Bloc Mat Compl Color

CRÈDIT DE SÍNTESI 2n ESO - “El rei Jaume I” - 08/09

1

ÍNDEX

TEXT DE L’EXPOSICIÓ “EL REI JAUME I”................................................................................................. 2

1. INTRODUCCIÓ............................................................................................................................................. 2

2. ELS PRELIMINARS...................................................................................................................................... 2

3. EL VIATGE ................................................................................................................................................... 3

4. EL DESEMBARCAMENT ............................................................................................................................. 3

5. TIPOLOGIA DELS VAIXELLS QUE FORMAREN L’ESTOL EXPEDICIONARI .......................................... 4

HISTÒRIA ............................................................................................................................................... 5

1. Islam ............................................................................................................................................................. 5

2. Musulmà ....................................................................................................................................................... 5

3. Esplendor...................................................................................................................................................... 5

4. Reconquesta................................................................................................................................................. 5

5. Soldà............................................................................................................................................................. 6

6. Frederic I Barba-roja ..................................................................................................................................... 6

7. Salah Al-Din (Saladí) .................................................................................................................................... 7

8. Ricard Cor de Lleó ........................................................................................................................................ 8

9. Lluís de França ............................................................................................................................................. 8

10. Jaume I el conqueridor ........................................................................................................................... 10

11. El món conegut al segle XIII................................................................................................................... 11

12. Mapa de la Península Ibèrica abans de la conquesta de Jaume I ........................................................ 12

13. Mapa de la Península abans de les conquestes de Jaume I (en blanc)................................................ 13

14. Mapa de la Península abans de les conquestes de Jaume I (en blanc)................................................ 14

15. Castell de Monsó i croats ....................................................................................................................... 15

16. Mapa de les Croades 1 .......................................................................................................................... 16

17. Mapa de les Creuades 2 ........................................................................................................................ 17

CATALÀ.................................................................................................................................................18

1. El gegant de Salou...................................................................................................................................... 18

2. Llegenda: el naixement del rei Jaume........................................................................................................ 19


2

TEXT DE L’EXPOSICIÓ “EL REI JAUME I”

1. INTRODUCCIÓ

La primera empresa militar d’envergadura del jove rei en Jaume (1208-1276) va ser la conquesta de

Mallorca. Amb només 22 anys i després de consolidar l’autoritat en el seu reialme, va plantejar aquesta

ambiciosa expedició al valiat insular, niu d’ardits navegants i pirates, els quals exercien el control de les

rutes marítimes cap a la Mediterrània oriental. Tanmateix, aquesta primera gran iniciativa marítima de

la corona catalanoaragonesa va significar una manifestació evident de la creixença de la marina

catalana. La corona considerava indispensable obrir-se camí cap a l’est, a causa de la decadència de

la ruta litoral peninsular que culminava al port de Ceuta, a l’altra banda de l’estret de Gibraltar.

2. ELS PRELIMINARS

A partir de la tercera dècada del segle XIII es va fer necessària l’organització d’una expedició de

conquesta a les illes Balears. Les victòries cristianes d’Uclés i de les Navas de Tolosa, l’any 1212,

deixaven el valiat de Mallorca abandonat a les seves pròpies forces. A més, l’orientació de les rutes

catalanes de navegació i comerç cap a Bugia i Orient convertia les Balears en un perill i un escull per a

les naus catalanes. L’oportunitat d’activar la màquina militar de conquesta es va donar ben aviat, quan

dues sageties corsàries de Tarragona van capturar a Eivissa una tàrida mallorquina que carregava

fusta, l’any 1228. Al cap de pocs dies, una nau de Barcelona, provinent de Bugia, va fer escala al port

de Mallorca i va ser capturada en represàlia, i una altra nau barcelonina, que feia la ruta de Ceuta, va

ser capturada a Eivissa i portada a Mallorca. Aquests fets van motivar l’enèrgica protesta del rei Jaume

I i es van convertir en casus belli de l’organització de la conquesta de l’illa de Mallorca. El comte-rei es

va traslladar a Tarragona a mitjan novembre de 1228, i es va reunir amb el còmit de galeres Pere

Martell. A partir d’aquesta trobada es van iniciar els preliminars dels preparatius de l’armada.

