UNITAT 4. ARISTÒTIL

LA COSMOLOGIA I LA CIÈNCIA ARISTOTÈLIQUES

COSMOLOGIA i TEOLOGIA ARISTOTÈLIQUES

Aristòtil concep l’univers dividit en dues parts essencialment distintes: una, el món sublunar, correspondria a l’espai que assignat als quatre elements fonamentals: terra, aigua, aire i foc, que, de trobar-se perfectament separats, es disposarien, començant pel primer i acabant pel darrer, en esferes concèntriques, però que, en realitat es trobarien bàsicament barrejats, donant lloc d’aquesta manera a la pluralitat d’éssers existents (això no obstant, en la mesura que els elements se separen, tendeixen a traslladar-se, cada un d’ells cap a l’indret que té assignat en el cosmos, és a dir, cadascuna la seua esfera respectiva).

Al voltant del món sublunar es desplega el món celeste, integrat pels astres i planetes, compostos, tots ells, un cinquè element, o èter. Cada astre i planeta es trobaria encastat en el si d’una esfera, també d’èter, però totalment cristal·lina, de manera que no seria visible a l’ull humà. Cada esfera constituiria un món (o orbe) que es mouria al voltant del món sublunar, arrossegant en aquest moviment l’astre que duu encastat, de manera que, en ser només aquest darrer no totalment cristal·lí, seria l’únic a veure’s girar per la volta de cel. Els diversos astres i planetes són perfectament esfèrics i homogenis i es trobarien ordenats de la següent manera: primer trobaríem l’esfera de la Lluna, tot seguit la del Sol i, a continuació les de Mart, Júpiter i Saturn. En darrer terme, tancaria l’univers l’anomena esfera del cel (ouranós) en el si de la qual hi haurien encastats els estels que, en mantenir fixes les respectives posicions relatives, constituirien allò que coneixem com a firmament.1

1 Aclarim que aquesta descripció del cosmos coincideix, en l’essencial, amb la

Més enllà dels cosmos, hi hauria el domini de la divinitat, que Aristòtil entén com una pluralitat de déus, ordenats jeràrquicament, de manera que n’hi hauria un, el primer, que n’ostentaria la supremacia.

En la mesura que l’atribut definitori de la divinitat seria la perfecció, Aristòtil la concep com a pur pensament (al cap

i a la fi l’activitat més alta de totes, que en el món sublunar li correspon a l’home, és la raó). Déu seria pensament que es pensa a si mateix (ja que la divinitat és també l’objecte més alt possible de pensament) i que roman immòbil i immutable, perquè tot moviment o canvi te per objecte l’assoliment d’alguna cosa que no es té i es necessita, i a Déu, en tant que perfecte, res no li manca i res no desitja. Aquesta essència i naturalesa, però, només li escau pròpiament a la divinitat primera i superior. La resta de divinitats no compartiran la perfecció de la primera en el mateix grau que aquesta i, per això, s’esforçaran a assemblar-se-li imitant-la, i imitant-la de la manera com li correspon allò que és només pensament: aspirant a l’absoluta saviesa. Se’ns ofereix, d’aquesta manera un quadre peculiar de la divinitat: una pluralitat de déus ordenada jeràrquicament, que anirien des de la summa perfecció,

totalment immòbil i immutable, a perfeccions inferiors que experimentarien moviments en el seu pensament tot perseguint la perfecció absoluta. La divinitat més alta, en la mesura que és model que estimula el moviment de la resta dels éssers divins però que, en ella mateixa, és totalment immòbil, és definida per Aristòtil com a PRIMER MOTOR IMMÒBIL, que mourà teleològicament (és a dir, servint com a model o fi

