Upload
arwen
View
4
Download
0
Embed Size (px)
DESCRIPTION
Tema 42 oposicions llatí: faula i novel·la (català)
Citation preview
42. Faula i novella. Influncia en la literatura posterior.
Bibliografia:
ALBRECHT, M. VON (1997), Historia de la literatura romana. Desde Andrnico hasta
Boecio. Barcelona, Herder
BAYET, J. (1985), Literatura latina. Barcelona, Ariel.
CODOER, C. (1997), Historia de la literatura romana. Madrid, Ctedra.
BIELER, L. (1968), Historia de la literatura romana. Madrid, Gredos.
Gui
1. La faula
1.1. Introducci
1.2. Caracterstiques
1.3. Antecedents grecs i evoluci romana
1.4. Pervivncia del gnere
1.5. Autors romans
1.5.1. Fedre
1.5.2. Avi
2. La novella
2.1. Introducci
2.2. Petroni
2.3. Apuleu de Madaure
3. Pervivencia de la narrativa llatina
Comentari Bibliogrfic
Lobra de Von Albrecht s una obra enciclopdica amb una gran amplitud de plantejaments. Per
altra banda, lobra de Bayet s un dels manuals clssics amb un plantejament cronolgic. Les
explicacions teriques, bastant concises, sillustren amb fragments traduts dels autors
analitzats. Al principi de cada fase cronolgica procedeix a una breu descripci del clima social
e histric molt adient. Al final, hi ha una petita antologia de textos llatins originals.
Bieler es un petit manual que segueix un estricte plantejament cronolgic. s molt til per la
literatura dpoca republicana i altimperial. Desgraciadament dedica poc espai a la literatura
baiximperial. Per ltim, en el volum de Codoer la matria est organitzada per gneres
literaris.
1.La faula
1.1. Introducci
La faula s tamb un altre gnere potic pres de la literatura grega.
La faula s aquell gnere literari que utilitza el recurs datribuir al regne
animal o vegetal actituds i comportaments tpic dels homes per tal de
parodiar i criticar determinades conductes o per a extraure valors morals,
dins un to didctic general. Pel que fa als aspectes formals, normalment
empra el vers, encara que tamb pot utilitzar la prosa.
Bona part de la producci fabulstica romana est inspirada en lobra atribuda a Isop,
un esclau grec del segle VI aC.
Com a autors de faules romanes hi ha Fedre i Avi.
1.2. Caracterstiques
La faula t dues funcions principals: delectare fer gaudir, deletar i tamb monere
advertir, aconsellar, fer veure. En efecte, amb el recurs a la prosopopeia, s a dir, a la
personificaci dels animals, es vol treure la mscara i accedir a la veritat autntica,
mitjanant lexpressi duna moralitat.
En concret, un dels trets definitoris de la faula, com a gnere literari, radica en el fet de
que els protagonistes sn animals dotats de caracterstiques humanes: raonen, tenen
sentiments, parlen. s un tpic procediment de distanciament, mitjanant el qual es
pretn donar una lecci moral que sallunya dels personalismes i dels particularismes i
que tingui validesa universal.
En la faula, el punt de partida s un conflicte dinteressos, plantejat explcita o
implcitament, entre diversos personatges, que solen ser animals dotats de raciocini i de
sentiments humans.
Lactuaci dels personatges es desenvolupa segons una tensi dramtica, fruit
dinteressos contraposats. Aquesta actuaci procedeix de la decisi lliure dels
personatges, que reaccionen davant una situaci determinada escollint una de les
diverses possibilitats que sels ofereix.
En aquesta part dramtica, intervenen els elements agonals, i ho fan per mitj de
discursos oposats i dilegs antittics que marquen el conflicte entre personatges. Aix,
es dona tota una srie doposicions: la fora enfront a la debilitat, la sinceritat enfront al
sentiment fingit, el judici enfront a la idiotesa, la bondat enfront al mal, la veritat enfront
a la mentida. Per tant, lanttesi i loposici sn elements constitutius de la faula.