S’organitzà un tipus d’expedició pública encapçalada pel monarca, en la qual prenien part les ciutats,

els magnats, els prelats i, fins i tot, els particulars. A més, el concili celebrat a Lleida, presidit pel legat

apostòlic, el cardenal Santa Sabina, va dotar la iniciativa del rang de croada contra l’infidel. El ciutadà

de Barcelona, Ramon de Plegamans, va ser delegat del rei a l’hora de preparar l’expedició naval, i

s’encarregà de l’empresa fins a l’estiu de 1229, quan el mateix rei es traslladà a Tarragona per ultimar

els preparatius.


3

3. EL VIATGE

Durant la matinada del dimecres 5 de setembre de 1229, l’estol es feia a la mar aprofitant el vent terral

(NW). Mentre va durar aquest vent, tot va anar bé, però quan es trobaven a unes vint milles de la

costa, va rolar a llebeig (SW), fet que impossibilitava el desembarcament a l’illa. L’endemà s’intensificà

el vent i s’aixecà mar grossa, la qual cosa dificultà l’avenç enormement. Al capvespre d’aquell dia va

desaparèixer el vent i, des de la galera capitana, ja es podia veure a la llunyania l’illa de Mallorca, de la

qual es reconeixia la Palomera, Sóller i Almeruig. En vistes de la costa i durant el vespre l’estol es va

aplegar lentament, atesa la diversitat tipològica de les embarcacions. La velocitat era dispar. La nau

capitana va cobrir la distància en unes trenta-sis hores, amb una velocitat mitjana de dos nusos i mig.

Altres vaixells ràpids van anar a una velocitat mitjana de dos nusos i van trigar sis hores més. La resta

d’embarcacions de transport encara van anar més lentes. A la mitja nit, el vent va girar a garbí (W) i es

decidí anar cap a Pollença, tal com s’havia plantejat inicialment. L’estol es va tornar a posar en

moviment rumb a l’est, amb un vent suau de popa. Sobtadament, el vent va girar novament a nord-est i

el mar va tornar a créixer, obligant les naus a navegar a pal sec i fent impossible arrumbar cap a

Pollença. D’aquesta manera es van veure obligats a dirigir-se cap a la Dragonera (rumb SW), navegant

amb un llarg. Aquest canvi va fer que l’expedició hagués de desembarcar relativament a prop de la

ciutat de Mallorca, cosa que comportava més problemes i impossibilitava la sorpresa. No obstant això,

la navegació ja no va generar més problemes ni inconvenients i el divendres, 7 de setembre, els

primers vaixells catalans van arribar al port de la Palomera. La resta arribaren lentament i la nit del

dissabte ja s’havien reunit tots, sense cap pèrdua.

4. EL DESEMBARCAMENT

El dissabte, 8 de setembre, Jaume I va desembarcar al Pantaleu, després d’haver enviat Nunyo Sanç

amb una galera i Ramon de Montcada amb una galera tortosina a reconèixer la costa mallorquina i triar

l’indret més adient per desembarcar l’exèrcit. Després d’inspeccionar el litoral, van determinar que el

millor lloc per iniciar les operacions era la cala de Santa Ponça, ja que tenia un turó proper on es podia

establir una defensa. La nit del diumenge, dia 9, va començar el desembarcament de l’exèrcit. Al puig

proper a la cala es van situar 700 peons i 150 cavallers, comanats per Nunyo Sanç, Ramon de

Montcada, Bernat de Santa Eugènia i Gelabert de Cruïlles. Van fer front amb èxit al primer atac dels

musulmans i van poder consolidar la posició. A Santa Ponça només havien desembarcat les galeres i

les tàrides. Les naus, en canvi, havien esperat a la Palomera fins a l’alba, sense saber que la resta de

l’armada havia desembarcat a Santa Ponça. En conseqüència, van passar de llarg la cala i van entrar

a la badia de Mallorca fins al cap de Porrassa, al sud-oest de la ciutat. D’aquesta manera, l’armada va


