Crítica

Una oda a la sensibilitat

Títol: El árbol de la vida (The Tree of Life).Direcció i guió: Terrence Malick.Any i lloc: 2011, Estats Units.Repartiment: Brad Pitt, Jessica Chastain, Sean Penn, Hunter McCracken.Productora: Fox Searchlight Pictures i Riverroad Entertainment.Fotografia: Emmanue Lubezki.Durada: 138 minuts.Premis: Palma d’Or a la Millor Pel·lícula al Festival de Cannes 2011.

ADRIANA DÍAZ MARTÍN-ZAMORANO

Si la finalitat de Terrence Malick amb El árbol de la vida era l’elaboració d’una poesia visual alta-ment simbòlica, el director ha aconseguit de bon

grat el seu objectiu. Trencant amb els esquemes del que tot espectador espera d’una gran producció nord-americana però seguint la línia de les seves pel·lícules com ara Malas tierras (1973) o La delegada línea roja (1998), Malick ha assolit situar El árbol de la vida a

gran part de les sales de multicinema d’arreu del món i ha desestabilitzat així el concepte estereotipat de film dels Estats Units. No és únicament la notable desp-esa econòmica que ha suposat el llargmetratge, sinó també l’aparició d’actors de Hollywood de qualitat i de renom com Brad Pitt o Sean Penn, el que ha confós a la gran majoria del públic quan s’adreçaven al cinema a veure la pel·lícula premiada amb la Palma d’Or al Festival de Cannes d’enguany.

El film se situa als anys 50 a Estats Units i narra l’evolució dels fills d’una família –especialment se centra en el primogènit, Jack (Hunter McCracken)- qui tenen uns caràcters i unes conductes altament condicionades d’una banda, per la severitat i l’ordre del pare (Brad Pitt) i d’altra banda, per la bondat i la candidesa de la mare (Jessica Chastain). Però més enllà d’aquesta senzilla sinopsi, El árbol de la vida es tracta d’una reflexió sobre temes transcendentals com ara el sentit de la vida i la mort i la religió. Precisa-ment, amb aquesta voluntat de convidar a l’espectador a reflexionar sobre temes vitals, el silenci pren un es-pecial paper protagonista a la pel·lícula. Malick juga

en aquest cas amb una fotografia molt elogiable i una banda sonora delicada i encertada –essencialment de la mà del ja reconegut Alexandre Desplat, composi-tor de les bandes sonores de El discurso del rey o El curioso caso de Benjamin Button- al seu favor que li permeten emprar el silenci com a recurs infal·lible per temptejar la capacitat reflexiva de l’espectador. Al llarg del film s’hi troben un gran nombre d’escenes que mostren imatges molt cuidades de la creació de l’univers i de la naturalesa com volcans en erupció o el mar en moviment acompanyades de música clàs-sica amb un rerefons celestial i diví com ‘Lacrimosa’ de Mozart que busquen expressament qüestionar les creences religioses i, oposadament, afirmar la certesa de teories científiques i deterministes com la Teoria de l’evolució de Darwin.

En aquest sentit, no només a través d’aquesta suc-cessió d’imatges de bellesa estètica, sinó també espe-cialment a través de la figura de la mare de la família, qui és una ferma creient, es concep la pel·lícula com una ferotge crítica a la religió. Ja des del primer mo-ment del film, on hi apareix la protagonista femenina de petita, s’infereixen a través d’una veu en off els que seran els tres temes elementals del llargmetratge: la religió, la relació amb la natura i la infantesa. Precisa-ment al voltant d’aquests tres tòpics, tots els membres de la família es formulen en forma de monòleg in-terior durant tot el film constants preguntes retòr-

iques sobre el perquè de l’existència. Ella, la mare, qui representa la bondat en vida, es veu condemnada a una vida sotmesa al rigor del seu marit i a la desobe-diència dels seus propis fills, i en canvi, ell, el pare de família, aconsegueix el triomf i el respecte a través de la rigidesa i la inflexibilitat. D’aquesta manera, Malick també introdueix un dels temes de l’actualitat d’un gran número de famílies: la fredor matrimonial arran del pas del temps –presentada a través del pare i la mare i també a través de Jack de gran (interpretat per Sean Penn) i la seva esposa-.

El árbol de la vida és sens dubte un punt d’inflexió en la producció cinematogràfica però que només pot ser apreciada per un públic determinat que tingui la voluntat d’endinsar-se en un món simbòlic vital i que posteriorment estigui disposat a extreure’n reflexions pròpies al respecte. La pel·lícula es tracta d’una ex-periència espiritual, abstracta i, fins i tot, mística que eleva a l’espectador a través de la metàfora poètica es-tètica i sensorial, es tracta, al cap i a la fi, d’un treball experimental amb els sentiments i els pensaments humans. El director ha prioritzat en aquest sentit establir un vincle de complicitat amb aquell especta-dor que cregui que imatges com un sol radiant o un contrapicat d’un arbre tenen un sentit més enllà de la bellesa visual i que estigui disposat a qüestionar l’entramat de la vida.