El resultat final al que sarriba per la decisi i lactuaci lliures dels personatges
comporta freqentment una situaci que serveix per avaluar la correcci moral del
comportament escollit, i valora el resultat pragmtic, lxit o el fracs produt per
aquesta elecci. El resultat de lacci coincideix amb la lecci moral de la faula, que es
sol resumir en termes sinttics en forma dacudit irnic o gracis, amb lexpressi de la
moralitat (introduda amb les paraules haec fabula docet aquesta faula ensenya) o
amb lexpressi duna mxima o dun proverbi.
La faula pretn, doncs, a partir de lexperincia concreta, fer una crtica morda i
ingeniosa de les convencions humanes i, a vegades, de lordre social establert. En aquest
sentit, s un gnere que ha rebut la influncia dels preceptes tics de les escoles
filosfiques dpoca hellenstica, en general, i de lestocisme i del cinisme en
particular. Per aix, la faula acull la protesta contra els valors establerts, fustiga els vicis
(com a resultat de la separaci radical entre el b i el mal), exalta la llibertat individual
de la persona i, per tant, critica tot all que pot coaccionar aquesta llibertat individual:
les riqueses, els honors, les convencions de la vida urbana o la burocrcia.
Ara b, totes aquestes crtiques i protestes es dirigeixen contra casos i actituds
concretes. Es critica, aix, la perversi dels poderosos, la indefensi dels dbils, la
aparena i tots els vicis (ingratitud, falsedat, jactncia, ignorncia) i sexemplifica. Pel
contrari, es defensa la superioritat de l intelligncia i de lingeni per sobre de la fora
bruta i de lautoritat, i selogia la capacitat dadaptar-se a les situacions i dacontentar-se
amb la prpia naturalesa, aix com una srie de valors, com la constana, lesfor, la
vertadera amistat, la gratitud, etc.
1.3. Antecedents grecs i evoluci romana
La major part de la producci fabulstica romana est inspirada en lobra atribuda a
Esop, un esclau grec que aviat es va convertir en un personatge llegendari.
s evident que la faula ha tingut una descendncia amplia en la literatura universal. Els
bestiaris, tan freqents en poca medieval, deuen part del seu caudal literari a la faula
antiga, encara que, entre el material dels bestiaris, figuren tamb colleccions daplogs
dorigen oriental. De la mateixa manera que la faula, el bestiari es converteix en un relat
didctic o moral, protagonitzat per animals, fantstics o reals, que exemplaricen la
moralitzaci de la narraci.
A Roma, la sort de la faula est vinculada a la figura de Fedre (Macedonai
15 aC Roma? Segle I dC), un llibert dAugust conegut per haver introdut
aquest gnere literari. Fedre va inspirar-se bsicament en la producci
fabulstica atribuda a Esop, que va enriquir amb ancdotes daltres fonts
gregues i amb motius de collita prpia. En les seves Faules, ning sescapa
de les crtiques, especialment els poderosos i els envejosos.
1.4. Pervivencia del gnere
Al llarg de ledat mitjana, van circular diverses faules clssiques, reunides sota
colleccions que tenien diferents noms. La ms famosa daquestes recopilacions s la
titulada Aesopus Latinus o Romulus. Es tracta duna collecci de faules de diversos
autors compilada en el transcurs del segle IV. Dintre de la tradici faulstica catalana
sha de destacar les faules de Francesc Eiximenis o els Ysopets, una collecci que
contenia traduccions de faules dEsop, de Fedre i daltres autors.
Durant els segles XVII y XVIII, la faula, com a gnere moral per excellncia, es va
tornar a posar de moda. En aquest sentit, destaca la collecci de faules de La Fontaine
(1668) o de Lessing (1759), molt fidels a la faula clssica.
En el cas de la literatura castellana, la faula tamb reviu en el segle XVIII, perode en el
que destaquen la collecci de Fbulas de Samaniego (1745-1801) o les Fbulas
literarias de Toms de Iriarte (1750-1791), publicades lany 1782.
1.5. Autors
1.5.1. Fedre
En poca de Tiberi s actiu Gai Juli Fedre (Macednia 15 aC Roma? Segle I dC), un
llibert dAugust, que introdu a Roma el gnere literari de la faula. Fedre sinspir en la
producci faulstica atribuda a Isop, enriquint-la amb ancdotes daltres fonts gregues i
motius de collita prpia. En les Faules de Fedre, escrites en senaris imbics,
predominen laspecte narratiu i el to moralitzador. Ning no es lliura de la crtica,
especialment els poderosos.