4

restar partida en dues parts, la primera ja desembarcada i la segona a bord de les naus, on encara hi

havia 300 cavallers amb la seva gent. Sortosament, una barca anà a advertir les naus perquè anessin

a la cala del desembarcament. La seva proximitat a la ciutat, però, va permetre advertir els moviments

de les tropes musulmanes cap a la serra de Portopí, el vespre del dimarts 11 de setembre, i

comunicar-ho a Jaume I. L’endemà va tenir lloc la decisiva batalla de Portopí, en la qual va ser vençut

el rei de l’illa. Després de la contesa, els homes del rei en Jaume van ocupar les torres de Portopí i

l’estol es va tornar a reunir en aquest port, tret d’una part que es dedicà a bloquejar per mar la ciutat de

Mallorca. A partir d’aleshores, van posar setge a la capital fins al 31 de desembre de 1229, quan va ser

presa a l’assalt.

5. TIPOLOGIA DELS VAIXELLS QUE FORMAREN L’ESTOL EXP EDICIONARI

Galera : la galera era el vaixell de guerra de la Mediterrània per excel·lència des de l’època antiga. A

l’edat mitjana la galera va continuar sent una embarcació essencial per a les armades, tant per la seva

velocitat i maniobrabilitat com per la seva capacitat ofensiva. Posseïa una bancada per banda d’uns

vint-i-cinc rems. Cada rem era impulsat per dues o tres persones. Els bancs estaven disposats de

forma obliqua respecte a la quilla del vaixell, per tal que els remers del mateix banc no interferissin

entre ells. La galera portava uns cent vint remers i una cinquantena de soldats i mariners. A més, duia

un pal amb una vela llatina aparellada i presentava eslora aproximada d’un quaranta metres i una

mànega màxima de cinc metres. La tripulació vivia a la coberta i els oficials s’allotjaven a una cabina

elevada a la popa.

Galiota o sagetia : era una galera petita que tenia com a màxim vint rems per banda, cadascun

impulsat per un sol home.

Tarida : en origen era un buc mercant, de menys eslora i més mànega que la galera. Posseïa la

particularitat de tenir porta per embarcar cavalls. Portava aparell llatí i, com la galera, emprava dues

veles diferents, segons la mar i el vent. De vegades tenia castell per combatre.

Bus : vaixell gros, llarg i estret, amb un sol pal amb vela llatina que podia armar vuitanta rems en dues

tires.

Barca : vaixell de càrrega o militar de dimensions petites, que podia armar trenta o quaranta rems amb

un pal i aparell llatí.

Nau: el vaixell rodó més gran de tots. Podia tenir tres cobertes amb una gran capacitat de càrrega.


5

HISTÒRIA

1. Islam

Com el judaisme i el cristianisme, l'Islam és una religió monoteista. Com aquests, es constitueix entorn

d'un llibre, un llibre sagrat que és paraula de Déu. Recitant fragments d'aquest llibre, el creient es troba

més a la vora de Déu, Alà; però l'Islam és una religió eminentment social. Els seus caps religiosos són,

també, caps polítics. Pels seus fidels, la religió és molt més que qüestió personal; és la realitat entorn

de la qual tot gira: individu, societat, economia i cultura; és una vivència que abraça i unifica totes les

facetes de la vida.

La paraula àrab islam designa l'acte de submissió completa o dependència absoluta respecte a Déu.

La paraula muslim o musulmà, aplicada a l'home o dona que s'ha lliurat sense reserves a Déu, prové

de la mateixa arrel de la que deriva islam: ambdues fan referència al creient totalment sotmès a Alà,

l'invisible. el totpoderós, el misericordiós.

L'Islam, potser com cap altra religió, experimenta un accelerat procés d'expansió. Al 1975 es parlava

d'un nombre aproximat de tres cents milions de fidels; al 2000, es parla de mil milions, amb un ritme de

creixement del 3% anual.