—en grec, télos— al qual tendir a assemblar-se) la resta de déus.Ja en el cosmos, i en l’àmbit del món celeste (que també té característiques divines), la darrera de les esferes, la dels

postulada pel matemàtic de Cnidos (Jònia) Eudox, que s’havia traslladat ambtota la seua escola a l’Acadèmia platònica, on hauria coincidit amb Aristòtil.(Val a dir, però, que la idea de l’existència d’esferes cristal·lines la trobem tam-Bé en un pitagòric tardà, coetani de Plató i Aristòtil, anomenat Filolau, que se-gons les cròniques, hauria també visitat Atenes en aquella època).

estels fixos es posarà en moviment circular per tal d’apropar-se, gràcies a la bellesa d’aquest, a la perfecció que regna en la sèrie de les divinitats, posant aleshores també en moviment, per fregament, la següent de les esferes, i aquesta la que vindria a continuació, i així totes, fins a l’esfera de la Lluna. Es generaria d’aquesta manera els moviment dels orbes celestials que, en el seu conjunt, gràcies a la seua bellesa i harmonia, aspiraria a assemblar-se a la perfecció que regna més enllà, on habiten els déus.

Cada un dels moviments particulars que es registressin en cada esfera (acceleracions, desacceleracions, retrocessions, inclinacions a un costat o a un altre, etc.) correspondria a un esforç, traduït en termes de moviment, que fa l’esfera en qüestió per tal d’imitar la perfecció corresponent a un dels déus de la sèrie, de manera que, pròpiament, hi haurà tants moviments particulars com deïtats i el moviment en conjunt dels orbes celestials constituirà una reproducció de la perfecció que defineix el regne de la divinitat múltiple i ordenada.

Alhora, mentre el món celeste cerca imitar la perfecció divina amb els seus moviments eterns, regulars i harmònics, el món sublunar cerca l’harmonia de les seues parts i la perfecció de les diverses entitats que el constitueixen i l’habiten per tal d’imitar, també, d’aquesta manera, l’ordre i la perfecció del món celeste i de Déu.

En darrer terme, tot allò existent, tant a un costat com a l’altre de l’esfera dels estels fixos, i tant en el món sublunar com en el supralunar, haurà estat posat en moviment pel PRIMER MOTOR IMMÒBIL, que mou teleològicament.

L’EVOLUCIÓ DEL COSMOS ARISTOTÈLIC. L’UNIVERS PTOLEMAIC

Durant disset segles la descripció de l’univers conegut va basar-se en aquest esquema aristotèlic, que situa la terra en el centre del cosmos.

L’esquema geocèntric tributari d’Aristòtil, però, es veuria modificat en part per l’astrònom i matemàtic del Museum alexandrí2 Claudi Ptolomeu (segle II de la nostra era), que va exposar la seua teoria en la Magna Sintaxis (coneguda entre nosaltres amb el seu nom àrab: Almagest —al Magisti—, derivat del grec mégistos, ‘el més gran’).

Val a dir, però, que el model proposat per Ptolomeu no pretenia ser una descripció fidel de l’estructura real de l’univers, sinó únicament una suposició

2 El Museum, ubicat ala ciutat d’Alexandria i dotat d’una biblioteca monumental, va constituir, durant sis segles (del III aC al III dC), un dels principals centres de saber de l’Antiguitat, al qual acudiren científics, matemàtics i filòsofs d’arreu i cap a on confluïen també estudiants de totes les procedències.

teòrica en base a la qual poder realitzar els càlculs necessaris per predir fenòmens astronòmics i fer possible la navegació guiada per l’observació de les estrelles. La prudència de Ptolomeu a l’hora de qualificar el seu model de merament hipotètic no és gens d’estranyar si tenim en compte que constituïa una estructura tan extremadament complexa que esdevenia un univers irrepresentable, solament imaginable de manera aproximada, i pensable únicament en termes d’equacions matemàtiques.

