera –va dir– perquè es on fa més mal». Tambéva dir emfàticament que «acabarem amb victòria o ala presó». Jo em pregunto perquè pensava acabar a lapresó per exercir un dret que la llei els reconeix. Tam-bé va anunciar durant el míting: «sabem que les refineress els fan mal i farem el que els fa mal», o sia deixar sense combustible les gasolineres, cosa que varen aconseguir parcialment, i buidar els supermercats, que també varen aconseguir en bonamesura.

Quan un sector social o empresarial té tal poderdesestabilitzador i el seu impacte negatiu en la socie-tat és tan gran, es fa completament necessari que ellsmateixos, en tant que col·lectiu, estableixin voluntà-riament uns mecanismes autolimitadors en la legítima

expressió de les seves queixes o reivindicacions, i enel cas que des del si del col·lectiu no siguin capaçosd’autolimitar-se en bé del conjunt de la societat, aques-ta és la que ha de prendre les mesures necessàriesperquè no quedin col·lapsats els subministraments bà-sics com ara els aliments o el combustible.

Encara hi ha hagut en aquesta vaga un altre elementque l’ha deixat sense legitimitat i sobre la qual el conjunt de la societat i els legisladors tenen l’ obligaciómoral de reflexionar i d’actuar en conseqüència. Ensreferim a l’actuació dels piquets, que sota l’eufemis-me de piquets informatius han estat en realitat grupsviolents organitzats que exigien per a ells allò que ellsno estaven disposats a reconèixer en els altres. És in-admissible que en una societat avançada i democrà-tica encara hi hagi individus que no tinguin assumitque la seva llibertat acaba on comença la del veí. Iaixí hem vist com uns vaguistes als quals es respec-tava el seu dret a fer vaga ells mateixos eren incapa-ços de respectar els companys que volien treballar,utilitzant la violència indiscriminada –rodes punxa-des, camions incendiats, etc...–. El govern de l’Estatha actuat tard i encara amb timidesa, i no ha estat ca-paç de protegir els camioners víctimes d’aquests abu-sos, així com tampoc ha sabut protegir el conjunt dela societat que ha estat convertida en ostatge d’uncol·lectiu investit amb un poder desestabilitzador forade lloc.

Una societat madura no defuig el conflicte, que sapinevitable, però genera mecanismes per gestionar-loi integrar-lo amb el mínim cost social. Hem vist noobstant com una vaga inicialment legítima, a més dejustificada pels prejudicis econòmics que ha suposatper als transportistes la puja dels carburants, ha que-dat malmesa i deslegitimada per la utilització de mitjans no solament inadequats sinó clarament anti-democràtics i antisocials. Tots n’hauríem de prendrebona nota.

Paralitzar el paísJOSEP M. LLAUGER

Televisió


Les telesèries emeses a Espanya construei-xen personatges de ficció amb elements«sexistes, discriminatoris i estereotipats»,

encara que la majoria dels espectadors perce-ben aquestes produccions com «pròximes a larealitat», segons un estudi elaborat per l’Institutde la Dona. Aquest informe ha analitzat un to-tal de nou telesèries amb «alts índexs d’au-diència» i que representen situacions de «la vidareal». Ana y los siete, Aquí no hay quien viva,Hospital Central, Los Serrano, C.S.I. Miami, ElComisario, Yo soy Bea, House i Prison Breakvan ser les sèries elegides per aquest institutper a la seva anàlisi.

Segons l’estudi, existeix un «reforçament deles desigualtats» a l’hora d’assignar els rols pro-tagonistes als actors. Així, les trames en les qualsprima la temàtica sobre sentiments i sobre re-lacions personals i sentimentals solen estar pro-tagonitzades per dones, mentre que en les quees narren històries sobre qüestions socials i la-borals la presència més destacada és la mas-culina. A més, en general, aquest informe ob-serva un major protagonisme d’homes enfrontde les dones en totes les històries, ja que elspersonatges masculins són els que solen des-encadenar, i també resoldre, el conflicte.

A l’hora de definir els models de dones i ho-mes, els segons recullen principalment valorspositius, mentre que la dona encunya certs as-pectes negatius. En aquest sentit, destaca queuna dona «mai pot arribar a ser perfecta del tot»i en cas d’aconseguir l’èxit laboral, és a causade la seva ambició. Altres models assignats ales dones són «geloses», «objectes sexuals» i«ventafocs». Per contra, els models masculinsdeterminats per l’estudi són «perdedors» o «sen-sibles».