2. Musulmà

Musulmà vol dir “creient en l'Islam” i l’Islam és una paraula que ve de l'àrab Islam 'submissió (a la

voluntat de Déu)'. Religió universalista de tipus monoteista (Al.lah 'Déu') predicada pel profeta Mahoma

(Muhàmmad) a Aràbia en el segle VII, i posteriorment estesa a gran part del món habitat. Convé aclarir

que Al.lah (i la seva adaptació catalana, Alà) no és pas cap "nom propi del déu dels musulmans", sinó,

senzillament, l'equivalència exacta del nostre mot déu; aquells àrabs que són de religió cristiana o

jueva resen igualment a Al.lah.

3. Esplendor

Apogeu, situació d'allò que ha assolit un grau molt alt de desenvolupament, perfecció, riquesa, etc.

4. Reconquesta

Nom donat a la conquesta per part dels regnes cristians del territori de la Península Ibèrica envaït pels

musulmans al començament del s VIII. La reconquesta dels Països Catalans presentà diverses etapes

i va acabar amb la conquesta de les Illes en 1229-35, amb l'ocupació efectiva de Menorca el 1287; la

conquesta del Regne de València en 1232-45; i la del regne de Múrcia en profit de Castella (1265-66).


6

5. Soldà

Nom donat als sobirans turcs fins el 1924 i a altres prínceps islàmics. Durant l'època califal el títol fou

portat a l'Orient per diversos sobirans independents, el primer dels quals a adoptar-lo (1055) fou el

seljúcida Togrïl Beg. A la caiguda del califat de Bagdad l'ostentaren també els sobirans mongols i els

turcs otomans a partir de Baiazet I (1389).

6. Frederic I Barba-roja

Frederic I Barba-roja (Waiblingen 1123 - Cilícia, 1190 ) va ser emperador romanogermànic i rei d'Itàlia i

d'Arle (1155-1190), rei de Germània i de Romans (1152-1155) i duc de Suàbia (Frederic III) (1147-

1152). El 1147 anà a la segona croada amb el seu oncle, l'emperador Conrad III. Aquest el nomenà

successor (1152). Amb la idea de restaurar la grandesa de l'imperi Romà procurà l'amistat de tots els

prínceps alemanys, que reconegueren la seva autoritat. Anà a Itàlia (1154), i després de sotmetre les

ciutats rebels que cercaven la independència fou coronat rei a Pavia (1155) i emperador a la basílica

de Sant Pere pel papa Adrià IV, contra la voluntat dels romans, que li presentaren batalla, però foren

derrotats. A Alemanya hagué de posar ordre, i estengué els seus dominis cap a Polònia i

Escandinàvia. A la dieta de Besançon (1157) es produí la ruptura de Frederic amb el legat pontifici

sobre el pretès vassallatge de l'emperador al papa. Sotmeté Milà (1158), i a la dieta de Roncaglia foren

reconeguts al sobirà tots els drets dels emperadors romans, però algunes ciutats li foren hostils i també

el papa el privà d'exercir els seus drets als Estats Pontificis. Elegit papa el qui fou legat a Besançon,

Alexandre III (1159), els imperialistes elegiren un antipapa, Víctor IV, que excomunicà Alexandre.

Frederic va voler imposar el seu Papa (primer Vïctor IV i després Pasqual III) però no ho aocnseguí i al

final hagué de reconèixer el Papa Alexandre III (1177).

Un cop fetes les paus amb el Papa, Frederic es va embarcar en la Tercera Croada(1189), amb Felip

August de França i Ricard Cor de Lleó d'Anglaterra.

Deixant el seu fill Enric VI com a regent, Frederic va organitzar un gran exèrcit de 100.000 homes i va

iniciar la marxa cap a Terra Santa. Frederic havia desafiat per carta a Saladí a disputar un combat

singular entre ells dos a la plana egípcia de Zoan.