Així, per als tolemaics, la Terra es trobaria sobre el mateix pla que el centre de l’univers, però lleugerament desplaçada cap a un costat, i cadascun dels cossos celestes es mouria en una sèrie variable de petites òrbites circulars —epicicles, l’existència dels quals va ser postulada per primer cop per Hiparc de Nicea— que tindrien, cada una d’elles, el centre en una altra i que, en darrer terme, girarien al voltant d’un punt situat sobre el perímetre d’una altra òrbita circular principal anomenada deferent, que, en el seu cas, giraria al voltant del centre geomètric de l’univers.3

El resultat de tanta complexitat fou que, durant tot el temps de vigència del sistema geocèntric va optar-se per representar-se l’univers d’acord amb la descripció que n’havia fet Aristòtil,4 mentre que es recorria, a l’hora de fer càlculs i previsions, al complex model ptolomaic (que utilitzava més de 80 moviments simultanis), del qual el model aristotèlic era només una mena de simplificació.

Tots aquests artificis teòrics (geomètrics) permetien a Ptolomeu explicar fenòmens com el moviment retrògrad dels planetes o el fet que el Sol se’ns aparegui més gran al migdia a l’hivern que no a l’estiu. D’altra banda, per poder explicar l’aparent variació en la velocitat de translació dels planetes va postular encara un nou artifici teòric: l’equant, consistent en l’afirmació de l’existència d’un punt sobre el pla de l’hemisferi de l’univers, desplaçat respecte al punt central d’aquest i situat en el costat d’aquest oposat a aquell en el qual es trobaria la Terra, respecte del qual tots els cossos celestes girarien amb una velocitat —angular— uniforme, malgrat que els segments d’arc recorreguts, vistos des de la Terra, unes vegades serien més grans i unes altres vegades més 3 Tot això, a més s’havia de fer compatible amb el postulat de l’existència de les esferes cristal•lines, postulades per Eudox de Cnidos i recollides per Aristòtil, les quals contindrien cadascun dels cossos celestes, de manera que seria el si d’elles es verificaria el moviment en epicicles.4 Amb algunes modificacions, la principal de les quals era la redistribució dels planetes, que ara deixaven de trobar-se tots ells més enllà del Sol, per ubicar-se dos d’ells entre la Lluna i el Sol: Mercuri i Venus (coneguts ara com els “planetes interiors”), i els altres tres entre el sol i la volta de els estrelles fixes: Mart, Júpiter i Saturn (que van passar a ser coneguts com els ”planetes exteriors”).

petits, tot i no existir, pròpiament variació en la velocitat (perquè el centre d’aquest moviment angular no seria, com hem dit, la Terra, sinó el punt equant). Mitjançant aquest artifici, el sistema ptolemaic explicava els aparents canvis de velocitat intentant, salvant, tanmateix, la uniformitat del moviment dels cossos celestes, uniformitat considerada adequada per a ells, ja des de temps d’Aristòtil, perquè s’esqueia a la perfecció característica del món supralunar.

En definitiva, el sistema ptolemaic resultava satisfactori per cinc raons principals:

a. Donava una descripció suficientment precisa d’allò que podia observar-se amb els instruments existents del seu temps. De fet, aquest model aparentment està dotat de sentit comú: realment dóna la sensació què el Sol i les estrelles girin al voltant del nostre planeta, la Terra (salva les aparences).

b. Predeia acceptablement les trajectòries futures dels planetes, tot i que s’haguessin de realitzar uns càlculs extremadament feixucs (quan hi havia alguna ambigüitat es resolia reajustant les “rodes” del seu sistema flexible).

c. Proporcionava una explicació natural de perquè les estrelles fixes no mostren paral•laxi (canvi de posició relativa respecte a la resta dels cossos celestes) anual.

d. Estava d’acord amb la metafísica i la física dels aristotèliques (empra exclusivament moviments circulars i uniformes i és consegüent amb l’explicació aristotèlica del fenomen de la gravetat: tendència dels cossos greus a caure cap al centre de l’univers).