La faula espica s un gnere popular; tradicionalment se serveix de la prosa. Fedre s
el primer que publica una collecci completa de faules en vers.
En el primer llibre Fedre afirma que ell sajusta completament a Esop, desprs s cada
vegada ms independent. La predicaci moral cnica li proporciona matria
complementaria; moltes coses semblen procedir tamb de la prpia observaci o de la
invenci. Ell tamb havia presagiat que les parts aconseguides serien atribudes a Esop,
les menys interessants a Fedre. Ell mateix reconeix al grec linvenire, a s mateix el
perficere. En el prleg de lltim llibre utilitza encara el nombre dEsop solament com a
reclam: la nova mercaderia sota lantic nom venerable es ven ms cara.
Els llibres de faules tenen prlegs i eplegs personals; a vegades el poeta parla tamb en
nombre propi en altres llocs.
Lensenyament de cada faula es manifesta clara i explcitament al final (en un
epimythion) o tamb ja al comenament (en un promythion). Aquestes parts han sigut
considerades a vegades, com a pertorbadores, improcedents, o contradictries entre s;
per sn qestions de gust.
En la major part de les faules, Fedre segueix el principi de la brevetat, que pertany a la
essncia del gnere. Per tamb s capa de composar relats ms amplis; les
composicions ms extenses el mostren en la majoria dels casos compromesos amb la
prpia causa.
La llengua es mant allunyada de la retrica i respon en conjunt a lestil ideal de la
faula, sense adornaments, clar. No sha de qestionar ni exagerar els elements vulgars.
La premeditada variatio dels sinnims confereix a lestil al mateix temps varietat i
refinament. Tamb s artstic ls dels abstractes, per exemple, el de stupor en la frase
tum demum ingemuit corvi deceptus stupor (1, 13, 12) o de personificacions.
Fedre, a diferncia dels trmetres dels augusteus o dels seus contemporanis, construeix
els seus senaris imbics al mode dels antics poetes escnics. Per aix les seves faules
resulten una mica a lantiga i lleugerament populars.
En el prleg, el nostre poeta ha de defensar-se dels calumniatores i subratllar per aix
que es tracta noms dhistries inventades. En realitat no es limita, per, a proporcionar
saviesa prctica grega antiga o cnic-estoica. Coneix el significat social de la faula: els
esclaus, que no satrevien a expressar espontniament el seu pensament, ho fan
indirectament mitjanant histories inventades. Donat que Sej interpretava els seus
versos com allusions personals, Fedre subratlla que no tenia a la vista a persones
determinades, sin la vita i mores en general.
Sneca i Quintili no coneixen a Fedre, o lignoren, potser per orgull de casta. Marcial
menciona a limprobus Phaedrus i les seves bromes. Cap el 400 Avi composa faules
en metre elegac i en la seva dedicatria a Teodosi cita els cinc llibres de Fedre. En
lantiguitat tarda es forma un corpus de faules en prosa, amb materials presos de Fedre,
dun Esop llat independent i amb fragments del pseudo-Dositeo.
Donat que el refundidor tenia a la seva disposici un text de Fedre ms complet, es
podien obtenir daqu ms de 20 faules adicionals de Fedre, encara carents de forma
mtrica. Aquest corpus anomenat Romulus proveeix de material faulstic sense el nom
de Fedre- a lEdat Mitjana, al Renaixement i tamb a lEdat Moderna. En lEdat Mitjana
lAnonymus Neveleti posa el Romulus en dstics elegacs.
Luter escriu faules en prosa i la faula potica de Fedre troba un crtic sever en Lessing;
per els grans mestres La Fontaine y Krylov han justificat brillantment amb el seu geni
el principi fedri de lelaboraci potica.
1.5.2. Avi
Cap a la fi del segle IV dC, Avi, un autor prcticament desconegut, escrigu 42 faules
en dstics elegacs. Recollita la tradici ispica, tot incloent faules derivades de les obres
de Fedre i de Babri.