Abans de poder enfrontar-se amb Saladí, el 10 de juny de 1190, Frederic es va ofegar al riu Saleph, a

Anatòlia. Les circumstàncies exactes de la seva mort son desconegudes. Algunes versions parlen que

es va ofegar mentre es banyava, i d'altres diuen que el seu cavall el va llençar a l'aigua mentre creuava

el riu. Segons el cronista Ali ibn al-Athir l'aigua arribava just a la cintura, de manera que es possible

que el contrast entre la calor que feia i l'aigua gèlida li hagués provocat un atac de cor (tenia 67 anys).


7

La mort de Frederic va portar al caos al seu exèrcit. El fill de Barba-roja Frederic VI de Suàbia va

liderar els pocs soldats que quedaven dels que havien iniciat la marxa fins Acre. Amb l'objectiu

d'enterrar Barba-roja a Jerusalem es va posar el seu cos en vinagre dins d'un barril per preservar-lo,

però l'intent va fracassar. La seva carn es va acabar enterrant a l'església de Sant Pere d'Antioquia, els

seus ossos a la catedral de Tir, i el seu cor i entranyes a Tars.

7. Salah Al-Din (Saladí)

Saladí (actual Iraq, 1138 - Damasc, 1193) va ser soldà d'Egipte i de Síria. Tot i que la família de Saladí

era de Síria, Saladí comença la seva carrera política i militar a Egipte coma visir on va substituir el seu

oncle. Saladí va repel·lir un intent d'invasió croat, va abolir alguns impostos, va reformar i reduir

l'administració i va contractar mercenaris turcs i kurds per formar un exèrcit sòlid.

Quan el califa d’Egipte va morir el 1171, Saladí es va convertir en el soldà. Tot i que nominalment

depenia de Síria, tenia de fet un poder absolut sobre els seus dominis a Egipte. A més va engrandir el

reialme conquerint Líbia, el nord del Sudan i el Iemen.

El soldà de Sïria Nur al-Din va morir el 1174 deixant Síria al seu fill as-Salih Ismail al-Màlik, d'onze

anys. Amb l'excusa de protegir el jove monarca de l'amenaça croada, Saladí va ocupar el seu reialme,

va entrar a Damasc i va assetjar Alepo.

Després de sortir derrotat de la batalla de Montgisard el 1177, els regnes croats ven ser un problema

constant, degut a les seves incursions sobre territori musulmà. Però dos anys més tard, va obtenir la

seva primera victòria contra els croats a la batalla del Gual de Jacob.

As-Salih Ismail al-Malik va morir el 1181 i Saladí va ser nomenat oficialment soldà de Síria. Va

aconseguir annexionar-se els territoris de la Mesopotàmia.

La Conquesta de Jerusalem

Els atacs del cavaller Reinald de Chatillon contra caravanes i pelegrins musulmans va ser el principal

desencadenant de la guerra que acabaria amb els regnes croats. L'any 1187 el rei de Jerusalem, Guy

de Lusignan va convocar un gran exèrcit per fer front a Saladí i va sortir al seu encontre. Els cavallers

dels ordes religiosos van ser aniquilats gairebé del tot.

Desaparegut el gruix de l'exèrcit croat, Saladí es va veure lliure d'atacar la ciutat de Jerusalem,

defensada per Balian d'Ibelin. La ciutat va caure el 2 d'octubre del 1187. Saladí va perdonar la vida a

tots els cristians.

Després de la caiguda de Jerusalem es va proclamar la Tercera Croada, on hi van participar Felip

August, rei de França i el famós Ricard Cor de Lleó, rei d'Anglaterra. Es va conquerir la ciutat de Sant

Joan d'Acre, però llavors les desavinences entre Felip i Ricard van fer que els francesos abandonessin

la croada. Ricard va aconseguir alguns èxits però no pas reconquerir Jerusalem. Finalment, va

abandonar la croada, després de pactar amb Saladí, que va prometre atorgar protecció als peregrins

cristians.


8

Saladí va morir a Damasc el 1193 i va ser enterrat a la Gran Mesquita d'aquesta ciutat.