Nicolau Copèrnic, tot cercant restablir l’harmonia i al senzillesa perdudes en el model geocèntric aristotelicoptolemaic («La saviesa de la natura és tal que no produeix res de superflu i inútil», afirmava), va proposar un sistema heliocèntric en el qual, a més, la Terra girava sobre el seu eix (com, temps abans ja havien postulat Aristarc de Samos i Nicolau d’Oresme, aquest darrer a la Universitat de París, al segle XIV)5 i tenia la Lluna coma satèl·lit.Ara bé, el model copernicà, en mantenir el postulat de les òrbites circulars, no se’n sortia a l’hora d’aconseguir la màxima simplicitat que pretenia (de fet, en alguns

5 Aristarc de Samos va calcular, mitjançant un mètode empíric consistent a situar en els vèrtexs del triangle rectangle imaginari que descriurien la Terra, la Lluna i El Sol en el moment que aquest darrer il·luminés tot just la meitat de la Lluna (sent aleshores l’angle descrit pel catet que uniria aquest amb la Terra i la hipotenusa que vincularia aquesta darrera amb el Sol, el complementari de l’angle calculat a partir de l’ombra que projectaria un gnòmon sobre la superfície terrestre), que el nostre planeta hauria d’estar molt més lluny del Sol que no de la Lluna, i aleshores, en constatar que no obstant això es veien tots dos astres d’una mida semblant, va inferir que el primer hauria de ser realment molt més gran de la segona, cosa que el va dur a pensar que la Terra, que a jutjar pels eclipsis, no podia ser molt més gran que Lluna, havia de ser ella la que girés al voltant del Sol, i no a l’inrevés.

aspectes concrets comportava una més gran complexitat que el sistema ptolemaic, i els càlculs que requeria no eren menys complicats que els necessaris a partir del model geocèntric anterior). Les seues prediccions tampoc no eren més precises, però, això sí, eliminava alguns artificis com l’equant (tot i mantenir l’excentricitat de la Terra i els epicicles) i permetia el correcte càlcul de la latitud.

Així mateix, amb el seu sistema, Copèrnic trencava la distinció aristotèlica entre món celeste i món sublunar, unificant l’univers, la qual cosa li permetia afirmar que tot allò creat per Déu és igualment valuós, una consideració, aquesta, que ell veia més coherent amb el cristianisme que no pas la vella distinció aristotèlica. D’altra banda, aquesta unificació de l’univers operada per Copèrnic oferia als astrònoms la possibilitat d’explicar-se fenòmens com els cometes, que tradicionalment es consideraven fenòmens que tenien lloc en l’àmbit sublunar (com a resultat del fregament de l’esfera de l’aire amb l’esfera del foc), però que, el perfeccionament en els mètodes d’obser-vació astronòmica, aclaria que la seua veritable ubicació era més enllà de la Lluna, en l’àmbit del món celeste, que, segons la física aristotèlica, era immutable i perfecte i que, per tant, no podia admetre l’aparició sobtada de nous cossos. L’aparició de cometes (com els que van observar-se el 1572 i el 1577), per contra, era compatible amb un univers unificat (sense dimensions perfectament estables, eternament immutables). 6

6 Val a dir que abans que Kepler, amb les seus tres llei sobre el moviment planetari, introduís en el sistema copernicà les modificacions que li permetrien presentar-se com una veritable alternativa el vell model geocèntric, un altre astrònom, el danès Tycho Brahe (que visqué entre 1546 i 1601 i va ser mestre de Kepler, que treballava a les seues ordres, en l’observatori de Praga), va bastir, en base a les seues exhaustives i precises observacions, un sistema, alternatiu alhora al ptolemaic i al copernicà, que va tenir un gran ressò en la seua època i va ser immediatament adoptat pels jesuïtes en els seus centres d’estudis. En el model de Brahe desapareixen les esferes cristal•lines (sobre l’existència de les quals guardava silenci Copèrnic) i la Terra ocupa el centre de l’univers, girant al voltant d’ella la Lluna i el Sol, mentre que els cinc planetes coneguts girarien al voltant d’aquest darrer i, en conseqüència, al voltant de la Terra. Tot plegat quedava tancat per l’esfera de les fixes (l’existència de la qual, malgrat alguns pioners que defensarien en els segles XV i XVI l’extensió infinita de l’univers, continuaria postulant-se encara per un temps). El sistema de Brahe resultava molt més exacte que el copernicà i el ptolemaic,a més de comportar les mateixes simplificacions que ja havia introduït el primer,i encara d’altres.