Quant als estereotips, els personatges mas-culins són líders en els seus grups, ocupen llocsde més responsabilitat en els seus treballs i mos-tren més determinació en les seves decisions iactuacions, mentre que les dones governen enl’àmbit privat, a les seves llars, són menys in-dependents i solen ocupar espais secundaris.

VIOLENTS I LÍDERSA més, aquest informe inclou una enquestaamb una mostra de 1.600 persones (735 homesi 865 dones) del conjunt de comunitats autò-nomes espanyoles, que buscava analitzar lesopinions i valoracions de la població espa nyolaen relació amb les seves telesèries favorites desd’una perspectiva de gènere. Gairebé la meitatdels enquestats percep que els protagonistesmasculins són «violents i líders», mentre que sis

de cada deu assegura que elles són «sensibles»i quatre de cada deu, «coquetes».

A més, el 45 per cent dels homes consultatsveu als personatges del seu mateix sexe comels protagonistes de les trames laborals. Quanta les espectadores, gairebé la meitat consideraque la bellesa és un element primordial en leshistòries protagonitzades pels personatges fe-menins.

L’Institut de la Dona assenyala que, entre lestelesèries percebudes com més discriminatò-ries que la vida real se situen Yo soy Bea, se-gons l’opinió de les dones, i Ana y los siete ( ala fotografia), entre els homes. Pel que fa a la

percepció sobre la influència de la televisió, sisde cada deu ciutadans considera que la petitapantalla pot contribuir a aconseguir una socie-tat «més igualitària», mentre que la resta consi-dera que la seva finalitat no és la consciencia-ció sobre la igualtat, sinó el «pur entreteniment».

Malgrat això, quan es pregunta en concretper les telesèries, s’aprecien dificultats per de-tectar-hi sexisme. Un 30 per cent no en trobacap amb continguts discriminatoris, un altre 30per cent no sabria contestar i només un 2,6 percent creu que en totes les telesèries hi ha ele-ments discriminatoris. Hospital Central és la sè-rie valorada amb més elements igualitaris.

Un estudi elaborat per l’Institut de la Dona conclou que les ficcions emeses per les cadenesde televisió de l’Estat construeixen personatges amb elements «dicriminatoris i estereotipats».

TEXT: EUROPA PRESS/DDEG

Les sèries espanyoles

són sexistes

Dilluns 23 de juny22 DominicalDiumenge 22de juny de 2008

� Parc infantil temàtic de 600 m2.

� Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».

� Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitorsi els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.

� Matinals especials per a escoles i grups.

� Bolera amb 12 pistes.

� Promocions cada dia de la setmana.

� Festes d’aniversari.

�Tornejos d’empresa i grups.

Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03 www.espaibowling.com Obrim cada dia!

Els més vistos(de l’11 al 17de juny)

CatalunyaCSI: Ídolos caídosDilluns 16 de juny,Tele 5. 1.000.000espectadors(30,8%).

AídaDiumenge 15 dejuny, Tele 5.936.000 especta-dors (33,7%).

Futbol: Suècia-EspanyaDissabte 14 dejuny, Cuatro.918.000 especta-dors (46,6%).

Camera CaféDiumenge 15 dejuny, Tele 5.839.000 especta-dors (27,2%).

Operación TriunfoDimarts 17 de juny,Tele 5. 771.000espectadors(33,3%).

EspanyaFutbol: Suècia-EspanyaDissabte 14 dejuny, Cuatro.7.262.000 especta-dors (58,4%).

AídaDiumenge 15 dejuny, Tele 5.6.161.000 especta-dors (34,7%).

Futbol: Suècia-Espanya (postpartit)Dissabte 14 dejuny, Cuatro.6.027.000 especta-dors (53,0%).

CSI: Ídolos caídosDilluns 16 de juny,Tele 5. 5.008.000espectadors(26,4%).

Futbol: França-ItàliaDimarts 17 de juny,Cuatro. 4.926.000espectadors(33,0%).

07.05

18.00

K3Els HoobsSi vols fer un suc de hubicactuspunxósd’una fulla de hubicactuspunxós has d’a-nar amb molt de compte de no punxar-te. Però com t’ho pots fer per no acabaramb les mans plenes de punxes?

La 2En construcción L’escaladora Edurne Pasabán, l’únicadona que ha coronat 10 cims dels 14 «vuitmils» que hi ha en el món, serà al progra-ma per detallar algunes de les seves ex-periències. A més, els marcians es mos-traran estranyats pel comportament humàa la riba del mar. Sembla que no acabend’entendre per què ens barallem per untros de sorra o per què ens submergim enaigua freda quan som a la platja.