8. Ricard Cor de Lleó

Rei d'Anglaterra (1189-99). Fill i successor d'Enric II i d'Elionor d'Aquitània. Volenterós i turbulent, de

gran braó en el combat i d'una força hercúlia, ho fiava tot a l'espasa. Empès per Felip August de

França, es revoltà tres vegades contra el seu pare. Tot seguit que fou rei, s'apressà a preparar (1189-

90) una croada a Terra Santa, la tercera, de la qual fou l'heroi: conquerí Xipre, contribuí decisivament a

la conquesta de Sant Joan d'Acre (13 de juliol de 1191), derrotà Saladí i, si no pogué prendre

Jerusalem, almenys pactà el dret per als cristians de peregrinar-hi. De retorn a Anglaterra, on el seu

germà Joan sense Terra conspirava per apoderar-se del tron, naufragà a les costes de Dalmàcia i

decidí travessar, disfressat, els dominis del duc Leopold d'Àustria, que havia ofès greument davant

Acre. Reconegut i empresonat, hagué de pagar un rescat quantiós per a recuperar la llibertat. El 1194

tornà a Anglaterra, on perdonà el príncep Joan; derrotà Felip August (Courcelles, 1198), que havia

envaït la Normandia, i tot seguit després, en lluita amb rebels del comtat de Llemotges, fou ferit de

mort per una fletxa davant de Chalus. Casat amb Berenguera de Navarra, morí sense successió, i

heretà la corona Joan sense Terra. Ricard s'havia criat a Aquitània i les seves llengües eren el francès

i l'occità; és dubtós que parlés l'anglès. Trobador i amic de trobadors, es relacionà o coincidí, entre

altres, amb Bertran de Born i Guillem de Berguedà. Gaucelm Faidit escriví un planh a la seva mort, en

el qual en pondera l'ardidesa i la generositat. Hi ha dues poesies atribuïdes a Ricard: una cançó escrita

des de la presó, en provençal i en francès, i un sirventès en aquesta darrera llengua.

9. Lluís de França

Lluís IX de França, Sant Lluís o Sant Lluís IX, rei de França (Poissy, prop de París 1214 - Tunis 1270),

rei de França (1226-1270). Va serel segon fill del rei Lluís VIII de França i Blanca de Castella. Fou

coronat rei el 19 de novembre de 1226 a la catedral de Reims, amb tan sols 12 anys. Per la seva

joventut tingué la regència de la seva mare Blanca de Castella que durà fins el 1234, any en què Lluíx

IX fou considerat adult. Blanca però continuar sent consellera reial fins a la seva mort el 1252. L'11 de

maig de 1258 els representants de Jaume I el Conqueridor i de Lluís IX de França signen a Corbeil (Illa

de França, França) el Tractat de Corbeil, segons el qual França reconeix definitivament la sobirania del

rei d'Aragó sobre els comtats catalans.

Lluís IX es va distingir pel seu esperit de penitència i oració. Es va preocupar per la pau entre les

nacions, va ser un monarca enèrgic que va defensar l'Església Catòlica. Considerat, especialment amb

els pobres i desprotegits, va pertànyer a l'Ordre de Sant Francesc d'Assís. Va fundar molts monestirs i

va construir la famosa Saint-Chapelle de París, prop de la catedral, per a albergar una gran col·lecció

de relíquies.


9

Va vèncer al rei Enric III d'Anglaterra a Taileburg en 1242. Va dirigir personalment dues croades. En la

primera va caure presoner a Egipte i durant la segona va morir de disenteria prop de Tunis en 25

d'agost de 1270. El seu cos fou transportat a França i fou enterrat a la Catedral de Saint-Denis. LLuís

IX de França fou considerat un model de monarca cristià i fou canonitzat el 1297 pel Papa Bonifaci VIII.

La seva festivitat se celebra el 25 d'agost.