LA FÍSICA ARISTOTÈLICA

La ciència aristotèlica, que pretén descansar en l’experiència, s’esforça a oferir principalment una explicació de les causes formal i final dels fenòmens observats; cerca, per tant, una explicació científica de caràcter formalista i finalista (teleològic), ja que troba l’explicació dels fenòmens en “qualitats ocultes”, atribuïbles a l’element formal de les substàncies involucrades, les quals faculten aquestes per a realitzar determinats processos i transformacions, i això alhora que manté que tots els fenòmens naturals es desenvolupen perseguint uns fins generals: l’assoliment o el manteniment de l’ordre i l’harmonia còsmics, i de la màxima perfecció possible de cada substància.

Aristòtil anomena moviment qualsevol canvi o fenomen i, com ja sabem, el defineix com el pas de ser potència a ser acte, és a dir, com el procés d’actualització d’allò que, en un principi, es posseeix únicament en potència. Perquè aquest moviment sigui possible és necessària l’acció d’alguna cosa que ja posseeixi en acte allò que la substància en moviment sols posseeix inicialment en potència, i això perquè no pot haver efecte sense una causa i perquè aquesta cal que tingui una naturalesa idèntica al fenomen que produeix (i és que sols allò semblant produeix allò semblant), i una intensitat igual o superior a la d’aquest. En conseqüència, cal establir que:

Sempre hi ha una causa, externa (eficient i/o final) que indueix el moviment experimentat en un substància (locatiu, quantitatiu, qualitatiu o substancial).

La causa —externa— del moviment està constantment present mentre aquest dura. Si la causa cessa, cessa el moviment.

Pel que fa als éssers vius (plantes, animals, humans), el moviment els és conferit pel seu mateix element formal: l’ànima (vegetativa, sensitiva o racional, segons s’escaigui). En aquest cas, les transformacions orgàniques i els fenòmens fisiològics s’explicarien en funció de la finalitat (télos) amb ells perseguida.

Per contra, pel que fa a la matèria inert del món sublunar (àmbit imperfecte de la generació i la corrupció, del canvi i del moviment ), tota mutació té lloc, segons el que ja hem dit, seguint els següents principis:

Una cosa adquireix moviment locatiu sols si aquest li ha estat conferit per alguna altra cosa (causa eficient) que ja està en moviment en acte.

El moviment perdura mentre en perdura la causa.

Va a dir que Aristòtil negava l’existència del buit. Aquesta consideració resulta un postulat necessari, en física aristotèlica, per a l’explicació de les característiques efectives del moviment local dels objectes, ja que, sense la resistència que oposaria un medi ple, aquest moviment es hauria de ser, segons el parer aristotèlic, instantani.

TIPUS DE MOVIMENT LOCATIU EN EL MÓN SUBLUNAR:

a. Naturals: són aquells moviments que resulten de l’esforç realitzat per les substàncies que es troben fora de l’esfera que per naturalesa pertoca a l’element principal de llur composició material per tal de reubicar-se en l’indret que els correspon (serien moviments com el vertical descendent dels greus o vertical ascendent dels ens aeris o ignis). En aquest cas, la causalitat determinant és la final, ja que es tracta de moviments per mitjà dels quals els cossos cerquen ubicar-se en l’indret de l’univers que, metafísicament, els correspon.

b. No naturals o violents: són els moviments verticals diferents dels anteriors i els moviments horitzontals i oblics. En aquests moviments, que no responen a una finalitat metafísica general, la seua causa (eficient) ha de mantenir-se en contacte amb el mòbil mentre es desplaça, ja que la separació equivaldria al cessament de la causalitat.