Dedica les seves faules escrites en dstics elegacs a un Teodosi (potser Macrobi). La
seva identitat amb laristcrata Avie que apareix en els Saturnals de Macrobi s incerta.
Algunes de les quaranta-dues faules sn de dubtosa autenticitat. El mateix val per molts
promitius i epimitius, que falten en una part dels manuscrits. Avui es creu en
lautenticitat. Els ttols, que noms estan transmesos en alguns cdices i en forma
diversa, no procedeixen dAvi.
Les relacions amb el poeta grec de faules Babri son (en trenta i una faules) molt estretes.
Del prleg sha dedut que el model dAvi s una parfrasis en prosa de les faules de
Babri, per avui es defn tamb la dependncia directa de Babri. Fedre sembla influir
noms dbilment. Cinc faules no estan documentades abans, quatre procedeixen de la
Collectio Augustana, una del Pseudo-Dositeo, una duna font desconeguda.
Des del punt de vista literari Avi s inferior a Fedre. El dstic elegac no s
especialment apte per la matria. Cada dstic constitueix una unitat conceptual; aix, per
la major part de les faules resulta un desenvolupament narratiu antittic.
La valoraci de la llengua i de lestil dAvi depn de la constituci del text, per la que
falta encara un fonament segur. En tot cas sha de partir del fet de que Avi es considera
un autor culte i procura una forma literria refinada; la seva llengua esta mesclada amb
elements llatins tardios i la seva dicci es retorquida.
2. La novella
2.1. Introducci
La narrativa de ficci s un dels altres gneres narratius que hom troba a la literatura
llatina. Hem de recordar que les retriques clssiques no mencionen aquest gnere i que
ni en llat ni en grec hi ha una denominaci precisa i exacta per alludir a all que
actualment es coneix com a narrativa de ficci.
En les literatures modernes hi ha diverses modalitats que es poden inscriure dins del
gnere de la narrativa de ficci: la novella, la novella breu i el conte.
Amb la denominaci de novella, ens referim a les narracions en prosa, dextensi
variable, que relaten les aventures, normalment ficticies, dun personatge determinat. La
novella s un gnere que apareix, amb diverses modalitats, durant el Renaixement, i
que es codifica en el segle XIX. La major part de llenges europees designen amb els
termes roman, romanzo o similars.
En canvi, les llenges europees denominen novelle o novella a un tipus de narrativa de
ficci de menor extensi. En castell, normalment sutilitza el terme novela corta.
Amb tot, les diferncies entre la novella i la novella curta no sn noms dextensi.
Tamb, a causa de la diversa extensi, el to i la tcnica daquests dos gneres sn
bastant diferents. La novella curta no sol tenir la complicaci formal i de contingut
propi de la novella.
A vegades resulta difcil distingir la novella curta del conte. El conte s una narraci
de ficci, ms breu que la novella curta, que normalment (encara que no sempre) tenen
origen popular.
Hem de tenir present, doncs, que en lantiguitat no hi havia un terme especfic per
designar ni la novella, ni la novella curta ni el conte. Com a molt, les mostres de
narrativa de ficci que es troben en les literatures clssiques es designen amb les
expressions narracions o faules.
Malgrat els problemes de denominaci, les literatures clssiques presenten formes
prpies de la narrativa de ficci, s a dir, formes que es poden qualificar de novelles o
novelles curtes ante litteram.
En efecte, cap a finals del segle I aC, sorgeix en la literatura grega dpoca hellenstica
una narrativa de ficci que presenta trets caracterstics. Es tracta de les anomenades
faules milsies. La faula milsia era un relat en prosa que normalment reprodua les
aventures dun personatge central, el qual donava coherncia i unitat a lobra.
Pel que fa al contingut, normalment es seguia el mateix esquema: un jove enamorat ha
de separar-se de la persona estimada per diversos motius; desprs de passar per moltes
circumstncies compromeses i dexperimentar diverses peripcies, al final es retroba
amb ella i t lloc el happy end.
A aquest tipus de gnere literari, la faula milsia, es referia Cervantes en un conegut
fragment de la primera part de El Quijote.
Malgrat que la crtica no es mostra unnime, sembla que es poden
considerar exemples de narrativa de ficci el Satiric de Petroni i Les
Metamorfosis dApuleu.