10

10. Jaume I el conqueridor


11

11. El món conegut al segle XIII


12

12. Mapa de la Península Ibèrica abans de la conque sta de Jaume I


13

13. Mapa de la Península abans de les conquestes de Jaume I (en blanc)


14

14. Mapa de la Península abans de les conquestes de Jaume I (en blanc)


15

15. Castell de Monsó i croats


16

16. Mapa de les Croades 1


17

17. Mapa de les Creuades 2

CATALÀ

1. El gegant de Salou


19

2. Llegenda: el naixement del rei Jaume

Els pares de Jaume I, que vivien a Montpeller, estaven separats, puix que, al rei, no li agradava

prou la seva esposa. Sentia certa simpatia per totes les dones menys per la seva. I per aquesta

manera tan especial de viure no tenia fills; el poble es dolia d’aquest fet, car temia que a la seva

mort es quedaria el regne sense successió i que el cas donaria lloc a un gran conflicte. Els

cavallers i la noble gent de la cort del rei van tractar un dia de veure si podien fer de manera que

el matrimoni reial tingués un fill.

Van anar a veure la reina i li van preguntar si voldria dormir una nit amb el seu marit. Ella

respongué que sí. El cas difícil era que el rei hi vingués bé. El van anar a veure amb cert misteri i

li contaren que una gran dama, casada, tindria gran goig de poder passar una estona amb ell;

però que devia ser sota la rigorosa condició que l’entrevista havia de tenir lloc a les fosques, car

la dama volia de totes passades guardar secret qui era. El rei, amic d’aventures amoroses,

acceptà la proposta i donà la seva reial paraula que no faria res per esbrinar qui era la seva

companya d’aventura.

Una nit, i a l’hora convinguda, els conjurats van fer que es trobés el matrimoni en una casa dels

afores de Montpeller. En una cambra a les fosques tingué lloc el florit idil·li. A mitjanit, el rei sentí

com una remor que s’acostava, i aviat veié com per sota la porta de la cambra entrava una

resplendor. Cregué que li havien parat un engany, i al moment prengué les seves armes per

defensar-se. De sobte, la porta s’obrí i aparegué al seu davant tota una gran gentada, proveït

tothom d’una torxa encesa que deixà plena de llum tota la cambra. En el grup hi havia gent de

tota mena: nobles, cavallers, soldats, dames, donzelles, plebeus, menestrals, jutges, notaris,

pagesos i tota altra gent que formaven la societat d’aquells temps. El rei, parat, no endevinava

què significava tot allò. El més vell dels del grup li parlà així:

Senyor, perdoneu si hem vingut a interrompre en un moment tan íntim. Nosaltres som el vostre

poble, que es dol que vós i la vostra esposa no tingueu un fill que pugui heretar el vostre regne

després de la vostra mort, i, desitjosos d’evitar els conflictes que podrien succeir-se si, en morir,

cap fill vostre no us pogués heretar, hem volgut fer que vós dormíssiu una nit amb la vostra

muller, per tal de veure si podíeu obtenir fruit, i, per si d’aquesta estada resulta un fill, hem volgut

venir a fer-vos veure com la dama que us crèieu no conèixer, i amb la qual heu passat una

estona, és la vostra esposa. Sapigueu també que si teniu un fill serà vostre i que nosaltres,

persones de tots els estaments, hem vingut ací per donar fe que el fill que pugui néixer de la

vostra esposa és fill vostre i hereu de la corona de Catalunya. Si us hem ofès, perdoneu-nos, que

ho hem fet pel bé del vostre regne.


20

El rei, que de primer no sabia què li passava, veié com, en efecte, estava en companyia de la

seva esposa. Ho donà tot per ben fet i perdonà el seus súbdits, que animats de bon intent, li

havien preparat aquella aventura. D’aquella entrevista nasqué el rei Jaume.

Fins fa pocs dies, de la ciutat de Montpeller sortia encara, la nit que feia anys de la facècia, una

cavalcada o joc de cavallers que figurava la comitiva que anà a sorprendre el rei i aquest quan,

dalt del cavall, s’emportava la seva esposa cap al seu palau.

Spiritual

Bloc Mat Compl Color