CuatroKyle XYKyle XY, el jove sense melic, comença aadaptar-se a la seva nova vida gràcies aNicole Trager, l’assistent social que l’haacollit a casa seva durant un temps. Noobstant això, ni el seu marit Stephen ni elsseus fills, Lori i Josh, semblen estar dis-posats a col·laborar amb el nou i enigmà-tic inquilí. Cuatro emet dos capítols de laprimera temporada de la sèrie.

TV3Nip/TuckDawn Budge torna a McNamara/Troy per-què li facin cirurgia reconstructora. Liz,malalta, rep l’ajuda que tant li cal d’una fontinesperada. Passada una apoplexia, BurtLandau reclama cirurgia facial. Kimber re-butja les insinuacions de Matt però su-cumbeix a les de Christian. Sean, per laseva part, lluita amb l’home en què s’haconvertit.

TV3PollockLa pel·lícula explica la vida del pintor ex-pressionista Jackson Pollock, un artistapolèmic que bevia massa. La carrera dePollock, truncada per una mort prematu-ra, va quedar marcada per la seva relacióamb Lee Krasner, una artista que va dei-xar-ho tot per ell.Dirigida i protagonitzadaper Ed Harris, l’acompanyen en el repar-timent Marcia Gay Harden (que va guan-yar un Oscar), Jennifer Connelly, Tom Bo-wer, Burt Cort i John Heard.

Dimarts 24 de juny

14.00

15.25

15.45

14.55

23.30

22.15

Antena 3Los SimpsonEl retorcido mundo de Marge Simpson iLa montaña de la locura són els dos ca-pítols que s’emeten avui amb les aventu-res de la incombustible i inqualificable fa-mília de Springfield i els seus veïns.

CuatroBettyDoble capítol d’estrena de la versió nord-americana de Betty la fea. S’acosta el mesd’octubre i la redacció de Modeestà sub-mergida de ple en el número especial deNadal. Tant Daniel com la malvada Wil-helmina tenen clar el tema de portada: unNadal apocalíptic, però el que no s’ima-ginen és que algú de la competència elsrobarà la idea. Una vegada més, Betty in-tentarà solucionar el problema.

laSextaSé lo que hicisteis...Patricia Conde i Ángel Martín (amb la in-estimable participació dels col·laboradorshabituals del programa) continuen fentsang dels programes televisius del cor, itambé trobant personatges i situacions in-sòlites a Internet.

TV3Els virreisEstrena i emissió de dos capítols d’a-questa producció de Televisió de Cata-lunya, l’Institut del Cinema Català, la RAI iJean Vigo Italia. A la Catània del segle XIX,la noble saga familiar dels Uzeda di Fran-calanza, descendents dels Borbons es-panyols, lluita per adaptar-se als noustemps, en el marc d’una Italia que cami-na cap a la unificació i cap a un nou ordresocial.

Tele 5Operación TriunfoJesús Vázquez presenta una nova galade l’edició d’aquest any del concurs, unade les més fluixes pel que fa a la qualitatartística dels seus participants. La violèn-cia verbal de Risto Mejide s’agraeix.

TV3SomiersAquesta setmana Somiersparla dels som-nis sexuals. Anna Llacher, la presentado-ra, té un coitus interruptus, una dona ensexplica un somni molt íntim que ha tingutamb l’actor Nacho Vidal i una altra somial’orgasme més llarg de la història. DavidTrueba ens confessa una fixació i JosepCuní vindrà al plató del programa per par-lar d’un somni en què ho ensenya tot.

Dimecres 25 de juny

07.00

15.45

17.25

22.45

01.50

La 2LeonartEl programa parla de les diferències quehi ha entre estar viu i estar mort. En aquestsentit, també es parlarà de les diferentsmaneres d’entendre la mort segons les di-ferents cultures i religions del món. El Re-portatge, realitzat al Museu Egipci de Bar-celona, revelarà com era el món funeraridels antics egipcis perquè s’entengui mi-llor el seu concepte de la mort.

TV3El cor de la ciutatL’Ivan vol complir la promesa que va fer al’Eli, però en Fèlix té l’última paraula. Amés, aquesta relació secreta… ja no hoés tant… La Yolanda torna a provocar enPaco. Molt. La tensió a can Benjumea pujade to. La Noèlia comença a veure un cos-tat encara més fosc d’en Marc. I es pot en-sorrar.