Les dues obres comparteixen amb les novelles dpoca moderna una mateixa
estructuraci del relat, centrada en la narraci duna srie de peripcies i daventures
que experimenten els protagonistes principals.
2.2. El Satiric de Petroni
Petroni, un personatge de condici controvertida, s considerat lautor del Satiric, una
obra que, sense moltes dificultats, es pot assignar a la narrativa de ficci.
El Satiric de Petroni s una extensa narraci, influda per la contstica dpoca
hellenstica i, en particular, per les anomenades faules milsies, que constitueix una de
les primeres mostres del gnere novelesc avant la lettre.
Encara que ens ha arribat en un estat molt fragmentari, la novella t com a fil conductor
les peripcies de dos joves, Encolpi i Git, que han sigut separats per voluntat del du
Prap, a qui Encolpi ha ofs.
Es conserven tres episodis de les seves aventures, narrades en primera persona per
Encolpi, com el conegut episodi de la sopar de Trimalci, el sopar que sofereix en
casa daquest llibert, un individu extremadament ric que invita als dos personatges
principals. A ms, dintre daquest fil conductor, sintercalen episodis i escenes ms
breus, en vers o en prosa, com la pardia dun poema sobre la guerra civil que fa pensar
en la Farslia de Luc, o altres contes dascendncia hellenstica.
Trimalci s un llibert (s a dir, un antic esclau alliberat) que ha aconseguit una fortuna
enorme, circumstancia a la que no deixa dalludir una i altre vegada al llarg de lobra.
Es converteix en el representant tpic dels lliberts, individus que, en alguns casos,
arriben a enriquir-se. Actua, doncs, com el prototip del nou ric, extravagant, capritxos,
voluble, amb un notable mal gust esttic.
Durant el sopar, Trimalci pretn presentar-se com un personatge noble i culte, cosa
que, evidentment, no acaba de quadrar amb els seus orgens reals. En efecte, Trimalci,
un antic esclau, intenta ocultar les seves arrels i pretn ennoblir-se, inventant-se
parentescos ficticis amb els grans aristcrates romans. Per altre part, fa ostentaci
evident de les seves riqueses, alludeix directament o indirectament a les seves
propietats i fa gala dun gran dispendi de luxe durant tota la velada.
Trimalci tamb es vol fer passar per una persona culta i, per aquest motiu, sovint
utilitza el grec, que s senyal de distinci entre els romans. Amb tot, el seu coneixement
daquesta llengua s bastant rudimentari i deficient.
En aquesta llengua, es dirigeix a molts dels seus esclaus, amb noms que alludeixen als
referents histrics i mitolgics principals de la cultura grega: Creso, lesclau favorit de
Trimalci i de la seva esposa Fortunata (un nom ben eloqent), deu el seu nom al mtic i
riqussim rei de Lidia; altres esclaus porten el nom de personatges mtics, com jax o
Ddal. Tamb utilitza el grec per bautitzar al seu enorme gos, al que, sorprenentment,
anomena Esclax, paraula que en grec vol dir aldabilla.
En qualsevol cas, Trimalci es mostra molt voluble e inestable en el seu comportament i
en la seva actitud. Aix s especialment cert en el cas de les seves relacions amb els
seus propis esclaus. Per una part, a vegades, es mostra extremadament geners, i els
concedeix la llibertat de manera general; altres vegades, els amenaa i castiga
cruelment. A ms, s capa de prendre decisions capritxoses, fruit duna rabieta
ocasional, sense reflexi alguna.
Tot el sopar en casa de Trimalci constitueix, doncs, una exemplificaci de les
extravagancies dun llibert tpic que s el riota dels comensals. Durant el sopar
sofereixen menjars exquisits i rareces excepcionals, com una taula especial per cadasc
dels comensals (a part de la taula central, don, tradicionalment, sagafava el menjar), o
aigua de neu per rentar-se les mans.
Trimalci s especialment aficionat a lefectime i a la sorpresa. Aix, durant el sopar, hi
ha detalls escenogrfics que intenten causar impacte als....
