Vicent Andrés Estellés

C/ General Pastor, nº 34 · L’Eliana (València) · Tel. 962742371 http://www.leliana.es/biblioteca

AJUNTAMENT DE L’ELIANA Regidoria de Promoció Cultural, Joventut i Ocupació

LES GUIES DE LA BIBLIOTECA, 4 / 2013

@biblioeliana

Biografia

Vicent Andrés Estellés va nàixer a Burjassot (l’Horta) l'any 1924. Fill de forners, es dedicà a l'ofici familiar abans d'orientar la seua vida cap al periodisme i l'escriptura.

En la seua infantesa viu els anys durs de la Guerra d'Espanya (1936-39) i de la postguerra, fins al punt d'haver de superar tràgiques experiències relacionades amb la mort, motiu reiterat de bona part de les seues composicions. Els seus inicis literaris tendiren cap al teatre. Però devers als onze o dotze anys, començà a escriure en vers. La postguerra incideix en la vida d'Andrés Estellés com un període sinistre, recorregut per la por i la inseguretat.

És a principi dels anys quaranta quan inicia la seua activitat com a periodista. Aquestes primeres passes desembocaren en una professió i en l'oportunitat d'estudiar periodisme a Ma-

drid. Així, l'any 1958 passava a ocupar el càrrec de redactor en cap del diari Las Provincias, càrrec que no abandonaria fins al 1978 quan una decisió arbitrària l'obligà a una jubilació avançada.

Fruit de l'ambient de la postguerra més crua prové el poemari Llibre de meravelles (publicat el 1971, però escrit entre 1956 i 1958. Abans, però, ja havia publicat unes altres obres: Ciutat a cau d'ore-lla (1953), La nit (1956) o Donzell amarg (1958), premi Cantonigròs (1956). El 1960 rep el premi Valèn-cia per La clau que obri tots els panys (1971), obra bàsica en el repertori d'Estellés, ja que recull les carac-terístiques de la producció anterior i ja insinua els camins que seguirà més endavant. El 1965 publi-ca L'amant de tota la vida i el 1966 guanya el premi Ausiàs March de Gandia per L'inventari cle-ment (1971).

Durant els anys del canvi de dècada, Estellés resideix a Mallorca i inicia la publicació de bona part de la seua obra:Lletres de canvi (1969), Primera audició (1971) o L'ofici de demà (1972). Al llarg d'aquests anys publica els cinc primers volums de la seua obra completa la qual cosa el consagra definitivament en l'àmbit de les lletres catalanes. El 1975 obté la Lletra d'Or de la literatura catalana i el Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia amb el segon volum de la seua obra completa; el 1978 rep novament el premi Serra d’Or perBalanç de mar i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Abans, la mort del general Franco (novembre de 1975) és el ressort perquè comence a escriure l'ambi-ciosa obra Mural del País Valencià, de la qual han anat apareixent fragments en diversos llibres i que no ha estat publicada definitivament fins al 1998. Als anys vuitanta, Vicent Andrés Estellés, afectat per l'agreujament de la seua malaltia, s'ha de recloure en una vida sedentària, cosa que li permet d'in-crementar la seua producció. En aquesta època conrea vers, prosa i teatre, publica el seu únic poemari en castellà: Primera soledad(1988) i també la resta de volums de la seua obra completa, culminada el 1990 amb el desé llibre, titulat Sonata d'Isabel en homenatge a la seua dona.

La seua obra ha gaudit d’un important reconeixement internacional, com ho avalen les traduccions fetes a l’anglés, el castellà, l’alemany o l’italià, i la participació en antologies de poesia catalana traduï-des al suec o al japonés. En els últims anys de la seua vida, se succeeixen els diversos homenatges que reconeixen la seua dedicació literària i la seua fidelitat a un poble i a una llengua. Així, el 1984 és guardonat amb el Premi de les Lletres Valencianes. Finalment, Vicent Andrés Estellés mor el 23 de març de 1993, consagrat com una de les figures més representatives de la literatura i de la cultura ca-talanes. A títol pòstum va rebre la Medalla d’Or de Belles Arts.

Font: Web de la Universitat d’Alacant.

A la biblioteca trobareu...