CuatroFriendsMona, la nova xicota de Ross, li proposaenviar en comú les targetes de felicitacióde Nadal i per a la seva sorpresa també liplanteja tenir una xerrada sobre la sevarelació. D’altra banda, el cap de Chandler,després de divorciar-se de nou, el convi-da a sortir una nit. I Rachel en el seu quartmes d’embaràs sent que les seves hor-mones l’estan revolucionant.

Tele 5Hospital CentralNatalia, mare de dos adolescents, patiràel pitjor dels seus malsons després d’undesgraciat accident en el qual els seus fillshan resultat ferits de gravetat. La situacióes complicarà quan el més gran necessi-ta un trasplantament per seguir vivint. Elprotocol de recerca d’òrgans se saldaràamb l’arribada d’un possible donant, tot ique encara queda el dubte de la compa-tibilitat.

TV3La piscinaDirigida pel prestigiós cineasta francèsFrançois Ozon i interpretada per Charlot-te Rampling, la pel·lícula explica la histò-ria de Sarah Morton, una escriptora an-glesa de novel·la negra que per trobar lainspiració es trasllada una temporada aFrança, a casa del seu editor. Però una nitapareix Julie, la filla de l’editor, i s’acaba latranquil·litat.

1.05

01.50

22.00

Guia TV


Dijous 26 de juny

17.30

20.45

22.15

22.30

23.00

Tele 5Yo soy BeaBea s’assabenta que aconseguirà el llocde redactora en cap a costa que Rober-to es quedi a l’atur, per la qual cosa deci-deix explicar-li tota la veritat en el transcursd’un sopar al Luxury. Mentrestant, Nachoespecula sobre qui pot ser el pare del fillque espera Cayetana i aquesta li menteixdient-li que no és seu. El jove insisteix ipressiona Richard que, per sortir del pas,improvisa que Cayetana està embaras-sada de Benito.

CuatroSegona semifinal de l’EurocopaDes de Viena, segona semifinal de l’Euro-copa 2008 (la primera es disputa dime-cres, a la mateixa hora, a Basilea). La se-lecció espanyola la jugarà si supera Itàliaen el partit de quarts de final d’aquesta nitcontra Itàlia, un conjunt que va començarmolt fluix la competició però que es vamostrar molt solvent en el transcendentalenfrontament contra França.

Tele 5Los SerranoChoni continuarà convençuda que el re-torn de José Luis del seu viatge de Lleós’està endarrerint per problemes buro-cràtics. No obstant això, Fiti, Diego i San-tiago coneixen la veritat: el marit de la bi-dell es troba a Marbella dilapidant l’he-rència. Desorientats, els tres amics de-manaran consell a Elena, qui, recorrent alsseus coneixements de Psicologia, els re-comanarà ser sincers amb Choni. La pres-sió i el sentiment de culpabilitat causarana Diego una insuficiència renal.

Antena 3LexMario està en xoc, s’acaba d’assabentarque, d’aquí a uns mesos, pot convertir-se en pare i no perquè Dani s’hagi deci-dit, per fi, a explicar-li que està embaras-sada. Marta –la jove amb la qual va tenirl’aventura que va provocar la seva ruptu-ra amb Dani–està embarassada i li ha ex-plicat que el fill pot ser seu.

TV3HeroisDe nou a Nova York, en Suresh queda in-tranquil quan veu que l’Isaac Mendez, en-cara desconegut, està pintant la mort fu-tura d’algú molt proper a ell. Tant la Clairecom l’H.R.G. persegueixen els seus pro-pis objectius personals i secrets.

Divendres 27 de juny

08.00

12.30

22.30

22.30

00.25

K3PinguPer fer que deixin de jugar amb el cistellde la roba, la mare ha demanat a en Pin-gu i a la Pinga que l’ajudin a penjar la bu-gada. Però avui fa un vent que espanta!Les tovalloles sembla que tinguin vida prò-pia. Costa tant atrapar-les! A més, el pares’ha presentat amb un estel! Vols dir quetindran forces per jugar?

La 2MotociclismeDes del circuit d’Assen, retransmissió delsentrenaments per al Gran Premi d’Holan-da de motociclisme, que es disputa l’en-demà (a partir de les 9 del matí a La 1 deTVE). En la categoria MotoGP serà una ex-cel·lent oportunitat per contemplar un nouduel entre un Dani Pedrosa a l’alça i l’in-combustible Valentino Rossi. Amb el per-mís de la resta de pilots, és clar.