La teoria aristotèlica del moviment en el món sublunar suscita un seguit de problemes explicatius que ja van ser posats de manifest al segle VI per Joan Filopó, comentarista de la Física d’Aristòtil. Els principals d’aquest proble-mes són els següents:

Moviment de caiguda dels greus:

Si els greus tendeixen a caure per tal d’ocupar el lloc que metafísicament els correspon, ¿per què aquest moviment, en comptes de ser uniforme -o bé desaccelerat- a mesura que el mòbil s’aproxima al seu objectiu, és, per contra, uniformement accelerat? A aquesta qüestió, els aristotèlics ofereixen les següents respostes:

- El greu, en moure’s, desplaça l’aire que té al davant fent que es reubiqui al seu darrere, això, d’una banda, el frena, però, al mateix temps, fa que la columna

d’aire que té a sobre sigui cada cop més gran, la qual cosa comporta una pressió sobre ell cada cop més gran, que té com a efecte la seua acceleració.

Objecció: l’aire és, formalment, lleuger, així que en realitat no pot exercir cap força sobre el greu.

- El greu, en apropar-se a l’indret de l’univers que li correspon experimenta una “ànsia” que li provoca l’acceleració efectivament observada.

Objecció: quan una substància es troba ubicada en l’esfera que li correspon passa a moure’s en cercle (moviment natural de l’univers) o a romandre en repòs (cas d’allò que es troba dels dos extrems de la realitat: el centre i Déu), així, per tant, els greus, que tendeixen a caure al centre de l’univers, haurien d’experimentar, a mesura que s’apropen al seu objectiu, una progressiva tendència al repòs.

Moviment dels projectils:

Tot projectil es manté en moviment, després que la causa eficient que li ha conferit aquest cessi d’actuar sobre ell, gràcies al fet que l’aire que desplaça en el seu recorregut es reubica al seu darrera, reimpulsant-lo. Ara bé, si això és d’aquesta manera, ¿per què els projectils no romanen indefinidament en moviment –uniforme- si sempre desplacen certa quantitat d’aire i aquesta quantitat és sempre igual a aquella que els reimpulsa?, és més, ¿per què, en els casos en els quals al projectil se li oposa una forta resistència (com passaria si tingués un fort vent en contra), en comptes d’aturar-se progressivament fins a caure verticalment, es mante-nen en moviment descrivint una paràbola?

Per tal de respondre a aquestes darreres dificultats, Joan Buridà (mort el 1358) i Nicolau d’Oresme (mort el 1382), ambdós de la Universitat de París, van formular la teoria de l’impetus, que també proposava una solu-ció a les dificultats trobades en l’explicació de les característiques pròpies del moviment de caiguda dels greus. Aquesta teoria afirmava:

a. La causa eficient trasllada al projectil una força (impetus) que té sobre aquest l’efecte de mantenir activa l’acció d’aquella per un temps (fins que l’impetus s’esgota). Amb aquesta nova consideració hom pretenia resoldre, el problema que se suscitava a propòsit del moviment dels projectils, cosa que, de fet, amb la sola postulació de l’existència d’un impetus tampoc no s’aconseguia ja que la possessió d’aquest per part d’un projectil implicava que aquest es mantingués en moviment fins al seu esgotament, moment en el qual hauria de caure verticalment, a plom (i és que l’explicació basada en impetus s’afegiria a la ja existent en base al desplaçament d’aire, sense que, però constituís, en realitat una alternativa a aquesta darrera: la mecànica del moviment del projectil continuaria sent la mateixa).

b. Els greus, en caure, anirien acumulant un cert impetus (anomenat accidentalis) a partir de l’aire desplaçat, el qual, en moure’s reimpulsa el cos que cau imprimint-li aquest impetus progressivament renovat i incrementat. Amb aquesta explicació hom pretenia resoldre el problema suscitat a propòsit de les característiques del moviment de caiguda dels greus.