LLIBRE DE LES MERAVELLES València: Eliseu Climent, 1992

SONATA D’ISABEL València: Eliseu Climent, 1990

BALANÇ DE MAR València: Eliseu Climent, 1978

LA CLAU QUE OBRI TOTS ELS PANYS / L’HOTEL PARÍS Barcelona: Edicions 62, 2012

PRIMERA SOLEDAD València: Alfons el Magnànim, 1988

LA LLUNA DE COLORS València: Eliseu Climent, 1986

DOCUMENT DE MORELLA València: Generalitat Valen-ciana, 1992

Prologats per ell...

OBRA PERIODÍSTICA Paiporta:Denes, 2003

ALL TALL Àngel Cosmos Sueca: Palacios, 1981

POESIA I RECORD. Jaume Pérez Montaner València: La Foresta d’Arana, 1994

URI Monserrat Manent València: Eliseu Climent, 1987

EL FORN DEL SOL València: Gregal, 1986

LLIBRE D’ALZIRA Alzira: Bromera, 1996

ANTOLOGIA POÈTICA València: Consell Valencià, 1993

A propòsit d’un poema del

Llibre de les meravelles de

Vicente Andrés Estellés

Calle Estellés

Enllaços interessants...

- La València de Vicent Andrés Estellés: http://www.avl.gva.es/va//estelles - Escriptors catalans: http://www.escriptors.cat/autors/andresv - Fundació Vicent Andrés Estellés : http://www.fundacioestelles.org - Universitat València– Vicent Andrés Estellés: http://www.uv.es/maicas/vae/

¿Qui s’ha mort? Em posareu entre les mans la creu o aquell rosari humil, suat, gastat, d’aquelles hores de tristesa i por, i ja ninguna amenitat. Després tancareu el taüt. No vull que em vegen. A l’hora justa vull que a Burjassot, a la parròquia on em batejaren, toquen a mort. M’agradaria, encara,

que alguna dona del meu poble isqués al carrer, inquirint: “¿Qué qui s’ha mort?”I que li donen una breu noticia: “És el fill del Forner, que feia versos”. Més cultament encara: “El nét major de Nadalet.” Poseu-me les ulleres. V. Andrés Estellés.

Al nieto mayor de Nadalet lo enterraron, al final, sin gafas. O eso creo. Tampoco Fuster cumplió su deseo: morir en silencio, como quería, sin ceremonias, a la manera de Adolf Pizcueta. Ni le pusieron, al solitario de Sueca, su epitafio: Aci jau JF, va morir como va viure, sense ganes. Gajes del oficio. La ceremonia social se impone, con sus genuflexiones obligadas. De aquella Santísima Trinidad - Fuster, Guarner, Estellés - de la transición queda-ba el poeta, que además vivió para la muerte, en vida, en obra— y el sexo, y el amor, y todo eso—y ayer lo ente-rraron. << M’agradaria, encara, que alguna dona del meu poble isqués al carrer, inquirint: “Que qui s’ha mort?.” I que li donen una breu noticia: “ Es el fill del Forner, que feia versos” >> Aseguran que una mujer lo dijo, instantes antes de enfilar la comitiva fúnebre la calle Vicent Andrés Estellés, en Burjassot, que es la que da al cementerio. Si: la que da al cementerio. Hasta el ayuntamiento, inocente, predesti-naba el círculo de la ironía. Con la mujer, que se preguntaba quién enterraban. Vicent Salvador titula un artículo: Senyor Estellés, sóc la mort. Y otro comienza el suyo: Se nos ha muerto, hoy, es gran moribundo. Alfaro, sin embargo, se preguntaba, ayer, por el después, y resolvía la encrucijada, de esta generación que se queda, positivamente. Aunque volvía a Fuster para explicar al gran poeta: “Una xamba genéti-ca” La tragedia es menor, así, de todos modos. La hija del poeta pintó las cuatro barras en el nicho. Y lo envolvieron en la senyera. “No vull que em vegen”, dejó escrito. No lo vimos. “Tanqueu el taüt”. Se cerró. Y alguien apuntó enseguida: “Destapemos sus versos” JESÚS CIVERA. Font: Levante, 30 de març de 1993.