Antena 3¿Dónde estás corazón?Presentat per Jaime Cantizano, el pro-grama es dedica a airejar draps bruts depersonatges més o menys populars o quealmenys apareixen en espais o publica-cions dels anomenats «rosa». Alguns delscol·laboradors de l’espai hi posen tantd’ímpetu a l’hora d’argumentar les seves«informacions» que algun dia prendranmal.

laSextaSavedEstrena d’aquesta sèrie, un drama centraten la vida d’un equip mèdic d’ambulàn-cies. Creada per David Manson i prota-gonitzada per Tom Everett Scott , la sèrieva ser seguida per 5 milions d’especta-dors en la seva estrena als EUA. Carac-teritzada pel seu realisme i la seva càrre-ga emotiva, està basada en la feina d’unsprofessionals que assisteixen en les se-ves ambulàncies a víctimes d’accidents,de maltractaments o en situacions límit.

TV3Dolores Claiborne: l’ombra del crimDolores Claiborne i la seva filla Selena te-nen una estranya relació plena de res-sentiment i regida per un passat fosc. Do-lores viu a Maine i fa de governanta, cria-da i infermera d’una vella i excèntrica mi-lionària que la té dominada. A Nova York,Selena fa de periodista i té molt d’èxit.

Dissabte 28 de juny

21.30

23.00

23.30

00.55

01.35

CuatroNada x aquíNova edició de Nada x aquícarregada denous i increïbles trucs per als espectadorsamants de la bona màgia. I tot això de lamà d’un grup de mags prou coneguts: Jor-ge Blass, Jandro, Inés, Yunke i Luis Pie-drahita. Entre les novetats d’aquesta novatemporada hi ha els reptes màgics, unasecció en la qual els mags arriscaran lesseves vides en circumstàncies extremes.

TVEGranangular.catEl reportatge Ciutat de pas reflecteix unaaltra cara de Barcelona, la ciutat dels tu-ristes. Aquest documental intenta reflectirel que pensen els visitants de Barcelona,les idees preconcebudes amb què arri-ben i les idees amb què marxen desprésde passar uns dies. Per aconseguir-ho, lesrealitzadores del documental (MarisolSoto i Agnès Bibiloni) van muntar un petitplató en un racó de Ciutat Vella.

TV3Harry el fortA San Francisco, un cèlebre mafiós, Rica,és indultat per falta de proves. Tot seguit,quan entrava a casa seva en companyiadel seu advocat, el mata un motorista dela policia. L’inspector Callahan (Clint Eas-twood), que ha estat tret de la brigada cri-minal pels seus mètodes brutals, hi fica elnas juntament amb el seu col·lega EarlySmith.

CuatroPsychEl protagonista de Psych utilitza la sevacapacitat d’observació per investigar ladesaparició d’una mòmia de 3.000 anysen un important museu i la mort d’una pa-cient d’un hospital psiquiàtric. En el casde la mòmia, l’excèntric i contista ShawnSpencer no descarta que la mòmia s’ha-gi escapat sola, i encara més després desaber que un guàrdia de seguretat haaparegut estrangulat.

TV3Una història de debòAlvin Straight és un home de 73 anys queviu a Iowa amb la seva filla Rose. Fa mésde deu anys que no es parla amb el seugermà gran, Lyle. Però quan s’assabentaque Lyle està molt malalt, decideix anar avisitar-lo a Wisconsin. Aquest viatge tanllarg el farà muntat en la seva segadora.

Recomanem

El cop

Dissabte 28. TV3, 17.35 h.A Illinois, l’any1936, un parelld’estafadors,Luther i Hooker,obtenen un botímolt sucós. Lavíctima resultaser un corredord’apostes i Doy-le Lonigan, l’ho-me per al qual elcorredor treba-lla, ordena quebusquin els lla-dres. Luther ésun home granque ensenyavaels trucs de l’ofi-ci a Hooker i,amb la sevapart dels diners,decideix retirar-se, però els ho-mes de Loniganel maten. Hoo-ker decideixanar a veureHenry Gondorf,un vell amic deLuther, i tots doss’alien en contrade Lonigan.

Any1973.PaísEstats Units.DirectorGeorge Roy Hill.IntèrpretsPaul Newman,Robert Redford,Robert Shaw,Charles Dur-ning.

Documents

de juny de 2008 Dominical · 2008-06-19 · Risto Mejide El membre més polèmic del jurat d’«Operación Triunfo» diu que el seu llibre «El pensamiento negativo» fa apologia