Lobra s un pot-pourri on es barregen prosa i poesia, estils i tons diversos, dins un
barroquisme general, en un estil caricaturesc i amb nombroses exageracions. Pel que fa
als aspectes lingstics, el llat de Petroni reprodueix fidelment la parla habitual de
le`poca i, per tant, hi ha molts fenmens lingstics del llat parlat, que normalment no
trobem a les obres escrites, per que apareixen en levoluci a les llenges romniques.
2.3. Apuleu de Madaure
Apuleu (Madaure a Numdia 125 dC circa Cartago 180/190 dC circa) estudi a
Cartago i a Atenes. Resid a Roma, on exerc dadvocat, i a Cartago, on fou una mena
de conferenciant o orador ambulant, amb gran fama de savi i de mgic, essent anomenat
philosophus Platonicus filsof platnic. A Oea, una localitat de la Tripolitnia, fou
acusat dhaver sedut amb prctiques mgiques la rica Pudentilla, ra per la qual
escrigu lApologia, un discurs dautodefensa.
Apuleu s un escriptor polifactic, portaveu dun mn nou, allunyat de les
convencions dominants. s autor de diversos opuscles filosfics inspirats en
el platonisme, duna oraci plena desperit dautodefensa, lApologia o De
magia, duna srie de discursos o conferncies, els Florida, i duna narraci
novellada, les Metamorfosis o tamb conegudes com Asinus aureus
Lase dor.
Les Metamorfosis sinspiren en una novella perduda dun autor grec, Luci de Patres.
Narra en primera persona les peripcies vitals dun jove anomenat Luci, convertit en un
ase. Seguint aquest fil conductor, sintercalen tot un seguit de narracions de tipus
milsic, digressions i aventures de carcter novellesc, com la faula dAmor i Psique,
que exposa les peripcies de Psique (nima en grec), enamorada dEros, el deu de
lamor, interpretable en clau allegrica, cont molts dels elements del conte fantstic.
En efecte, lepisodi presenta elements del conte fantstic dorigen popular: la noia sola
enfrontada a un perill desconegut, el palau situat enmig de lespesura, les veus sense
cos, el banquet preparat per la noia, lesps misteris, les prohibicions imposades sense
que es conegui la causa, les germanes envejoses o les amenaces dun drac o duna serp.
Largument de les Metamorfosis
Luci intenta iniciar-se en el mn de la mgia, per sequivoca i es transforma en un ase. Convertit en
bstia, s robat per uns lladres i, com a ase, viu tota classe de peripcies, fins que finalment arriba a
Corint i sadorm a la platja. En somnis veu aparixer la deessa Isis que li anuncia la fi del seu suplici, tot
indicant-li on pot trobar les roses que desfaran lencanteri. Lendem Luci segueix les instruccions dIsis i
torna a la condici humana. Per agrament, Luci sinici en els misteris i en el culte dIsis.
Del conjunt de lobra destaca el realisme de la narraci de caire ertic i picaresc, els
tons costumbristes i les aventures ms o menys cmiques. Entre aquestes sobresurt
lepisodi de la lluita de Luci contra un grup de bandits, que inspirar un episodi
semblant en El Quijote de Cervantes.
Les Metamorfosis sn un bon reflex de la vida quotidiana de le`poca de lautor, una
poca de crisis en qu ja no sn vlides les solucions collectives sin que noms t
sentit la salvaci individual que proporcionen les doctrines religioses espiritualistes o
mistriques.
4. Pervivencia de la narrativa llatina
La narrativa clssica (les faules milsies, la novella grega, el Satiric i les
Metamorfosis, aix com les altres obres de la narrativa de ficci de temtica histrica i
tractament novellesc, com la Historia de Apolonio, rey de Tiro, o la Historia de
Alejandro) van tenir una acceptaci amplia en poca tardana i van continuar llegint-se,
normalment en versi llatina o en adaptaci en vulgar, durant ledat mitjana.
Alguns dels episodis de les Metamorfosis dApuleu semblen haver quedat recollides en
el Decamer de Boccaccio. A ms, alguns autors han suggerit que podrien haver tingut
influncia en laparici de la novella picaresca castellana del Segle dOr, encara que
aquesta ltima qesti s bastant controvertida.